La destra incassa la legge che criminalizza i propal

Il Senato approva il ddl: sì di Iv, Azione e 6 dem. No di 5S e Avs, Pd astenuto. Mieli di Fdi svela il bluff: «La sinistra sta con le piazze che odiano Israele e con Albanese». Applausi delle destre a Delrio. Cecilia Strada: «Con queste norme si equipara ogni forma di dissenso sulle politiche israeliane di apartheid a comportamenti antisemiti».

Graziano Delrio, Francesco Boccia e Francesco Verducci sui banchi del Pd al Senato

di Andrea Carugati

Per le destre missione compiuta. Certo, hanno dovuto rinunciare all’idea di bloccare per le legge le manifestazioni propal, ma sono riusciti a far passare un testo che abilmente confonde antisemitismo e antisionismo, spaccando le opposizioni (e anche il Pd).

L’aula di palazzo Madama ha approvato ieri il disegno di legge con 105 sì (le destre, più Iv, Azione e i dem Delrio, Verini, Bazoli, Zampa, Sensi e Casini), 24 no di Avs e M5S e 21 astenuti del Pd. Il disegno delle destre era chiaro da mesi: fare sponda al governo estremista israeliano che ha usato questa accusa anche contro il segretario generale dell’Onu, intestarsi con un triplo carpiato (per gli ex missini) la lotta all’antisemitismo e bollare per legge i manifestanti che hanno invaso le piazze come antisemiti, quantomeno potenziali. Esattamente come i manifestanti di Torino sono stati definiti da Piantedosi complici morali dei violenti.

E pazienza se il testo approvato non prevede strette sul codice penale, c’è però quel marchio in infamia, «antisemita», che potrà più facilmente essere appiccicato, come ha ricordato Anna Foa su queste pagine, a docenti e studenti, politici e giornalisti e semplici cittadini che non osserveranno il decalogo di Ihra, che da ieri è legge. E che abilmente confonde i piani, sposando la vulgata di Netanyahu e dei suoi sodali.

Per le destre è un’occasione in più per ribadire il sostegno al governo di Tel Aviv, già ampiamente profuso dopo il 7 ottobre; per il centrosinistra è stata l’occasione per un regolamento di conti tra chi, il Pd di Schlein, Avs e 5S, ha convintamente sposato il no al genocidio e chi, Iv, Azione e un pezzo della destra dem, guidata da Delrio ha colto la palla al balzo per ricollocarsi su posizioni filo-israeliane dopo aver subito per mesi (più o meno silenziosamente) lo strappo di Schlein che ha convintamente rotto il cordone ombelicale tra Pd e Tel Aviv.

E le va dato atto di aver resistito, anche in questa occasione, alle forti pressioni interne e esterne che la spingevano a votare a favore. Il tentativo di mediazione è stato affidato al capogruppo Boccia che ha chiesto di eliminare almeno gli indicatori della definizione di Ihra, quelli più esplicitamente legati alle politiche di Israele. Niente da fare.

Non è passata neppure le richiesta di sottolineare nel testo la libertà di critica allo stato di Israele. «Scriviamo “critica a qualsiasi Stato”», ha ribattuto la relatrice leghista Daisy Pirovano. Scatenando l’ironia della dem Susanna Camusso: «E di quale altro stato dovremmo parlare, perché non avete il coraggio di pronunciare la parola “Israele”?».

Sul finire di una seduta a tratti tesa, è stata Ester Mieli di Fdi (già portavoce della comunità ebraica romana) a gettare la maschera nella dichiarazione di voto in cui si è scagliata contro la sinistra che «non ha preso le distanze da quelle piazze che incitavano all’odio e alla distruzione di un popolo». Lanciando l’accusa a Conte, Schlein e Fratoianni di essere teleguidati dalla «fake avvocato Francesca Albanese che vi detta la linea». E giù ironie sulla Flotilla, e poi l’esposizione di un manifesto con un post dei giovani dem di Bergamo che diceva «Meglio maiale che sionista». «Voi siete questo», la sentenza di Mieli.

Poco prima, il dem Andrea Giorgis aveva tentato invano di ricordare i suoi tentativi di arrivare a un testo contro tutte le discriminazioni razziali o religiose, una legge in grado di monitorare e contrastare l’odio razzista ad ampio spettro. Sintetizza Alessandra Maiorino dei 5S: «Il vostro intento è dare copertura politica alla destra israeliana». Peppe De Cristofaro di Avs ricorda che la definizione Ihra è «stata usata contro Jeremy Corbin nel Regno Unito e anche per impedire un incontro a Oxford con Ken Loach, e potrebbe colpire anche chi promuove il boicottaggio contro i prodotti israeliani». E dunque, per Avs, è un «ostacolo insormontabile». «Gli stessi estensori dell’Ihra invitarono a non trasformarla in legge visto il rischio che potesse essere trasformata in uno strumento di censura».

Ivan Scalfarotto dice che Iv, col suo sì, «restituisce l’onore alla sinistra italiana: che lascia questa battaglia nelle mani degli eredi di quelli che fecero le leggi razziali». «Questo voto è una macchia indelebile per la sinistra», attaccano i vertici delle comunità ebraiche di Milano e Roma. «Questo provvedimento rompe un silenzio e una timidezza della cultura democratica», dice Delrio tra gli applausi delle destre. Così anche Pina Picierno che parla di una «buona legge». Cecilia Strada, eurodeputata dem, è lontana anni luce: «Nei fatti si equipara ogni forma di dissenso sulle politiche israeliane di apartheid a comportamenti antisemiti». Ora il testo passa alla Camera.

 

[Foto: LaPresse – fonte: http://www.ilmanifesto.it]

Canciones para no obedecer

De Víctor Jara a Bad Bunny, un recorrido por los músicos latinoamericanos que denunciaron la injerencia estadounidense y defendieron la soberanía de los pueblos.

Víctor Jara, guitarra en mano, actúa en Helsinki en 1969 durante una protesta contra la guerra de Vietnam. HANNU LINDROOS / LEHTIKUVA

Escrito por Sebastián Narváez Núñez 

Ante la constante tensión que se vive en Latinoamérica, marcada por la operación contra un ilegítimo Nicolás Maduro en el poder, el bombardeo de Caracas y la amenaza de asumir el control con un segundo ataque si no se siguen sus pretensiones, así como por la utilización de este escenario como advertencia para otros países que Donald Trump considera enemigos políticos -como México, Cuba, Groenlandia y Colombia-, decidimos aferrarnos a algunos momentos en los que la música latina ha alzado la voz contra el intervencionismo, el imperialismo y una agresiva política exterior que borra todo a su paso. Un recorrido que muestra cómo el arte ha sido un vehículo de denuncia social masiva y una forma de dignificar la soberanía de los pueblos latinoamericanos.

Aunque los hitos desde el arte abundan y seguramente muchos habrán quedado por fuera de esta lista caprichosa, como todas, el enfoque está puesto en artistas latinoamericanos y en cómo, desde miradas particulares, documentaron los embates de las guerras proxy de su tiempo. Sin desconocer, al mismo tiempo, que la canción de autor anglosajona ha funcionado como un espejo incómodo desde el interior, con figuras como Bob Dylan y canciones como Masters of War, una denuncia directa a los fabricantes de armas, Blowin’ in the Wind, himno pacifista contra la guerra, o A Hard Rain’s a-Gonna Fall y Talkin’ World War III Blues, atravesadas por la ansiedad de la Guerra Fría y la amenaza nuclear, cuestionando la moralidad y las consecuencias de los conflictos.

También Joan Baez, con su disco Where Are You Now, My Son?, grabado durante un bombardeo estadounidense en Hanoi en las navidades de 1972; así como temas de Rage Against the Machine como People of the Sun, Bulls on Parade, Vietnow o Know Your Enemy, la obra sobresaturada e hiperconsciente de Massive Attack, el folk militante de Billy Bragg o el histórico activismo antiimperialista de Roger Waters, son ejemplos todos de la mirada del norte global sobre sus propios comportamientos colonialistas.

Estas son algunas de las canciones que ha dejado la música latina y en las que se expresa una postura crítica frente al imperialismo ejercido por Estados Unidos y su afán por acumular poder y soberanía a cualquier costo.

1960–1980 | Guerra Fría y canción de resistencia

Con la Guerra Fría en su punto más álgido, Estados Unidos aplicó la llamada Doctrina de Seguridad Nacional para frenar el avance del comunismo en su llamado “patio trasero”. Bajo la presidencia de Nixon se produjo la escalada militar en Vietnam, mientras en América Latina crecían los movimientos de izquierda y se sucedían los golpes de Estado, como el de Chile en 1973, que provocó la muerte de Salvador Allende, y el de Argentina en 1976. A comienzos de esa misma década también tuvo lugar la fallida invasión de Bahía de Cochinos, en 1961.

Silvio Rodríguez – Playa Girón (1969)

Nacida en 1969 mientras trabajaba en un barco pesquero llamado Playa Girón, conmemora la derrota de la invasión de bahía de Cochinos (1961) por tropas cubanas apoyadas por EE. UU., sirviendo como homenaje a los pescadores y a la resistencia cubana, y reflexiona sobre el rol del artista al representar la historia de forma honesta, con un doble sentido entre la vida en el mar y la lucha ideológica, destacando la complejidad de contar la verdad sin panfletismo.

Víctor Jara – El derecho de vivir en paz (1971)

Escrita en 1969, El derecho de vivir en paz es una canción de protesta contra la sangrienta intervención estadounidense en la guerra de Vietnam. La canción ha trascendido décadas hasta convertirse en un himno latinoamericano replicado durante generaciones, reivindicado incluso durante el estallido social de 2019.

León Gieco – Hombres de Hierro (1973)

Producida por Gustavo Santaolalla, en un contexto de agitación social tras el regreso del peronismo y la escalada de la violencia política, la canción forma parte de su primer disco, León Gieco, y bebe directamente de la influencia musical de Bob Dylan. Aborda temáticas sociales que, aunque surgidas del hecho histórico conocido como el Mendozazo, se convirtieron en un himno contra la opresión de cualquier tipo, antimilitarista y frontal en tiempos de dictadura.

Mercedes Sosa y León Gieco – Solo le pido a Dios (1978)

Originalmente escrita por León Gieco en 1978 y resignificada e inmortalizada como himno en 1982 por Mercedes Sosa, Solo le pido a Dios es producto del clima de opresión de una dictadura financiada por Estados Unidos. Un clamor contra la indiferencia, el dolor y la injusticia: un canto visceral de resistencia y un abrazo colectivo que implora por la paz mundial. Aunque sea quizá su tema más referenciado, a lo largo de su trayectoria y de su lucha Mercedes Sosa también nutrió el cancionero de dignidad latinoamericano con canciones como Los Pueblos Americanos, Canción con todos y Canción para mi América.

1980–1990 | Canciones bajo dictaduras

Aunque los primeros gobiernos impuestos en la región se consolidaron durante la década de los setenta, en los años ochenta y noventa la situación no mejoró. Estados Unidos continuó ampliando su influencia sobre América Latina, desde el apoyo a los Contras en Nicaragua a partir de 1979, pasando por la guerra civil de El Salvador, hasta la invasión a Granada en 1983 y la Operación Causa Justa en Panamá en 1989.

Serú Girán – Canción de Alicia en el país (1980)

La canción se popularizó con Serú Girán, pero fue escrita originalmente por Charly García en 1980 para una adaptación teatral de Alicia en el país de las maravillas. Más tarde, la letra fue modificada para convertirse en una alegoría contra la última dictadura militar, usando metáforas del universo de Lewis Carroll para reflejar la realidad sociopolítica del país. Su estructura de rock progresivo y su mensaje críptico permitieron que se convirtiera en una de las canciones más emblemáticas para expresar lo que ocurría en Argentina sin ser inmediatamente prohibida por la censura de la dictadura.

Rubén Blades – Tiburón (1981)

Aunque fue lanzada antes de la invasión estadounidense a Panamá en 1989, la canción anticipa y advierte la escalada imperialista sobre la región, al tiempo que hace un llamado a la resistencia frente a ese depredador que quiere acabar con todo a su paso. Además de generar amenazas de vida contra su autor y acusaciones de ser una canción comunista, Tiburón fue vetada durante quince años. El propio Rubén Blades ha explicado que el tema es un reclamo y una denuncia contra el intervencionismo, en una época en la que la persecución a todo lo considerado sospechoso se encontraba recrudecida en gran parte de la región.

Los Prisioneros – Latinoamérica es un pueblo al sur de EEUU (1987)

En tiempos de dictadura y con Pinochet al mando, Los Prisioneros también nutrieron el cancionero latinoamericano antiimperialista con canciones que, aunque hoy se bailen en pogos de hora loca y remates de fiesta de millennials nostálgicos, en su momento representaron una voz identitaria. Temas que cuestionaban el sentido de pertenencia latinoamericano y señalaban cómo, tras las intervenciones militares, la concentración de poder y el colonialismo estadounidense , con sus cruzadas por frenar el comunismo en la región, la actitud de la superpotencia fue someter a lo que considera su « patio trasero ».

« Las potencias son los protectores que prueban sus armas en nuestras guerrillas.
Ya sean rojos o rayados a la hora del final no hay diferencia.
Invitan a nuestros líderes a vender su alma al diablo verde.
Inventan bonitas siglas para que se sientan un poco más importantes”.

1990–actualidad | Fronteras, exilio y nuevas violencias

Durante la transición de las dictaduras militares a regímenes democráticos en varios países de América Latina, se produjeron migraciones masivas y el exilio de miles de familias que buscaron oportunidades fuera de sus países, lejos de la hostilidad y la violencia. En esos años, las canciones de protesta comenzaron a dirigir su mirada hacia los gobiernos locales y, especialmente durante la década de los noventa, surgieron temas como Clandestino, de Manu Chao, que aborda el fenómeno migratorio; Sr. Matanza, de Mano Negra, una denuncia de la política corrupta y asesina; Señor Cobranza, una crítica directa a la década de gobierno de Carlos Menem; o Políticos paralíticos, de Desorden Público, que desde Venezuela alude a la corrupción estatal que marcó el final de la década.

Estados Unidos decidió un cambio en su enfoque intervencionista e instauró la promoción de las democracias en la región, apoyando su agenda de lucha contra las drogas y convirtiendo al narcotráfico en su prioridad para seguir justificando, desde otro lugar, su ejercicio de mano dura e injerencia.

Los Tigres del Norte – Somos Más Americanos (2001)

Muchos de nosotros quizás hayamos llegado a esta canción por la mítica versión junto a Zack de la Rocha en el MTV Unplugged de los Tigres del Norte del 2011. Diez años antes, en el 2001, publicaron la primera versión de este tema incluido en su disco Uniendo Fronteras, que alcanzó el #1 en los charts de discos latinos y específicamente en la categoría de Regional Mexicano de Billboard. Allí critican la expansión de los colonizadores estadounidenses tras apoderarse de California, Arizona, Nevada, Utah y Texas, territorios que pertenecieron a México hasta 1848.

“​​América nació libre; el hombre la dividió.
Ellos pintaron la raya, para que yo la brincara.
Y me llaman invasor.
Es un error bien marcado.
Nos quitaron ocho estados
¿Quién es aquí el invasor? »

Cultura Profética – Bieké (2002)

Si bien Puerto Rico ha tenido una larga historia de subordinación y lucha por su soberanía, al ser considerado un país libre asociado a Estados Unidos, su tradición musical ha alzado desde siempre las banderas de la libertad desde lo más visceral. En 2002, como parte de su álbum Diario, la banda liderada por Willy Rodríguez publicó Bieké, nombre original con el que los indios taínos se referían a la isla de Vieques, un municipio situado al este de Puerto Rico y cuyo significado es “tierra pequeña”. Al usar el nombre ancestral, la banda reivindica la identidad indígena y la soberanía del territorio frente a la ocupación extranjera. Durante décadas, la Marina de los Estados Unidos utilizó gran parte de Vieques como campo de tiro y entrenamiento para bombardeos, hasta que la presión social y los movimientos juveniles lograron el abandono de la ocupación militar y, finalmente, la liberación de la isla en 2003.

Calle 13 – Latinoamérica (2011)

Si en la década de los noventa la música latina se encontraba en una búsqueda de identidad, narrando cambios sociales y una reconexión con sus raíces, en el nuevo milenio esa búsqueda se consolidó en una identidad más sólida, consciente de sí misma como potencia cultural. Con esta canción, Calle 13 se anotó un himno latino moderno junto a Totó la Momposina, de Colombia; Susana Bacca, de Perú; y Maria Rita, de Brasil, para recorrer la historia de resistencia de todo un continente. Un recorrido que incluye referencias a la Operación Cóndor y activa una memoria del pasado represivo de estas tierras durante las dictaduras respaldadas por Estados Unidos.

La Santa Cecilia – ICE- El Hielo (2013)

En 2014, cuando La Santa Cecilia ganó el Grammy a Mejor Álbum de Rock, Urbano o Alternativo Latino por Treinta Días, disco que incluye ICE – El Hielo, la vocalista de la banda, La Marisoul, dedicó el premio a los más de once millones de personas indocumentadas obligadas a abandonar sus tierras y migrar en busca de nuevas oportunidades de vida. Ahora más que nunca, en medio de las redadas, las persecuciones y las deportaciones impulsadas por el Gobierno de Trump, la canción vuelve a cobrar relevancia al retratar el miedo, la desesperanza y la vida cotidiana de familias rotas por las políticas migratorias.

Bad Bunny – El Apagón y el documental Aquí vive gente (2022)

El mayor exponente del reggaetón en la actualidad y el artista más escuchados a nivel mundial en los últimos años, según Spotify, también ha sido una de las figuras más activas políticamente en relación con los asuntos que afectan a Puerto Rico. En 2019, ante el caso del gobernador Roselló, respondió llamando a manifestaciones en las calles y participando en la canción Afilando cuchillos, junto a Residente e iLe. Más adelante, en 2022, a raíz de la crisis energética y de la creciente ola de gentrificación en la isla y en otros territorios de Latinoamérica, Benito convirtió el video oficial de El Apagón en un minidocumental junto a la periodista Bianca Graulau, en el que denunció la situación de la isla y una ley que incentiva a ciudadanos estadounidenses a mudarse a Puerto Rico para no pagar impuestos, desplazando a la población local y privatizando las playas. Esta preocupación por la identidad y el futuro de la isla se ha mantenido en su obra reciente, especialmente en su disco DeBí TiRAR MáS FOToS, con canciones como Turista, Lo que le pasó a Hawaii o La Mudanza.

Bonus: J Balvin + Camila Cabello + Ricky Martin | Premios Grammy (2019)

Aun cuando la música comercial y masiva suele quedar al margen de las conversaciones confrontativas y políticas, y aunque muchas de sus figuras se consideren apolíticas, como ocurrió con J Balvin durante el estallido social colombiano de 2019–2020, en ocasiones se producen actos simbólicos que abren debates sobre la situación de la población latina y la injusta persecución y xenofobia que enfrenta en territorio estadounidense. En 2019, durante su presentación en los Premios Grammy, Camila Cabello, interpretando Havana, junto a Ricky Martin y J Balvin, protagonizó un gesto de confrontación frente a las políticas migratorias de Estados Unidos, en un contexto marcado por el primer mandato de Donald Trump y su propuesta de construir un muro en la frontera con México. En esa misma presentación, sin necesidad de muchas palabras, Balvin apareció sentado en una banca sosteniendo un periódico con el mensaje “Construye puentes, no muros”, en una clara afrenta al gobierno de turno.

 

[Fuente: http://www.coolt.com]

«Nueva ola francesa»: el impulso vital de una revolución estética

“Un viaje al corazón difuso de una revolución (que ya conocemos)”

Escrito por Kristine Balduzzi

Más que un homenaje, Nouvelle Vague es una evocación afectuosa. Richard Linklater se asoma al París de 1959 no tanto para explicar cómo se gestó una revolución cinematográfica, sino para revivir un clima, una atmósfera, un estado de ánimo colectivo. Desde el primer plano se advierte: no estamos ante una reconstrucción histórica ni un biopic tradicional, sino frente a un ejercicio de rememoración, de amor cinéfilo que busca capturar algo del espíritu de una época. Pero también es cierto que, más allá de ese encanto inicial, la película no va mucho más allá. El punto de partida es la realización de Sin aliento (À bout de souffle), ópera prima de Jean-Luc Godard y estandarte de la Nouvelle Vague. Linklater no se interesa por explicar las razones de su impacto, ni por subrayar su carácter disruptivo. Prefiere una mirada ligera, casi impresionista, que imagina cómo se sentían los protagonistas de ese momento sin caer en excesos expositivos. La elección es válida, incluso encantadora por momentos. Pero también limita el alcance de la propuesta: se celebra un gesto, pero no se lo interroga.

Repleta de citas, nombres ilustres y guiños que todo cinéfilo podrá disfrutar, Nouvelle Vague construye un pequeño museo de la efervescencia. Aparecen Rivette, Varda, Truffaut, Chabrol. Aparece Seberg. Aparece un joven Godard confundido entre el deseo de hacer algo nuevo y la presión de terminar un rodaje. Pero ninguna de estas figuras es desarrollada con demasiada profundidad. Linklater las presenta casi como fantasmas entrañables, íconos vivientes que ya cargan con su lugar en la historia. El efecto es melancólico: más que estar asistiendo a un momento fundacional, parece que miráramos un álbum de fotos. En lugar de filmar como Godard, Linklater intenta filmar desde Godard. Hay algo de juego, de pastiche, de libertad formal. Pero esa libertad nunca se transforma en algo verdaderamente desafiante. El director texano, siempre hábil para retratar grupos en tránsito y tiempos de transformación (Dazed and Confused, Boyhood, Slacker), aquí se queda más en la superficie. Su estilo amable y fluido funciona, pero no logra captar el nervio incómodo y radical que latía en aquellos años.

El problema tal vez sea de perspectiva: Nouvelle Vague no mira hacia el futuro, sino hacia atrás. No imagina qué podría ser hoy una revolución cinematográfica, sino que se refugia en una ya consagrada. En ese sentido, la película es más melancólica que vital. Hay un tono afectuoso, incluso nostálgico, que la vuelve por momentos encantadora, pero también algo previsible. El pasado aparece como un lugar seguro, donde el cine todavía era joven y los gestos pequeños podían cambiarlo todo. Pero ese gesto de retorno no se traduce en una propuesta renovadora. No es que la película esté mal, ni mucho menos. Linklater dirige con soltura, hay escenas graciosas, actuaciones sutiles, y una inteligencia subyacente en la forma de evitar el didactismo. Pero el conjunto deja una sensación de liviandad: Nouvelle Vague no arriesga demasiado, no incomoda, no ilumina zonas inesperadas. Es, en última instancia, un tributo contenido, más cercano a una carta de amor que a una intervención crítica.

Quizás la decisión más interesante, y también la más frustrante, sea no explicar por qué Sin aliento fue revolucionaria. En lugar de subrayar su radicalidad, Linklater sugiere que sus propios creadores no eran del todo conscientes de ella. Que acaso las revoluciones son accidentes, fruto de la intuición más que de la planificación. Esa idea, potente en sí misma, queda algo diluida en un film que prefiere la ensoñación a la tensión. Así, Nouvelle Vague se instala en un lugar cómodo: el de la celebración cinéfila. Y aunque resulta placentero pasar tiempo en ese universo, también es legítimo preguntarse si no estamos ante una película más enamorada del cine que del acto de filmar. Linklater ofrece una visita guiada amable y elegante, pero que termina dejando al espectador exactamente donde lo encontró.

Titulo: Nouvelle Vague       

Año: 2025

País: Francia

Director: Richard Linklater

 

[Fuente: http://www.caligari.com.ar]

L’intervention des Etats-Unis au Venezuela viole les principes fondateurs de l’ordre légal international contemporain

Écrit par Clara Gérard-Rodriguez

Le film d’animation Team America, police du monde, réalisé par Trey Parker en 2004, met en scène une unité d’élite sauvant le monde d’une menace polymorphe composée du dirigeant nord-coréen, de terroristes islamistes, et d’acteurs progressistes, au mépris du droit et de la prudence. Cette satire de l’interventionnisme américain apparaît aujourd’hui comme l’oracle d’un monde dans lequel la force brute vient se substituer à un droit international en déchéance.

Dans la nuit du 2 au 3 janvier, les États-Unis ont bombardé le Venezuela et enlevé le président Nicolas Maduro ainsi que son épouse, l’ancienne présidente de l’Assemblée nationale, Cilia Flores. Le président américain, Donald Trump, a depuis annoncé qu’ils seraient tous deux jugés pour des infractions liées au trafic de drogue et à la possession d’armes, tandis que les États-Unis dirigeraient le Venezuela pendant une période de transition lors de laquelle des entreprises américaines pourraient exploiter les infrastructures pétrolières du pays. Le secrétaire d’État américain, Marco Rubio, a tenté de justifier l’absence de consultation préalable du Congrès en décrivant cette intervention militaire comme une « opération de maintien de l’ordre » visant à « arrêter deux fugitifs ».

Mais qu’il s’agisse d’une opération militaire ou de police, cette intervention viole les principes fondateurs de l’ordre légal international contemporain. Construit en 1945, celui-ci repose largement sur la Charte des Nations Unies, dont les articles 1 et 2 consacrent l’égale souveraineté des États, le refus du recours à la force dans les relations interétatiques, et la promotion du règlement pacifique des différends.

En vertu de cette charte, telle qu’interprétée par la Cour internationale de justice, une opération militaire sur un territoire étranger n’est légale que lorsqu’elle a été autorisée par le Conseil de sécurité des Nations unies en l’absence de solution pacifique, ou lorsqu’elle est justifiée par la légitime défense. En intervenant militairement au Venezuela, sans avoir obtenu l’autorisation préalable du Conseil de sécurité et en l’absence de tout danger réel et imminent, les États-Unis ont commis un acte d’agression. Ni la violence du régime chaviste, ni les violations des droits humains au Venezuela, ni la lutte contre le narcotrafic ne peuvent justifier un tel acte. En droit, celui-ci pourrait en revanche justifier une réponse militaire du Venezuela (s’il en avait les capacités) ou l’intervention du Conseil de sécurité (s’il n’était pas verrouillé par le veto américain).

Au-delà de l’interdiction du recours à la force dans les relations internationales, c’est le principe même de la souveraineté des États qui est ici méconnu. Rien dans l’ordre juridique international ne permet aux États-Unis d’intervenir sur le territoire d’un autre État pour arrêter son dirigeant. Quelle que soit la légitimité de Nicolas Maduro au pouvoir, ou les infractions qu’il pourrait avoir commises, seul le peuple vénézuélien est compétent pour décider de son avenir, à l’issue d’un processus démocratique et par la voie de ses institutions judiciaires.

Au contraire, son enlèvement par les États-Unis nie l’un des fondements des relations internationales contemporaines, selon lequel la force légitime de l’État (et notamment de son système judiciaire) ne peut s’imposer que sur son propre territoire, tandis que l’arrestation d’un suspect à l’étranger suppose la coopération de l’État dans lequel il se trouve, sous le contrôle de l’autorité judiciaire.

La présentation de Nicolas Maduro devant un juge new-yorkais méconnaît une autre règle de droit international, celle des immunités de juridiction octroyées aux chefs d’État par une coutume internationale reconnue par la Cour internationale de justice : les chefs d’État en exercice ne peuvent pas être poursuivis devant les juridictions d’un État étranger. Ce principe a été rappelé en juillet 2025 par la Cour de cassation française lorsqu’elle a annulé le mandat d’arrêt délivré contre Bachar Al-Assad alors qu’il dirigeait encore la Syrie, considérant que si la commission de crimes internationaux pouvait justifier une levée de l’immunité fonctionnelle des anciens dirigeants, aucune exception ne pouvait lever l’immunité personnelle des chefs d’État en exercice.

Ancrant sa décision en droit international, la Cour de cassation a rappelé que « l’immunité pénale de juridiction procède de l’égalité souveraine des États ». Qu’en reste-t-il, alors qu’un chef d’État en exercice vient d’être capturé dans le cadre d’une opération militaire, avant d’être présenté devant un tribunal étranger, et incarcéré ?

À l’ordre international fondé sur le respect du droit et la résolution pacifique des différends, Donald Trump propose de substituer un rapport de force où la raison du plus fort devient loi. Mais il n’est pas seul dans cette entreprise. À ses côtés, les dirigeants russe, chinois, israélien, turc, et bien d’autres, remettent chaque jour en cause la légitimité et l’effectivité du droit international et des institutions créées pour en assurer le respect.

Chaque incursion militaire en territoire étranger, chaque frappe contre des populations civiles, chaque attaque contre les agences des Nations unies, chaque violation des décisions de la Cour internationale de justice, chaque sanction des juges et procureurs de la Cour pénale internationale, mais aussi chaque silence des autorités et dirigeants européens, a contribué à l’affaiblissement de l’État de droit international.

Dans Team America, police du monde, l’intervention de l’unité spéciale américaine est mise en parallèle avec la passivité des organisations internationales. Lorsque le dirigeant nord-coréen demande au représentant des Nations unies ce qu’il se passerait s’il n’autorisait pas une mission de recherche d’armes de destruction massive, celui-ci répond que les Nations unies seraient « très en colère » et lui « enverrait une lettre pour lui dire à quel point elles étaient en colère », illustrant l’ineffectivité des procédures internationales en l’absence de tout pouvoir coercitif.

Loin de la pop culture, le message demeure : seule une application stricte du droit international et la sanction de ses violations – quels qu’en soit leurs auteurs ou leurs motifs – peuvent encore sauver l’ordre international conçu sur les cendres de la Seconde Guerre mondiale. Selon le préambule de la Charte des Nations unies, celui-ci est fondé sur la « foi dans les droits fondamentaux de l’homme, dans la dignité et la valeur de la personne humaine, dans l’égalité de droits des hommes et des femmes, ainsi que des nations, grandes et petites ». Mais ces valeurs sont-elles toujours universellement partagées ?

Clara Gérard-Rodriguez est avocate en droit pénal international.

[Source : http://www.lemonde.fr]

Trump i la destrucció del món tal com el coneixem

Escrit per Jordi Martí Font 

El 3 de gener de 2026 passarà a la història com un dia fosc en la història del món on vivim. Els Estats Units, després de bombardejar Veneçuela, van assassinar una vuitantena de persones i van segrestar el president del país, Nicolás Maduro. Unes hores després, Trump feia una roda de premsa en què deixava clar que l’únic motiu d’aquest cop d’estat era quedar-se el petroli del país amb més reserves del món. Maduro i la seva dona van ser enviats a Nova York i Trump afirmava que la seva intenció no era fer eleccions ni posar al capdavant del país Maria Corina, l’opositora veneçolana que havia demanat que bombardegessin el seu país alhora que era distingida amb el Premi Nobel de la Pau i li dedicava el premi. En roda de premsa, l’amo, cofoi de com havia anat tot, afirmava que els Estats Units necessitaven Groenlàndia i que aquell no era el darrer país d’Amèrica Llatina que tastaria la « doctrina Monroe ». Es referia al president dels Estats Units James Monroe, que el 2 de desembre de 1823 havia esbossat aquesta teoria en el seu discurs sobre l’estat de la Unió que sempre s’ha resumit en una frase que us sonarà: « Amèrica per als americans » i que consistia en repartir-se el món amb Europa però, sobretot, en fer i desfer a Amèrica Llatina per tal que tots els negocis dels EUA els anessin encara més bé dels que els anaven, fent desaparèixer qualsevol obstacle. Això incloïa l’ús de la força on calgués per tal d’imposar governs titella i cops d’estat a dojo.

Aquí, als Països Catalans, tres partits han aplaudit a rabiar aquest cop d’estat: PP, Bocs i Acé. Els tres van començar parlant de tornar la democràcia a un país del qual deien que Chávez li havia robat, associant « democràcia » amb « capitalisme ultra « i deixant clar que cap suposat « socialista » podia ni tan sols existir en un « món democràtic » si entenem per « democràcia » el que ells volen que entenguem. Ara bé, com que nosaltres som obstinats en aquests temes, continuarem denominant feixisme al que ho és i aquesta manera de fer les coses té més de feixista que d’una altra cosa.

Els tres partits aplaudien -i no podem dir que sense saber-ho- l’explosió descontrolada de les normes democràtiques que regeixen el món des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Sí, ja sabem que aquestes normes no són gran cosa i molt sovint, quan s’havien de respectar ningú ha fet el que calia per tal que es respectessin, però fer-les desaparèixer deixaria el món en mans de criminals que, com Donald Trump, tenen un l’únic interès de robar tant com sigui possible en tan poc temps com pugui ser.

Si en el cas del PP i Bocs, s’entén que tenen l’objectiu de fer desaparèixer qualsevol control damunt la seva manera de gestionar l’Estat espanyol, en el cas dels racistes de la de Ripoll no hi ha estratègia lògica que passi pel suposat independentisme que diuen defensar que es pugui arribar ni a imaginar per entendre per què donen suport a la desaparició del dret internacional tal com l’hem conegut fins ara. Ja sabem que l’Orriols d’independentista no en té res, però els que diuen voler votar-la des de l’independentisme no deuen entendre res que no sigui « fora moros! ». Perquè sense dret internacional els Països Catalans, o Catalunya, si volem veure la independència ens l’haurem de pintar a l’oli.

El feixisme continua avançant amb els Estats Units al capdavant i una colla d’imbècils que els fan la gara gara perquè es pensen, pobres il·lusos, que de les restes del festí dels amos sempre els acabarà caient alguna molla. I en això Trump també ha estat ben clar apartant la Machado del poderet veneçolà: els EUA tampoc pagaran traïdors.

Ens caldrà molta força per fer fora del poder tota aquesta púrria endiumenjada d’ultrarics que l’únic que volen és acumular més i més i més i alhora fer la vida impossible al 95% de la humanitat que som nosaltres, mentre contemplen, encimbellats dalt de tot, com els de baix ens entretenim matant-nos entre nosaltres i no gosant ni aixecar el cap per dir-los que ja n’hi ha prou.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

ILAN PAPPÉ, historiador israelí: «El concepto de Estado-nación se está convirtiendo en un proyecto racista»

Ilan Pappé, en una entrevista en Frankfurt (Alemania), el 10 de junio de 2017

Escrito por Diego Gómez Pickering

En ocasión del lanzamiento en España de su más reciente libro, Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina (Capitán Swing, 2024), traducido por Lidia Pelayo Alonso, conversé en un rincón de la Rambla barcelonesa con el historiador israelí afincado en el Reino Unido Ilan Pappé (Haifa, 1954) sobre la importancia de contextualizar históricamente la limpieza étnica de los palestinos y la necesidad de revalorizar la multiculturalidad de nuestras sociedades.

¿Por qué es importante escribir este libro ahora? ¿Por qué retomar la historia?

Considero que es relevante mirar al contexto histórico para entender lo que ha pasado en Palestina durante el último año y medio. Tras la irrupción de la guerra en Ucrania, Israel y Palestina dejaron de ser parte del ciclo noticioso, la gente olvidó lo que estaba pasando ahí. Llegado el 7 de octubre de 2023, Palestina volvió al centro de la opinión pública en muchos lugares del mundo. Fue muy interesante la respuesta que dio el secretario general de Naciones Unidas, condenando el ataque pero recalcando que no se dio en un vacío, sino que hay un contexto histórico relacionado, a lo que Israel reaccionó de forma inmediata solicitando su dimisión. Su comentario me alertó al respecto de que ahora los israelíes exigirán a todo periodista y académico en cualquier parte del mundo omitir el contexto, ninguna mención a la ocupación, a la colonización, al sufrimiento de los palestinos, a 1948. Tienen una narrativa preparada al respecto de lo que sucedió el 7 de octubre: Irán, el imperio del mal y sus agentes que pretenden destruir Israel y ya está, nada más. Me di cuenta de que incluso los mejores periodistas no tienen el tiempo ni el espacio para realizar esta investigación que provee contexto histórico, y sentí que ellos y la gente en general necesitan acceder y conocer de forma concisa y breve el contexto histórico del conflicto. Así es como escribí el libro.

En su libro menciona que Palestina nunca ha estado separada del mundo árabe, que es parte fundamental de este. Sin embargo, en el terreno vemos una división que parece insalvable, ¿cómo la explica?

El Levante siempre estuvo interconectado de manera muy orgánica. Las personas se movían libremente entre Damasco, Beirut y Haifa. Sin embargo, dos fuerzas separaron a la gente. Por un lado, el colonialismo franco-británico que siguió al fin de la Primera Guerra Mundial y que dividió al Levante en pequeños Estados nacionales fraccionados, y por el otro, el sionismo. El sionismo tuvo un rol particularmente relevante en extraer a Palestina de dicho contexto histórico, social y cultural. Lo que me llama la atención es que, aunque la separación funcionó, el sistema que se creó para tal efecto no está aguantando: Siria ya colapsó, el futuro del Líbano no es muy esperanzador ni tampoco el de Palestina o el de Israel, y lo mismo podríamos decir incluso de Irak. El sistema político no funciona, por eso creo que existe la oportunidad de recrear el mundo que existía antes, claro que adaptándolo al siglo XXI, tomando como base los principios de coexistencia prevalentes entonces. Y esto conllevaría una realidad distinta para la Palestina histórica. Soy consciente de que estamos en un momento en que la separación y las divisiones son demasiado profundas. Aun así, creo que estamos frente al fin de una era, no ante el inicio de una. Añadiría como mensaje a los israelíes: puede que piensen que son parte de Europa, pero pertenecen al mundo árabe, forman parte de los problemas del mundo árabe, pero también podrían ser parte de la solución. Eso depende de ustedes.

¿Considera que la reelección de Donald Trump a la Casa Blanca es una buena noticia para el sionismo?

Si pensamos en el primer período de Trump como presidente y en el equipo que le acompañó en aquel momento, es evidente que muchos de ellos pertenecen a la rama fundamentalista del cristianismo evangélico que cree que la presencia judía en Palestina obedece a un mandato divino. En esta nueva Administración hay mucha gente ocupando posiciones clave en el Gobierno que piensa de forma similar, aunque no considero que Trump sea uno de ellos, a pesar de que los vea como sus mejores aliados y por lo tanto esté dispuesto a apoyar sus ideas, hasta cierto punto. Lo hemos visto en la forma en que forzó a Netanyahu a acordar un alto al fuego, algo que este rehusaba vehementemente, echando mano de sus amigos evangélicos para evitar que Trump le conminara a aceptarlo, sin éxito. Pareciera que Trump tiene su propia agenda, errática. Lo que es un hecho es que se trata de un hombre de negocios, para quien Israel conlleva un valor económico; el día que deje de hacerlo podría cambiar de parecer. De cualquier forma, considero que el lobby evangélico en los Estados Unidos es un gran activo para Israel. La pregunta que hay que hacerse es si esto es suficiente para Israel, si puede sostenerse Israel solamente con el apoyo de los evangélicos cristianos, por poderosos que sean, porque están perdiendo a la comunidad judía, sobre todo en Estados Unidos.

¿Ha alcanzado la deshumanización de los palestinos niveles insospechados?

Creo que el ataque de Hamás del 7 de octubre eliminó todas las inhibiciones que aún persistían entre los israelíes al respecto de la deshumanización de los palestinos. Antes había más prudencia, no se escuchaba a primeros ministros ni a miembros del gabinete hablar de esa manera al referirse a los palestinos, en inglés al menos, eran mucho más cuidadosos. Ahora, todo el mundo habla abiertamente de una manera completamente deshumanizada. Es interesante subrayar cómo la Corte Internacional de Justicia utilizó el mismo lenguaje de los funcionarios israelíes para justificar que lo sucedido en Gaza ha sido un genocidio.

Durante los últimos años hemos sido testigos de una creciente desconsideración hacia las principales instituciones multilaterales y el sistema internacional creado tras la Segunda Guerra Mundial. ¿Qué implicaciones tiene esto?

Es importante entender que esto va más allá de Gaza y de Palestina, se trata del futuro del mundo. Sin un sistema internacional que sea respetado, el mundo no será capaz de lidiar con retos que requieren de la cooperación internacional, como es el caso del calentamiento global, la pobreza y la migración. Considero que hay una grave crisis de confianza en el sistema legal internacional que afecta a todas las instituciones que conforman las Naciones Unidas. El Sur Global observa detenidamente cómo se ha conducido este sistema en el caso de Gaza, pues existe la percepción de que el sistema legal internacional opera bajo un doble estándar, hipócrita, que ha ayudado a Occidente a controlar el resto del mundo en lugar de fomentar la justicia global. Es irónico presenciar cómo los estadounidenses están contribuyendo a desmantelar el sistema que ellos mismos ayudaron a crear en 1945. Y esto es muy peligroso, un mundo sin un sistema internacional respetado es un mundo incapaz de lidiar con los problemas más acuciantes a escala global.

¿Cuándo comenzó la limpieza étnica del pueblo palestino?

Como otros movimientos similares de colonialismo de asentamientos, el sionismo quiere apropiarse del territorio, pero sin incluir a la gente que lo habita. El problema es que cada vez que ocupa más territorio se enfrenta con un mayor número de personas que no quiere. En 1947-48, Israel expulsó a 750.000 palestinos de sus lugares de origen. Luego llegó 1967 y los sionistas liberales quisieron apropiarse de Cisjordania y Gaza, pensaban que fue un error no haberlo hecho antes y se alegraron de que la Guerra de los Seis Días les proveyera la oportunidad de hacerlo. Pero en lugar de expulsar a los palestinos que vivían ahí, decidieron dejarlos, hasta la fecha, bajo un régimen de ocupación permanente y sin derechos. Pero esto tampoco ha funcionado para su aspiración de crear un Estado judío desde el río Jordán hasta el Mediterráneo sin un solo palestino. La actual élite política israelí tiene la idea de continuar el trabajo que se hizo en 1948, creen que en este momento el mundo está listo para permitirles hacerlo porque hay gobiernos populistas y de extrema derecha que les apoyan. No considero que sea un proyecto exitoso, aunque el simple intento de llevarlo a cabo nos violenta.

¿Cómo podemos fortalecer y recalibrar el valor de la diversidad cultural, religiosa, étnica y lingüística en el interior de nuestras sociedades?

Me parece que el concepto de Estado-nación, en tanto creación humana, inició con un buen propósito: poner fin a modelos políticos feudales, aristocráticos, absolutistas, imperialistas. Ante esta clase de ejercicio del poder, el Estado-nación ofrecía una alternativa más justa de gobierno, democrática si acaso. Sin embargo, hoy en día el concepto de Estado-nación se está convirtiendo en algo completamente distinto, en un proyecto racista que permite incluso mayor opresión que la de los modelos políticos a los que sustituyó, pues los actuales Estados-nación trabajan de la mano y en colusión con grandes imperios tecnológicos para imponer su agenda, que en algunos casos podríamos calificar como terrorismo de Estado. Esta es la era del populismo y me parece que se trata de un momento histórico que se repite. La historia, desde mi perspectiva, es cíclica, no lineal. El populismo es una llamarada, puede ser muy dañina al encenderse, pero carece del oxígeno suficiente para mantenerse viva. Y me parece que en esta ocasión también se extinguirá, como ya lo fue en el pasado.

¿Por qué es importante diferenciar entre antisemitismo y antisionismo?

Hoy en día es más importante que nunca, puesto que Israel alega antisemitismo frente a cualquier argumento que contenga críticas legítimas a su forma de actuar, con el propósito de silenciarlas. En este sentido, es importante que la gente que está genuinamente consternada por la supervivencia de los palestinos no sienta que no puede alzar la voz, no debe sentirse intimidada por estas presuntas acusaciones de antisemitismo. El sionismo nació como una manera de combatir el antisemitismo, como una opción válida, el problema fue que conllevó casi desde su inicio la idea de dotar a los judíos de un territorio para crear un Estado-nación basado en la especificidad de su religión y que se eligió el territorio de Palestina para ello, aunque implicara deshacerse de los palestinos. Aquí es donde confluyeron antisemitismo y antisionismo. El antisemitismo es el odio a los judíos por su religión, el antisionismo es oponerse a una ideología que causa daño a otra gente.

En su libro menciona que la solución de dos Estados ha fracasado estrepitosamente porque sus premisas son erróneas. ¿Qué alternativa sugiere?

Desde mi punto de vista, la única alternativa es la construcción de un solo Estado, laico y multicultural, compartido por israelíes y palestinos. Sé que se trata de una idea utópica, incluso poco práctica, no creo que pueda convencerse a los israelíes de renunciar a sus privilegios o a sus aspiraciones de eliminar a todos los palestinos, aunque eso no solo depende de los israelíes. Creo que el único futuro es el establecimiento de un solo Estado democrático que garantice igualdad de derechos para todos, independientemente de su religión, etnia, lengua o género, tal como existe en algunas otras partes del mundo. No es en absoluto un sistema político ideal ni la panacea, quizá la democracia sea el menos malo de los modelos que existen, y ojalá algún día se invente uno mejor, pero es lo que más efectivo resultaría para Israel y para Palestina. Sobre esto hemos debatido, durante años, varios colegas y yo, y no solo se trataría de adoptar un modelo democrático a la europea, sino de recrear las buenas cosas que teníamos en esta parte del mundo antes de la creación de los Estados-nación, antes del imperialismo y la división franco-británica. Una sociedad que incluya respeto por las identidades colectivas, la coexistencia del siglo XIX traída al siglo XXI, con la fluidez que había entonces y sin olvidar la historia de los últimos cien años. Emular lo que se decía en algún momento: los mejores libros se escriben en El Cairo, se imprimen en Beirut y se leen en Jaffa.

 

Diego Gómez Pickering es escritor, periodista. Su libro más reciente es África, radiografía de un continente (Taurus, 2023).

[Foto: L. Wilms – fuente: http://www.ctxt.es]

Un «món de lluita»

Nacionalisme, raça i biologia evolutiva darwiniana

Propaganda de la dècada de 1930 per a alertar dels perills de les amistats interracials. En la llegenda es pot llegir: «El resultat! L’orgull racial està desapareixent». / Font: United States Holocaust Memorial Museum, courtesy of Marion Davy

Escrit per Pedro Jesús Teruel

En la primera i la segona secció d’aquest article es posa en context historiogràfic i conceptual la tesi segons la qual hi ha un vincle orgànic entre la doctrina nacionalsocialista de la raça i el camp semàntic de la biologia evolutiva darwiniana. Tot seguit s’hi aborden quatre fal·làcies implícites en la dita tesi, relacionades respectivament amb el reduccionisme ontològic interteòric, la il·legítima filiació biològica, l’errada comprensió de l’evolucionisme darwinià i el trànsit impossible del ser biològic al deure moral.

Totes les grans cultures del passat decaigueren només perquè la raça inicialment creadora s’extingí per enverinament de la sang. La darrera causa de tal decadència fou sempre l’oblit que tota cultura depèn de l’ésser humà i no al contrari; i doncs que per a salvar una determinada cultura cal que l’ésser humà que l’ha creada sigui conservat. Tanmateix, aquesta conservació és lligada a la llei fèrria de la necessitat i del dret de victòria del millor i més fort en aquest món. Així doncs, qui vulgui viure, que lluiti, i qui no vulgui lluitar en aquest món del combat continu, no mereix la vida. (Hitler, 1925/2018, p. 305/753)

Aquest passatge està extret de Mein Kampf (‘La meva lluita’), obra escrita per Adolf Hitler a la presó després del fallit temptatiu de cop d’estat a Múnic. Publicada entre el 1925 i el 1926, conegué nombroses reedicions. Càlculs recents han demostrat la seva difusió capil·lar: gairebé totes les persones de parla alemanya amb capacitat lectora hi tingueren accés (vegeu Kellerhoff, 2015). Entre les seves tesis es troba la idea que la història resulta d’una lluita que afavoreix les races millor disposades i que aquesta lluita ha de ser secundada políticament i culturalment. Ço convergia amb arguments recollits a obres d’ample tiratge, com ara l’escrit de Hans F. K. Günther Rassenkunde des deutschen Volkes (‘Ciència racial del poble alemany’) (1922), i amb pressupostos implícits en textos literaris per al gran públic, com ara la novel·la d’Artur Dinter Die Sünde wider das Blut (‘El pecat contra la sang’) (1918), tot conreant-hi un humus favorable (Pauer-Studer, 2020, p. 118–121).

Aquest ordre de raonaments posa en el centre de l’atenció una disciplina, la biologia, que des de mitjan segle XIX havia conegut una eclosió inèdita. El nazisme en feu la seva plataforma teòrica prioritària.

Açò resultà cridaner a Alemanya i, en particular, a Àustria arran de l’annexió. Així es palesa en les declaracions del que esdevingué nou rector de la Universitat de Viena, Fritz Knoll:

«Nosaltres, els austríacs, hi arribem ara i ens adrecem cap als objectius del nacionalsocialista Reich alemany. Els darrers temps, a Àustria la biologia només era tolerada. En el Tercer Reich ha de ser guia: i és que sols si sabem molt de la vida podrem configurar amb èxit la vida i el futur del poble alemany» (Knoll, 1938, p. 235).

El 12 de març s’havia dut a terme l’Anschluss. Nomenat nou rector de la Universitat de Viena, el biòleg Fritz Knoll es va trobar amb Hitler el dia 15 a l’Hotel Imperial, ubicat a la cèntrica artèria anul·lar que el jove Adolf havia d’haver recorregut sovint durant els anys del seu fracassat temptatiu d’accés a l’Acadèmia de les Belles Arts. Aquell mateix 15 de març, a la plaça dels Herois (Heldenplatz), Hitler fou aclamat per una gentada exultant. Entre el seu fracàs i la tornada triomfant hi havia mitjançat una història de fulgurant ascens i un llibre que aviat esdevindria exitós.

Lluita, struggle, Kampf

Retrat racial d’una dona ària, on es pot llegir: «Bona sang, la font eterna!». En la noció de raça del nacionalsocialisme conflueixen les descripcions vinculades al fenotip poblacional i atribucions ideals, com trets psicològics i disposicions morals. / Font: United States Holocaust Memorial Museum, courtesy of G. Howard Tellier

Hi ha cridaners paral·lelismes entre el registre lingüístic emprat en Mein Kampf i diverses nocions de la peça central de la revolució biològica del segle XIX, l’obra de Charles R. Darwin Sobre l’origen de les espècies mitjançant selecció natural (1859). En uns i altres, la natura ve contemplada com a escenari d’una lluita (en anglès struggle, en alemany Kampf). Des de la perspectiva darwiniana, hi triomfen els individus afavorits per avantatges hereditaris o per l’atzar, la qual cosa els permet accedir als recursos tròfics i reproduir-se. La successió de les espècies serà una de millorada: només aquells exemplars que parteixen d’aquests avantatges, ni que siguin petits, deixaran descendència o en deixaran més. Dita selecció –selection, Auslese– és una de natural; dona peu a una teleologia sense guia externa, vehiculada per l’herència genètica. El paper vertebrador l’hi juga la filogènesi: de φυλον (‘llinatge’, ‘raça’) i γενεσις (‘origen’), al seu cop emparentat amb γενος (‘poble’, ‘família’). La filogènesi depèn de la història reproductiva: una d’exitosa durà cap a descendents amb bones disposicions per a la lluita; una de fallida o pobra en produirà amb disposicions inferiors (Darwin, 1859, p. 62–63, 80–81).

Als que manquen de disposicions per a la lluita, en la doctrina nacionalsocialista se’ls caracteritzarà amb un adjectiu de ressò biològic: degenerats (entartet), on el genos (en alemany Art) es troba minvat pel prefix de– (en). La raça fundadora de cultura, encarnació del prototip d’ésser humà, seria l’ària (Hitler, 1925/2018, p. 306/755); la seva antítesi seria la jueva, que actua com un paràsit (ibíd., p. 317/777, 346/853). La degeneració vindria aguditzada per l’encreuament de races (ibíd., p. 302–303/743–747). Als degenerats els esperaria l’extinció (ibíd., p. 305/753, 346/853).

Arribats a aquest punt, la relació entre darwinisme i nazisme sembla establerta. En paraules de Richard Weikart, «no importa gens com de tort fos el camí de Darwin a Hitler: és clar que el darwinisme i l’eugenèsia facilitaren el pas a la ideologia nazi, particularment a la dèria nazi per l’expansió, la guerra, la lluita racial i l’exterminació de races» (Weikart, 2004, p. 6). Els mots Kampf (‘lluita’), Auslese (‘selecció’) i Entartung (‘degeneració’) amaren els discursos relatius a la història en general i a la història dels pobles i individus en particular. David Berlinski hi veu una raó per a reblar l’enllaç entre la forma mentis evolucionista i la nacionalsocialista: «Si obres Mein Kampf i el llegeixes –sobretot si pots fer-ho en alemany–, la correspondència entre les idees darwinianes i les idees nazis et salta als ulls des de la pàgina» (cit. en Frankowski, 2008).

Es produeix així una transició de les formes de vida en general a l’existència humana: el que succeeix allà hauria d’esdevenir-se ací. En canvi, fins al present –així ho pensaven els que enarboraven les tesis eugenèsiques–, la cultura havia promogut allò que era feble, defectuós i degenerat. Aquesta idea era difosa fins i tot als llibres per a l’ensenyament secundari de l’era nacionalsocialista. Així es troba al manual de biologiaescrit per Erich Meyer i Karl Zimmermann (1942, p. 171): «Tot comptat i debatut, pel que fa a la selecció, la cultura ha treballat cada vegada més en sentit contrari a la natura. Ha promogut amb més força la conservació i reproducció dels esquifits i malalts que la conservació dels especialment valuosos des del punt de vista de la raça».

Quatre fal·làcies implícites

L’aplicació de la selecció natural a l’existència humana en societat cova almenys quatre fal·làcies. A la primera, connectada amb l’esfera teòrica, la caracteritzarem de reduccionisme ontològic interteòric; a la segona, estretament vinculada a la primera, d’il·legítima filiació biològica; a la tercera, d’inconsistència biològico-evolutiva; a la quarta, concernent l’esfera pràctica, de fal·làcia naturalista.

La primera fal·làcia consisteix a partir del pressupost que l’estructura essencial de l’ésser humà s’esgota en el seu vessant físic i biològic: per ço, hauria de ser entès exclusivament com a animal en peu d’igualtat amb altres animals. En conseqüència, les lleis que regulen les interaccions entre animals seran les mateixes que regularan les interaccions entre humans. Es tracta d’una forma de reduccionisme ontològic interteòric: implica la dissolució de complexos àmbits d’allò que és real –en aquest cas, la cultura humana amb la seva vinculació a l’autoconsciència reflexiva i la possibilitat d’acció lliure– en altres de parcials –en aquest cas, el desplegament de la vida en condicions materials de concurrència tròfica– amb la pretensió d’assolir una reducció exhaustiva, on cap element estructural quedaria sense explicar. En altres llocs he exposat el sentit de la noció de reduccionisme interteòric, així com les seves implicacions ètiques en el pla científico-natural (Teruel, 2013, p. 202–209; 2012, p. 208–213).

La segona fal·làcia prolonga el reduccionisme esmentat suara en línia intrateòrica, i ho fa tractant i interpretant ad libitum una rellevant peça argumental: la noció de raça. D’aquest assumpte ens n’ocupem més endavant.

Pòster de mitjan anys trenta del segle passat amb el títol «El rostre alemany». S’hi poden observar les tres suposades categories de la raça ària: 1. Nucli racial nòrdic. 2. Nucli racial faliano-nòrdic. 3. Influència occidental. / Font: United States Holocaust Memorial Museum, courtesy of Hans Pauli

La tercera fal·làcia concerneix la comprensió de l’evolucionisme. La dinàmica evolutiva ha desplegat sistemes força específics: xarxes neuronals en àrees neocorticals, correlatives a operacions mentals d’ordre intel·lectual. Per aquesta via ha dut cap a llenguatges abstractes que possibiliten la transmissió intergeneracional de coneixement. Es concebi la seva emergència en clau adaptativa o exaptativa, la cultura constitueix un sofisticat producte de la selecció natural. Doncs bé: forma part de les manifestacions de la cultura humana, des de la prehistòria fins a les societats del benestar, la protecció del feble, del malalt o de les persones amb discapacitats. Decretar «la llei fèrria de la necessitat i del dret de victòria del millor i més fort» implica rebutjar –paradoxalment, apel·lant a la biologia evolutiva– aquesta mateixa cultura que en clau darwiniana constitueix un destil·lat de la selecció natural (Teruel, 2012, p. 209–210).

La quarta fal·làcia concerneix l’esfera pràctica. Del fet que –pel que fa a la lluita per la subsistència i el seu efecte en la filogènesi– les dinàmiques biològiques s’expliquin a partir de la selecció natural se segueix, que s’ha de promoure la selecció natural en l’àmbit social, com afirma la tesi eugenèsica. Es tracta d’una variant de la fal·làcia naturalista descrita per Edward Moore (1903, p. 37–38, 41, 125); més en concret, de la pressuposició, ja advertida per David Hume, que l’és ha d’esdevenir l’ha de ser, amb la qual s’amagaria la dimensió valorativa pròpia del marc moral. En aquest cas, ço es fa en cridanera autocontradicció: es parteix del pressupost que la natura és com és i no emet valoracions; tanmateix, s’emeten valoracions per a promoure un cert tipus d’interaccions: justament aquelles que hom troba, sense sentit valoratiu, a la natura. Per ací s’obre marge a polítiques deshumanitzadores i antiecologistes alhora (Teruel, 2012, p. 212–213).

Aquestes fal·làcies –de les quals encara n’hem de descriure una, la segona– minen la coherència de la genealogia conceptual que vincula l’eugenèsia nazi a l’evolució darwiniana. Quan es remet a arguments biològico-evolutius, el defensor de l’eugenèsia palesa errades hermenèutiques que amaguen prejudicis. No només això.

Aquestes fal·làcies van de bracet amb la instrumentalització del pensament. «Meres ciències de fets produeixen mers éssers humans de fets» (Husserl, 1936-1937/1954, p. 3). Es tracta de ciències despullades del seu sòl, del marc humà de vivències del qual neixen i el qual han de nodrir. Dita desconnexió del món humà és la causa, afirma Husserl, de la crisi de les ciències europees: no una crisi de rendiments, no una de producció en l’àmbit tècnic, sinó una crisi de sentit, de significació per a la vida. L’apropiació de la biologia evolutiva és interessada: allò que el nazisme proclama sobre pretesa base objectiva és, en realitat, un constructe ideològic en el marc del qual s’empren com a arguments teories pseudocientífiques. El seu objectiu és la generació d’espai vital dins i fora de les pròpies fronteres: un projecte de dominació.

Contradiccions internes de la teoria de la raça

Entre les conseqüències del darwinisme per a una cosmovisió general es troba l’agermanament de les formes de vida. El virolat ventall d’espècies vegetals i animals brolla de processos de selecció natural al llarg de períodes extremadament llargs, en condicions molt sensibles a la interacció amb l’ecosistema. Arribats als trams de major complexitat evolutiva –en el darrer període, de duració ínfima si considerem l’edat de l’univers, del planeta i de la vida mateixa– es troben éssers emparentats en un ordre, el dels primats, al qual pertanyen les espècies del gènere Homo. Existeix un més que considerable patrimoni genètic en comú entre éssers humans i grans simis.

El parentesc evolutiu de les formes de vida no lliga amb l’afirmació d’una distància insalvable entre dos grups poblacionals d’una mateixa espècie. I nogensmenys, aquesta és la tesi subjacent a l’antisemitisme: la raça ària i la jueva serien adversàries incompatibles, fins al punt que la primera hauria de fer-se càrrec d’exterminar la segona. Ací rau el fonament de la justificació jurídica de la política racial nazi: des de l’exclusió dels jueus de la nacionalitat, ja recollida el 1920 al programa del partit, a les mesures d’anorreament de jueus, gitanos o persones amb malalties mentals o opcions no heterosexuals, tot passant per la prohibició de matrimonis mixtos (Pauer-Studer, 2020, p. 116–119). Açò fa grinyolar la pretesa bona convivència teòrica entre els paradigmes biològico-evolutiu i nacionalsocialista, i palesa una fal·làcia d’il·legítima filiació del segon respecte del primer.

Fou Hitler mateix qui va mostrar-ne la distància. Al Führer li feia fàstic la idea del parentesc evolutiu entre els primats i l’ésser humà. Més aviat conjecturava que l’ésser humà –en particular, l’home ari amb les seves superiors facultats psicofísiques– hagués existit des de sempre (Hitler, 1925/2028, p. 306/755). A principis del 1942 –ja embarcada Europa en una ensulsiada a sang i foc–, Hitler ho expressava en els següents termes:

D’on prenem el dret de creure que l’ésser humà no hagi sigut, des de l’origen primigeni, allò que és a hores d’ara…? Mirar-nos la natura ens ensenya que en l’àmbit de les plantes i dels animals es produeixen canvis i noves configuracions, però no es mostra enlloc dins d’una espècie un desenvolupament de l’amplària del salt que l’ésser humà hauria d’haver fet si s’hagués format, fins a arribar a ser allò que és, a partir d’un estat simiesc!

La política racial nazi es basava en la idea que la raça ària i la jueva eren adversàries incompatibles, fins al punt que la primera havia d’exterminar la segona. En la imatge, certificat d’ascendència ària expedit per un jutge de pau de Frankfurt, amb data de 1936. / Font: United States Holocaust Memorial Museum Collection, Gift of Niels Bach

Aquest fragment pertany als diàlegs de sobretaula recollits per Heinrich Heim; en concret, es remet a la vesprada del 25 al 26 de gener del 1942 (Hitler, 1980, cit. en Richards, 2013, p. 222). Obres influents com ara Der Mythus des zwanzigsten Jahrhunderts (‘El mite del segle XX’), publicada per Alfred Rosenberg el 1930, mostraven la raça ària transida per un destí espiritual del tot únic i intransferible. La idea de destí espiritual ens duu de nou fora de l’àmbit biològico-evolutiu: per a fonamentar-la caldria accedir a l’esfera de les valoracions morals. Tanmateix, és justament aquest àmbit el que queda exclòs en el marc de la selecció natural.

La noció de raça esdevé així un entramat conceptual eclèctic on convergeixen descripcions vinculades al fenotip poblacional –interpretades a mode fixista– i atribucions ideals, com ara trets psicològics i disposicions morals. En la seva confecció, i abans d’arribar al poder el 1933, la cosmovisió nacionalsocialista troba tant el suport de prejudicis socioculturals de llarg alè, enfortits per circumstàncies econòmiques aguditzades arran del tractat de Versalles, com el recolzament de doctrines pseudocientífiques. Per a cloure, n’anomenem tres exemples –en els àmbits de la frenologia, la selecció humana i la psicofísica racial– a tall de sengles botons de mostra.

En paral·lel als avenços en neuroanatomia es desenvolupen les tesis frenològiques de Franz Joseph Gall, que vinculaven la configuració del crani i els psicotipus humans; Cesare Lombroso n’aplica la metodologia al fenotip del delinqüent en un estudi prou difós arran de la seva traducció a l’alemany (Lombroso, 1876, trad. de M. O. Fraenkel, 1890-1896; vegeu Gadebusch, 1995). Molt influents foren els escrits d’Eugen Fischer sobre la procreació mixta, concebuts en una estada a una colònia alemanya del sud d’Àfrica i editats a partir del 1913; en la mateixa òrbita es troba l’estudi publicat el 1921 per Fritz Lenz –junt amb Fischer i Erwin Baur– al voltant de la selecció humana, menschliche Auslese, que inclou propostes de mesures eugenèsiques (Pauer-Studer, 2020, 119–120). Al mateix humus conceptual pertany l’obra de Hans F. K. Günther esmentada a l’inici, seguida per sengles llibres sobre els trets racials dels europeus i dels jueus. La descripció de la raça ària, farcida de prejudicis exemptes de base historiogràfica i científica, hi transita sense solució de continuïtat cap a la prescripció ètica de llur activa promoció excloent: com si d’un imperatiu categòric es tractés (Günther, 1922, p. 365–366).

Cloenda

La doctrina nacionalsocialista al voltant de la raça i la seva projecció sociocultural pressuposa una comprensió dolenta, pervertida i interessada de la ciència natural. Dolenta, perquè encobreix fal·làcies que duen a ignorar trets estructurals d’allò que es vol entendre; pervertida, perquè amaga una pròpia postura moral rere la semblança de cientificitat (una postura, a més a més, que atenta contra el subjecte humà mateix); interessada, perquè es posa al servei d’un engranatge de poder i dominació. El nazisme no només parteix de bases científiques que accepta sols en la mesura en què serveixen als seus propòsits; no només és mala filosofia, trufada de fal·làcies, sinó que fins i tot es fonamenta en una comprensió esbiaixada del paradigma científic que pretén seguir. 

 

 

Referències

Darwin, Ch. R. (1859). On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. John Murray.

Frankowski, N. (Dir.), Craft, L., Ruloff, W., & Sullivan, J. (Prod.). (2008). Expelled: No intelligence allowed [documental propagandístic]. Rocky Mountain Pictures.

Gadebusch, M. (1995). Die Rezeption der kriminalanthropologischen Theorien von Cesare Lombroso in Deutschland von 1880-1914. Husum.
Günther, H. F. K. (1922). Rassenkunde des deutschen Volkes. J. F. Lehmanns.

Hitler, A. (1980). Monologe im Führer-Hauptquartier, 1941-1944. Werner Jochmann (Ed.). Albrecht Kraus.

Hitler, A. (2018). Mein Kampf. Eine Abrechnung [edició crítica]. Institut für Zeitgeschichte. (Obra original publicada en 1925-1926, Franz Eher Verlag)

Husserl, E. (1936–1937). Die Krisis der europäischen Wissenschaften und die transzendentale Phänomenologie. En H. Van Breda (Ed.) (1954), Husserliana. Vol. VI. Martinus Nijhoff.

Kellerhoff, S. F. (2015). «Mein Kampf». Die Karriere eines deutschen Buches. Klett-Cotta Verlag.

Knoll, F. (1938). Wir kehren heim. Der Biologe, 7, 7.

Lombroso, C. (1876). L’uomo delinquente studiato in rapporto alla antropologia, alla medicina legale e dalle discipline carcerarie. Bocca. (Trad. alemanya de M. O. Fraenkel de l’obra original publicada en 1890-1896. Der Verbrecher in anthropologischer, ärztlicher und juristischer Beziehung. A G.)

Meyer, E., & Zimmermann, K. (1942). Lebenskunde. Lehrbuch der Biologie für höhere Schulen. Vol. 3. Kurts Stenger.

Moore, E. (1903). Principia ethica. University Press.

Pauer-Studer, H. (2020). Justifying injustice. Legal theory in Nazi Germany. University Press.

Richards, R. J. (2013). Was Hitler a Darwinian? Disputed questions in the history of evolutionary theory. The University of Chicago Press.

Teruel, P. J. (2012). En torno a la posibilidad de naturalizar la ética. En L. Flamarique (Ed.), Las raíces de la ética y el diálogo interdisciplinar (p. 207–222). Biblioteca Nueva.

Teruel, P. J. (2013). El doble sentido del reduccionismo científico. Naturaleza y Libertad, 2, 138–159.

Weikart, R. (2004). From Darwin to Hitler: Evolutionary ethics, eugenics, and racism in Germany. Palgrave Macmillan.

 

[Font: http://www.metode.cat]

Guèrra en Ucraïna: perqué la question lingüistica apareis dins las negociacions de patz?

Las recentas proposicions de patz evòcan la proteccion de las lengas minoritàrias en Ucraïna, mentre que lo rus, largament parlat mas non considerat coma minoritari, lèva de debats sus son estatut e l’aplicacion de las leis existentas

La preséncia de las politicas lingüisticas ucraïnesas dins las proposicions recentas de patz a suscitat una certana suspresa, perque Ucraïna dispausa ja d’un quadre juridic ancian e complet en matèria d’aparament de las lengas minoritàrias, çò rapòrta Small Wars Journal. La Constitucion ucraïnesa garentís explicitament los dreches lingüistics de totas las minoritats nacionalas e dels pòbles autoctòns, e lo país ratifiquèt, tre lo començament dels ans 2000, la Carta Europèa de las Lengas Regionalas o Minoritàrias.

Lo problèma foguèt pas donc jamai l’abséncia de leis, mas puslèu lo fach qu’aquelas leis foguèron pas aplicadas confòrmament a lor intencion. Aquelas consideracions lingüisticas dins las proposicions de patz provenon principalament dels Estats Units e d’Euròpa, que desiran de ramentar l’aplicacion de las nòrmas europèas. Russia es pas a l’origina d’aquelas mesuras, mas son influéncia istorica a complicat la question lingüistica en Ucraïna.

A l’origina, l’aplicacion de la Carta Europèa foguèt complicada per d’ambigüitats de traduccion e d’interpretacion, sustot pertocant la lenga russa. Al contrari de lengas vertadièrament minoritàrias e territorializadas, coma l’ongrés, lo romanés o lo tatar de Crimèa, lo rus èra largament utilizat dins tot lo país e correspondiá pas ni a un grop numericament restrench ni a una lenga menaçada. Son estatut particular transformèt progressivament la lenga en simbòl politic, sustot après las eleccions presidencialas de 2004 e 2010, quand los debats lingüistics foguèron mesclats a las luchas de poder e a las influéncias exterioras.

Pendent près de vint ans après l’independéncia, Ucraïna aviá pasmens desvolopat una identitat civica, ont lo bilingüisme èra corrent e pauc conflictual. Es solament amb l’instrumentalizacion politica de las leis lingüisticas que la lenga es venguda un marcador de division. Las reformas ulterioras, sustot la lei de 2019 qu’afortís lo ròtle de l’ucraïnés coma lenga d’estat, son estadas percebudas per d’unes coma exclusentas.

Lo 3 de decembre de 2025, lo parlament monocameral, lo Conselh Suprèm d’Ucraïna, retirèt explicitament lo rus de la lista de las lengas protegidas per la Carta Europèa de las Lengas Regionalas o Minoritàrias, mentre que las lengas minoritàrias istoricas coma lo tatar de Crimèa, l’ongrés o lo romanés contunhavan de beneficiar de proteccions. Aquela decision relança la question de la proteccion lingüistica dins las negociacions de patz e illustra sustot que lo vertadièr desfís per Ucraïna es pas de crear de novèlas politicas, mas d’assegurar una aplicacion coerenta e equilibrada dels sostens existents.

 

[Sorsa: http://www.jornalet.com]

‘Xenocidio’, palabra galega do ano con Gaza na mente

Xenocidio, palabra galega do ano 2025. RAG

En plena II Guerra Mundial o xurista polaco de orixe xudea Raphaël Lemkin, que foi quen de fuxir do nazismo, creou o termo xenocidio para nomear o deseño e a execución dun plan coordinado de diferentes accións encamiñadas á destrución dos fundamentos esenciais da vida dos grupos nacionais, tal e como el a definiu no ano 1944. Lemkin dedicou toda a súa vida a que accións coma as perpetradas polo nazismo contra os xudeos fosen recoñecidas como crimes contra a humanidade e que, como tal, se tipificasen como un delito de persecución universal.

O termo xenocidio apareceu por primeira vez en 1946 nun documento oficial, como parte dunha resolución da ONU. E dou anos máis tarde, en 1948, as Nacións Unidas aprobaron a Convención para a Prevención e a Sanción do Delito de Xenocidio que despois sería ratificada polos Estados membros. Da aprobación da Convención contra o xenocidio naceu o Tribunal Internacional de Xustiza.

Agora o termo, tristemente de máxima actualidade polo xenocidio perpetrado por Israel contra a poboación de Gaza, vén de ser escollido como a Palabra do Ano 2025 na votación organizada pola Real Academia Galega e o Portal das Palabras da Fundación Barrié.

Un pai cun bebé no colo camiña sobre os restos dos bombardeos en Gaza o 13 de outubro de 2023 © Ashraf Amra / UNRWA

Xenocidio obtivo máis de 4 de cada 10 votos emitidos, 2.948 dos case 7.200 rexistrados, superando a foliada, que acadou 1.315 votos, preto do 20%. O terceiro posto, con 843 votos, foi para lume. Máis atrás quedaron desfeita (834), loia (686) e retrinco (564).

A votación amosa o impacto que os ataques continuados de Israel contra o pobo palestino continúa a ter en Galicia. O exterminio da poboación civil gazana hai tempo que foi aceptada a nivel político e xurídico como un acto de xenocidio, e así está a ser investigada polo Tribunal Penal Internacional, malia as críticas de Israel e os Estados Unidos.

A Palabra do Ano 2025 xenocidio fórmase a partir do grego xeno- ‘pobo’ e o sufixoide de orixe latina -cidio ‘matar’, seguindo a mesma fórmula ca homicidio, parricidio ou magnicidio. Xenocidio figuraba xa no Vocabulario Ortográfico da Lingua Galega (1988), a base da que partiu o actual Dicionario da Real Academia Galega.

O concepto preciso que cuñou Lemkin inclúe o motivo do crime, fronte a outras expresións arredor das cales el mesmo reflexionou, como “asasinato de masas”, ou palabras como a “acción e efecto de exterminar”; masacre, “acción e resultado de matar un gran número de persoas ou animais”; e aniquilación / aniquilamento, “acción e efecto de aniquilar”, cando se ten a intención de “reducir ao nada, destruír por completo; abater física ou moralmente alguén”.   

Mobilización para crear a bandeira palestina en Santiago de Compostela contra o xenocidio en Gaza 21 de abril de 2024 © Mar de Lumes

Xenocidio é a duodécima Palabra do Ano en galego escollida na votación popular promovida polo Portal das Palabras. Nas edicións anteriores fóron o cantareira (2024), cibercarracho (2023), comadre (2022), tanxugueira (2021), nós (2020), sentidiño (2019) deseucaliptización (2018), afouteza (2017), irmandade (2016) —coincidindo co centenario das Irmandades da Fala—, refuxiado, -a (2015) e corrupción (2014).

Nos vindeiros meses xenocidio incorporarase ao Paseo das Palabras do Ano, na rúa Menorca da cidade de Lugo, onde o Concello vén gravando cada un dos termos escollidos.

[Fonte: http://www.praza.gal]

 

 

 

Ígor Stravinski: «El so de la Rambla no s’assembla a cap altre»

El monumental llibre pòstum del cronista Lluís Permanyer ‘Testimonis de tot el món sobre Barcelona’, publicat per l’ajuntament, convida a redescobrir la ciutat amb les paraules dels altres.

Escrit per Xavier Montanyà

“Per opinar, has de partir de la informació. Per això, quan vaig començar a fer periodisme de Barcelona, el primer que vaig fer va ser buidar sis-cents llibres sobre la ciutat. Llavors vaig pensar que ja podia començar a escriure sobre Barcelona.” Aquest va ser el punt de partida que Lluís Permanyer, un dels cronistes més reconeguts de la ciutat, es va imposar l’any 1987 quan va decidir de dedicar-se en cos i ànima a estudiar, documentar, investigar i narrar la seva ciutat.

Ara que fa un mes i mig de la seva mort, l’Ajuntament de Barcelona publica una edició molt ampliada d’una monumental documentació que tanca la seva recerca més personal i exhaustiva sobre citacions de testimonis de tots els temps sobre Barcelona. El volum aplega més de mil dues-centes citacions de vint segles que, durant gairebé quatre dècades, Permanyer ha anat recopilant amb paciència i perseverança d’entomòleg per oferir-nos les impressions que la ciutat i els barcelonins han causat en milers de personatges al llarg de la història.

Dora Maar, 1932. Parc Güell (VEGAP, Madrid, 2025)

Barcelona, una multitud d’instants viscuts en vint segles

Explica l’autor que la primera cosa que li va cridar l’atenció va ser que tot un grup d’escriptors francesos se sentís atret pel Barri Xinès després de la Primera Guerra Mundial. Va començar localitzant, copiant i guardant en una carpeta totes les citacions que trobava en la premsa i en la literatura. Les descobertes que feia van ser per a ell un estímul extraordinari, perquè li oferien pistes per a saber coses de la seva ciutat que fins llavors no havia ni sospitat.

El primer recull, Cites i testimonis sobre Barcelona (la Campana, 1993), es va exhaurir de seguida i l’autor obtingué el reconeixement i la col·laboració de molts barcelonins i uns altres periodistes que durant anys van anar informant-lo de més referències i tresors bibliogràfics de tota mena i època. Des dels geògrafs, escriptors i naturalistes llatins del segle I fins a Freddie Mercury, passant per una multitud de personatges que algun dia han trepitjat la ciutat i s’han deixat seduir o intrigar pels seus encants i misteris.

Com deia Antonio Tabucchi de l’obra de Fernando Pessoa, aquest llibre és un veritable bagul ple de gent. Des de Voltaire i Giacomo Casanova, empresonat a la Ciutadella de Barcelona el 1768, o Cervantes i el Quixot, fins a Leonardo Padura i Rafel Amargo, passant per Patricia Highsmith, Unamuno, Pío Baroja, Henry Morton Stanley, Luis Buñuel, Léo Ferré, Simone de Beauvoir, Victor Hugo, Max Aub, Pierre Vilar, James Joyce, André Malraux, Keith Richards, George Foreman, Charles Trenet, Leonard Cohen, Albert Einstein, Peter Gabriel, Jean-Paul Sartre, Henry Miller, Truman Capote, Errol Flynn, Benjamin Péret i un llarg miler de grans representants de la cultura i l’actualitat mundial durant segles.

El llibre és ple de tresors i descobertes que intentaré, de manera aleatòria, seguint els meus impulsos i preferències, transmetre al lector. És un collage immens per on navegar orientant-se per les impressions i els instants de vida a la ciutat que una legió de persones curioses, que han deixat el seu impacte en la nostra societat i en la cultura universal i la història, han volgut expressar en algun moment de les seves vides.

Són com una allau d’instants viscuts en tots els racons de la ciutat i en cada dècada de la història que ens ajuden a configurar el nostre mapa a la inòpia d’una vella i enigmàtica Barcelona que sempre ha estat un pol d’atracció per a ments despertes i sensibles de tot el planeta. En certs moments de la lectura del llibre, sents nostàlgia d’una ciutat que has conegut i que avui dia va desapareixent, uniformitzada i vulgaritzada per la invasió depredadora del turisme de masses i les seves conseqüències en la vida i el paisatge urbans.

Explica l’autor en el pròleg que per a ell ha estat una feina gratificant i molt divertida, que, a més a més, li ha aportat sorpreses inesperades, com, per exemple, descobrir la novel·la publicada a Londres el 1934 pel popular escriptor Rupert Croft-Cooke Cosmopolis. Una narració que no tan sols situa l’acció a Barcelona, sinó que hi tenen un paper destacat un pare i un fill de cognom Permanyer.

Si per a l’autor ha estat una feina gratificant i divertida plena de sorpreses, també ho és per al lector, que, guiant-se per la seva curiositat i el seu instint, pot imaginar-se un quilomètric pla seqüència de la ciutat i els seus carrers al llarg de molts segles, plagat de personatges curiosos i fascinants, que potser es van encreuar sense reconèixer-se, o ens els podíem haver encreuat alguna vegada pels carrers de la ciutat en les nostres passejades reals o imaginàries.

Les seves impressions i les nostres en llegir-los exciten la imaginació i recreen en les nostres ments un nou tapís, ben teixit per davant i ple de nusos i imperfeccions per darrere, que configuren un tot on el visible i l’invisible xoquen per formar un espai nou. Tan vital i viscut com amb ingredients onírics, fruit dels reflexos que projecten l’orografia, l’arquitectura i els colors i les olors dels carrers, sumats als sons, la música i l’esperit vital i humà dels seus ciutadans, viatgers i passavolants.

El treball de Permanyer és enciclopèdic, total. Des de pensaments i frases úniques fins a capítols de llibres, passant per lletres de cançons, entrevistes, dissenys, còmics… És impossible de resumir-lo. I a més a més, fóra un error intentar-ho. A continuació, en faig una breu selecció, un tast de continguts perquè els lectors se’n facin una idea.

Primeres impressions

“A Barcelona, un traginer m’admira pel seu llenguatge, i em plau com a persona; és un noi alt, fort, vigorós, ple d’una energia salvatge, i veure’l alegra l’esperit. Al seu costat, què és un gran d’Espanya?” (Stendhal, 1823)

“Hi havia petits munts d’avellanes, i feia tant temps que havien emigrat de Barcelona que ja sabien dir, en anglès ‘A catorze, els dos petricons’.” (Charles Dickens, 1865)

“Ahir, ebri de felicitat, em va ser impossible aguantar-me les llàgrimes que contínuament erm relliscaven per les galtes, em semblava que veia amb els meus ulls oberts el més bonic dels somnis de la meva vida: la República Universal.” (Alexandre Dumas fill, 1868, en presenciar una manifestació a Barcelona)

“Aquesta ciutat és la més bella d’Espanya, i sens dubte el dia que aconsegueixi estendre’s del Llobregat al Besòs, podrà competir amb les millors d’Europa i Amèrica. En quina altra ciutat de la meva pàtria podria celebrar-se una Exposició Universal? Siguem francs: calli Madrid, rendeixi’s Bilbao. A cap.” (Emilia Pardo Bazán, 1889)

“L’ordre de la meva detenció s’havia donat a correcuita a totes les ciutats d’Espanya. Si més no, al carnet d’un dels policies de Barcelona, pertanyents a la ‘brigada de socialisme i anarquisme’, he vist el meu nom entre els reclamats. El meu nom estava desfigurat de tal manera que no hi havia manera de desxifrar-lo.” (Lev Trotski, 1917)

“Tenia set anys aleshores. Però hi estava interessat. Quan era un nen seguia els esdeveniments d’Espanya en la mesura que podia; el primer que recordo haver escrit és un article per al diari de l’escola sobre la caiguda de Barcelona el 1939, que va ser una gran tragèdia.” (Noam Chomsky, 1998).

“… Tot i això, vaig arribar a Barcelona amb una mica d’ansietat. La ciutat formiguejava al voltant nostre, ens ignorava, no compreníem el seu llenguatge: quin mitjà podíem inventar per fer-la entrar a les nostres vides? Era una juguesca la dificultat de la qual de seguida em va exaltar. Vam anar a parar prop de la catedral, a una pensió de les més mediocres, però em va agradar la nostra habitació; a la tarda, durant la migdiada, el sol disparava els seus dards vermells a través de les cortines de domàs, i era Espanya qui em cremava la pell.” (Simone de Beauvoir, del viatge que va fer amb Sartre el 1931)

“Qui vulgui menjar bé, que vagi a Espanya i especialment a Barcelona. S’ho passarà bé. Tots els souvenirs que em calien els tinc guardats aquí –s’assenyala l’estómac–, que és on estan millor. Puc dir que porto Barcelona a l’estómac.” (George Foreman, 1995)

“Multipliquin Barcelona per deu i tindran Nova York.” (Jules Romains, segle XX)

Francesc Català-Roca, 1952-1953. Plaça del Cinc d’Oros (VEGAP, Madrid, 2025)

Mirades crítiques

“Barcelona és una ciutat desagradable. Estic temptat d’afegir que és l’última ciutat de la península. Lletja, vulgar, cridanera […] Barcelona com sempre. Uns tipus massissos i unes nenes d’una elegància agressiva naveguen per les Rambles amb un aire de tramvies de diumenge.” (Jorge Luis Borges, 1920)

“Al Barri Xinès no és difícil trobar algú que per uns quatre duros estigui disposat a esbandir del mig a qui li diguin. Els pinxos mercenaris no són casos aïllats, ni de bon tros. Són una escola política de la burgesia catalana, vinculada a altes traïcions (…) El burgès català, a més de ser pusil·lànime, és ignorant. Es distingeix per la seva manca absoluta de bon gust.” (Ilià Ehrenburg, 1932)

Rambla i Barri Xinès

“[…] i quan vam arribar a Barcelona vam anar a un local de flamenc molt famós que hi havia a la Rambla. Llavors aquella part de la ciutat era una mica aspre i quan vam sortir a les tres de la matinada vam trobar que s’havia organitzat una baralla: hi havia gent tirant coses al meu Bentley, i va intensificar-se tan bon punt van veure que ens acostàvem […] va aparèixer la policia i, gairebé sense adonar-me’n, em vaig veure en plena nit ficat a dins d’una paròdia de judici.” (Keith Richards, 1967)

“Novembre de 1938. A Barcelona feia un temps esplèndid per als bombardeigs. Els cafès de la Rambla eren plens de gom a gom. No hi havia gaire cosa per a beure, llevat d’un beuratge dolç i gasós anomenat ‘taronjada’ i un líquid espantós que semblava xerès. No hi havia menjar, per descomptat. Tothom era al carrer gaudint del fred només de la tarda. No hi va haver cap bombardeig com a mínim durant un parell d’hores. Les parades de flors il·luminaven i embellien la Rambla. ‘Totes venudes, senyors: són per als funerals dels morts del bombardeig de les onze.’ Pobra gent.” (Martha Gellhorn, 1938)

“Les olors del port pugen els estrets carrerons entortolligats dels barris vells on la roba i els llençols als balcons semblen domassos d’un dia de festa perpètua.” (Jacques Dupin, 1961)

“A Barcelona, hi he visitat el barri gitano. Les sòrdides barraques s’alineen davant el mar. Els infants amb vestits esparracats juguen entre el fang i la pols; els adolescents, desvergonyits, pidolen cigarretes. La sorra, allà on peten les ones, està farcida d’immundícies.” (Pierre Gamarra, 1961)

“Com més ric és el país, més simple és el pagès. I els catalans combinen un senzill esperit pagès i un llenguatge pueril amb un sentit comercial altament desenvolupat. Per a ells, igual que a Galícia, la vida és una cosa pràctica, perquè hi ha massa bon sentit de la mena més àrida i molt escàs sentit de la mort.” (Ernest Hemingway, 1932)

“Les senyoretes d’Avinyó, com em pot arribar a irritar aquest nom! Va ser Salmon qui se’l va inventar. Ja sap que al començament es deia El bordell d’Avinyó. Sap per què? Avinyó ha estat sempre per mi un nom ben conegut, un nom lligat a la meva vida. Jo vivia a dues passes del carrer d’Avinyó. Allà és on comprava el paper, els colors d’aquarel·la.” (Picasso, 1933)

“Enlloc he col·leccionat més quantitat d’ulls grisos que a Barcelona.” (Pedro Salinas, 1933)

“Primer vam anar a Barcelona. Ens va semblar extraordinari veure tants homes pels carrers. No hauria imaginat mai que encara quedessin tants homes al món.” (Gertrude Stein, durant la Primera Guerra Mundial)

“És el carrer on viuen juntes a la vegada les quatre estacions de l’any, l’únic carrer de la terra que jo desitjaria que no acabés mai, rica en sons, abundant de brises, bella de trobades, antiga de sang, la Rambla de Barcelona.” (Federico García Lorca, 1935)

“El so de la Rambla és d’allò més peculiar. No s’assembla a cap altre.” (Ígor Stravinski, 1935)

Cartier-Bresson, Barri Xinès

Guerra i revolució

“Transformarem Madrid en un verger, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens.” (Gonzalo Queipo de Llano, 1936)

“Planten una metralladora davant l’església dels Carmelites i, en sortir els religiosos, van caient un a un […] Un altre baixa vacil·lant a poc a poc per la Diagonal, amb les mans unides sobre el pit. Resant. Quan ha recorregut prop de cent passes, li disparen per l’esquena i cau.” (Megan Laird, 1936)

“El prodigi de Barcelona rau en el mateix plànol de la ciutat, on es poden distingir clarament les divisions de les classes econòmiques que estan en guerra entre si.” (John Langdon Davies, 1936)

“Cap a les tres de la matinada es van veure camions amb els guàrdies d’assalt que anaven a requisar les millors existències de les armeries: fusells i pistoles, cartutxos i caixes de pólvora. Quan a les cinc de la matinada, el tret d’un canó va donar el senyal d’alerta, només vam trobar a les armeries preses per assalt escopetes de caça, pistoles per a dones i altres menudeses.” (Émilienne Morin, 1936)

“No et pots imaginar l’entusiasme i l’alegria dels qui se n’anaven, i la gran multitud que havia vingut a veure’ls desfilar al llarg de l’avinguda principal de la Rambla fins a l’estació, una cadena ininterrompuda de persones aplaudint-los. Ja no hi ha capellans ni monges, i les esglésies que no han estat cremades tenen les portes precintades.” (Benjamin Péret, 1936)

“Albert Camus va qualificar la tortura i l’assassinat d’Andreu Nin com el ‘punt d’inflexió en la tragèdia del segle XX’.” (Willy Brandt, 1936-39)

“Si a Barcelona eres feliç, ara no malmetis la teva felicitat.” (Antoine de Saint-Exúpery, 1937)

“La Sagrada Família no és un gratacel. És un grataidees.” (Jean Cocteau, 1950)

“[…] contra els processos de Praga i contra les execucions de Barcelona reconeix totes les pàtries, però només en serveix una, la llibertat.” (Albert Camus, 1952)

Gerda Taro, 1936. Barricades al carrer de Sant Pau (VEGAP, Madrid, 2025)

El roig per a néixer a Barcelona, el negre per a morir a París

“Per l’anarquista a qui dónes/ els dos colors del teu país/ el roig per a néixer a Barcelona/ el negre per a morir a París” (Léo Ferré, cançó “Thank you Satan”)

“Barcelona és la ciutat. És d’avui; és d’ahir. És d’avantguarda i sòlidament arrelada en les tradicions culturals. Des de l’edat mitjana reivindica el seu art i la seva llengua per dur més enllà la seva cultura. Barcelona és catalana. Inquieta, revolucionària, reivindicativa. Forta i orgullosa de la seva originalitat i dels seus particularismes. Viva i violenta. Barcelona és el món. Avui les figures planetàries de l’art, Picasso, Miró, Gaudí, Dalí, han passat per Barcelona i per Catalunya, on han nascut. Sense comptar tots els qui han creat el teixit profund de la ciutat.” (Editorial de la revista Dada. Recueil littéraire et artistique, 1995)

Coberta del llibre de Lluís Permanyer ‘Testimonis de tot el món sobre Barcelona’

[Font: http://www.vilaweb.cat]

S’ha mort la mítica actriu francesa Brigitte Bardot, a 91 anys

Bardot va protagonitzar més de quaranta films i, abans de fer quaranta anys, es va retirar de les pantalles

S’ha mort la famosa actriu francesa Brigitte Bardot, a noranta-un anys, segons que ha confirmat la seva fundació. Nascuda a París el 1934, va ser una de les actrius més importants dels anys cinquanta i seixanta, i icona de la sensualitat.

La seva trajectòria com a actriu va començar el 1952. El seu primer èxit va ser com a actriu principal d’I Déu creà la dona, dirigida per Roger Vadim, el 1956, que va obtenir reconeixement internacional. Encara que no va ser el seu primer film, és àmpliament reconegut com el que va aconseguir portar-la al centre d’atenció pública.

Després, va ser protagonista del film de Jean-Luc Godard del 1963 Le Mépris. Pel seu paper a Viva Maria! (1965), dirigida per Louis Malle, va ser nominada als premis BAFTA com a millor actriu estrangera.

Bardot va protagonitzar més de quaranta films i, abans de fer quaranta anys, es va retirar de les pantalles per dedicar-se a la lluita animalista. Aquests darrers anys, l’ex-actriu havia fet un seguit de declaracions polèmiques en un to racista, islamòfob, homòfob i en contra del feminisme. També havia expressat el suport a l’extrema dreta de Marine Le Pen, i l’admiració pel dirigent rus Vladímir Putin.

 

[Font: http://www.vilaweb.cat]

« Valeur sentimentale », au bonheur de réinventer le déjà-vu

Le nouveau film de Joachim Trier explore avec acuité et délicatesse le mille-feuille de relations familiales vécues, imaginées, projetées, occultées, reconstruites.

Nora Borg (Renate Reinsve), actrice surdouée à la recherche de son rôle dans la vraie vie. | Capture d’écran Memento via YouTube

Écrit par Jean-Michel Frodon 

Édité par Émile Vaizand 

Elle fait son jogging dans un cimetière. Certes, un cimetière norvégien, urbain, verdoyant et ensoleillé, mais quand même. Nora, actrice de théâtre qui triomphe sur scène, mais affronte un trac cataclysmique, ne va pas très bien. Sa mère vient de mourir, mais ce n’est pas que ça, loin s’en faut.

Aux obsèques dans la grande maison familiale où elle accueillait les proches en compagnie de sa sœur Agnes, voilà l’irruption du père, Gustav, parti depuis longtemps. Entre lui, Nora, Agnes, le petit garçon de celle-ci, circulent aussitôt et en tous sens une multitude d’affects, de non-dits, de regards, de signaux.

Gustav Borg (Stellan Skarsgård) est un grand cinéaste qui n’a plus tourné depuis longtemps. Il offre le premier rôle de ce qui devrait être son dernier film à Nora (Renate Reinsve), qui refuse sèchement. Quelques phrases, l’électricité dans l’œil de la jeune femme, la lassitude rusée dans celui du vieil homme, la scène est d’une grande violence avec presque rien.

Parce que, comme pratiquement tout dans ce film, l’essentiel est ailleurs. Du côté des fantômes peut-être, qui se faufilent sur les scènes de théâtre, sur les écrans de cinéma, dans les pages d’un scénario ou les dossiers d’archives d’une ancienne histoire de résistance et de torture, à défaut d’être admis par ceux qu’ils hantent néanmoins.

Entre Gustav Borg (Stellan Skarsgård) et sa fille ainée Nora (Renate Reinsve), chaque rencontre est un duel ravivant d’anciennes blessures.

Sixième long-métrage du réalisateur norvégien Joachim Trier, présenté au Festival de Cannes en mai et salué d’un Grand Prix à cette occasion (il aurait pu sans injustice recevoir la Palme d’or), Valeur sentimentale est ainsi. Père, filles, passé, présent, non-dits, il raconte des histoires connues et cent fois approchées par le cinéma. Et c’est comme si tout se réinventait.

Un exemple: il est devenu banal de dire, à propos de nombreux films, qu’un lieu (une ville, une maison) en est un des personnages principaux. Joachim Trier part de là, son film s’ouvre avec une explicite élection de la grande demeure familiale à Oslo comme personnage, en décline et déplie les usages fonctionnels et narratifs, surligne son statut de personnage, pour en faire autre chose.

Trois femmes et une maison

Ce lieu, aussi imaginaire que réel, maison de conte de fées à l’extérieur et succession de cubes blancs dedans, est moins central dans le récit qu’il semblerait. Mais il fonctionne comme ressource pour d’autres circulations, trafic de secrets et voyages à travers les époques. Construit cinématographiquement comme une puissance dramatique en déplaçant ce que tant de réalisations ont déjà fait, il donne accès à d’autres émotions, à d’autres sensations.

Il en ira de même avec la relation entre le père et ses deux filles, entre la vie et le spectacle, entre même le cinéma d’auteur européen incarné par Gustav et le showbiz hollywoodien personnifié par la star Rachel Kemp (Elle Fanning), qui a envie du rôle refusé par Nora.

Sur la plage de Deauville durant le Festival, la joie, même transitoire, du cinéaste vieillissant (Stellan Skarsgård) d’avoir suscité le désir de la star hollywoodienne Rachel Kemp (Elle Fanning) de jouer dans son film.

Cette manière de reparcourir de manière inédite –riche d’infinies harmoniques singulières– des chemins amplement balisés par la littérature, le théâtre et le cinéma, est la précieuse offrande du film. Elle doit beaucoup à l’interprétation où chaque geste, chaque regard, chaque silence «exprime» –comme on dit– une émotion, mais jamais ne s’y limite.

Chacune dans un registre distinct, c’est ce que produisent les très belles propositions de jeu des trois actrices. Aux côtés de Renate Reinsve, que Joachim Trier retrouve après leur féconde collaboration dans Julie (en 12 chapitres) il y a quatre ans, Inga Ibsdotter Lilleaas et Elle Fanning font elles aussi que Valeur sentimentale réussit ce délicat prodige de traverser une à une des situations reconnaissables, d’une manière qui toujours se réinvente.

Stellan Skarsgård en cinéaste grand auteur vieillissant, malgré la finesse de son jeu et les recoins retors ou naïfs de Gustav Borg, est sans doute le personnage le moins intéressant sur le plan humain, alors qu’il est essentiel sur le plan dramatique.

Il est loisible de percevoir ici une forme singulière et stimulante de féminisme, pas tant en attaquant le protagoniste mâle, mais en déplaçant le centre de gravité émotionnel, ce qu’on pourrait appeler le prestige fictionnel du personnage, au profit des femmes.

Entre Nora (Renate Reinsve) et sa sœur cadette Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas) circulent des relations de soutien et de dépendance, de protection et de divergence, sans cesse reconfigurées.

Ingmar Bergman en miroir

Contrairement aux apparences, Valeur sentimentale n’est pas un film sur le cinéma, ou sur le tournage d’un film. De manière plus subtile et plus fertile, c’est un film qui dit combien le cinéma aide à se comprendre et à comprendre les autres, en redoublant ce qu’il fait lui-même, comme film, de ce que font ses personnages. Il est deux fois épreuve de vérité, dans le film de Joachim Trier et dans ce qui se met en place, ou pas, autour du projet de Gustav Borg.

De même, le scénario écrit par Gustav est constitué à partir d’un mécanisme qui est aussi celui du scénario de Valeur sentimentale: raconter l’histoire d’une personne en semblant conter l’histoire d’une autre. Et la présence, revendiquée, d’échos de nombreux autres films déjà existants participe de cette richesse sous-jacente, qui ne cesse d’affleurer de tant de manières.

Dans ce dédale de signes, les références au cinéaste suédois Ingmar Bergman sont légion, des Fraises sauvages (1957) à Persona (1966) et à Sonate d’automne (1978). Il s’agit moins là d’hommages ou de citations que de manière de nourrir l’imaginaire d’un film dont chacune et chacun est invité·e à faire ce qu’il ou elle voudra, à partir de ses propres bagages, cinéphiles, culturels, mais surtout personnels.

Le nouveau film de l’auteur d’Oslo, 31 août (et de l’injustement méconnu Thelma) est ainsi un très bel ouvrage de liberté. De la souveraine omniscience de la voix off aux changements de registre à fleur de peau, les diverses manières de recentrer les points de vue, de circuler dans le temps, de laisser des interstices –matérialisés par de brefs écrans noirs– dans le déroulement d’une histoire pourtant toujours lisible, multiplient les accès.

Sans effet de manche stylistique ni poudre aux yeux spectaculaire, Joachim Trier trouve ainsi la note juste d’un ton original, où ne sont absents ni la violence des affects, ni l’humour du regard, ni une sorte de bienveillance pas dupe. Mais surtout en laissant beaucoup d’espace à qui regarde.

Valeur sentimentale

De Joachim Trier

Avec Renate Reinsve, Stellan Skarsgård, Inga Ibsdotter Lilleaas, Elle Fanning

Durée: 2h14

[Images : captures d’écran Memento via YouTube – source : http://www.slate.fr]

Galegos de Cuba, Suíza ou Colombia: a nova Galicia, mestiza e con cen acentos, espállase polo país

Peso da poboación nacida en Colombia en cada concello sobre unha imaxe dunha rúa da cidade de Ourense. Montaxe: Praza.gal  – imaxe: Concello de Ourense

Escrito por Marcos Pérez Pena

Máis de 12 de cada 100 galegos e galegas naceron no estranxeiro, ao redor de 330.000 persoas. A nova Galicia é mestiza, ten cen acentos e naceu en moitos lugares distintos. Unha fermosa mestura que constrúe un país. Como cantou Narf, « Son galego da Arxentina, galego da Alemaña. Galego de Cuba, da Suíza, da Holanda, do Canadá. Galego na Galiza imaxinaria ». 

Os últimos datos do Censo, coñecidos hai unhas semanas, e que corresponden ao 1 de xaneiro de 2025, amosan un forte incremento no número de persoas nacidas fóra do Estado –un 32% máis en catro anos-, produto dun fluxo migratorio que cada ano trae ao país a 40.000 persoas, maioritariamente novas, con orixe no estranxeiro. Os datos do censo reflicten, ademais, que esta poboación non se concentra só nas cidades, aínda que en boa medida entra no país a través das urbes, senón que se espalla por todo o país.

Os datos falan (e é doado constatalo ao saír á rúa de vilas e concellos pequenos) que a poboación nacida no estranxeiro está tamén contribuíndo a enriquecer e rexuvenecer a Galicia vilega e rural. De Venezuela, Colombia, Senegal, Romanía, Marrocos, Brasil, Perú, Cuba, Ucraína, China, Honduras ou Mauritania, estas comunidades, máis grandes ou máis pequenas, contan coa súa representación en numerosas localidades, como amosa o seguinte mapa interactivo.

Fonte: Censo INE – Made with Flourish

Nel, podemos observar o peso relativo que en cada concello teñen as persoas nacidas nalgúns dos países de orixe máis habituais dos galegos e galegas nacidas no estranxeiro. Tanto as dos colectivos máis numerosos, coma as doutras orixes menos frecuentes. Ás veces, a distribución está estendida por todo o país. Por exemplo no caso das persoas nacidas en Venezuela, pero aínda así destaca a súa importancia na contorna de Celanova.

O mesmo pasa coas persoas nacidas en Colombia, máis habituais en varios concellos lucenses. Ou coas persoas nacidas en Cuba, que aumentan en Meira. Ou cos nacidos no Uruguai, máis numerosos aínda no Carballiño.

Hai unha maior proporción de persoas nacidas en Marrocos no norte da provincia de Lugo e de persoas nacidas en Alxeria no Deza. Tamén hai máis persoas nacidas en Bolivia no sur de Pontevedra. E máis nacidas en Honduras no leste da provincia de Lugo.

Chama a atención, igualmente, o peso das persoas nacidas en Suíza na comarca de Bergantiños e a Costa da Morte, ou das persoas nacidas na Alemaña ou Francia nalgúns concellos ourensáns. Ou dos nacidos en México en Avión e Beariz. E algunhas comunidades moito máis pequenas e concentradas en poucos lugares, coma as dos nacidos en Mauritania en Ribeira ou as nacidas en Polonia na Mezquita ou en Carballeda de Valdeorras.

Made with Flourish • Create a map

A Coruña:

Os datos do Censo do INE correspondentes ao 1 de xaneiro de 2025 amosan tamén a proporción de poboación nacida noutros países que reside en cada sección censual, espazos que nas cidades abranguen apenas un grupo de rúas. Na Coruña case o 18% dos seus habitantes naceron no estranxeiro, a porcentaxe máis elevada entre as cidades galegas. Nos últimos catro anos o seu peso na poboación local aumentou un 33,6%, preto da media do país.

O mapa da cidade herculina reflite, ademais, a maior concentración desta poboación nunha serie de barrios unidos pola Rolda de Outeiro, dende Os Mallos e a Sagrada Familia ata a Agra do Orzán e o Ventorrillo, con porcentaxes que superan o 30% e mesmo se achegan ao 40% nalgunhas seccións concretas dos Mallos, Sagrada e Agra.

Noutros barrios a porcentaxe, tamén elevada, descende notablemente, como sucede nos Castros, no Castrillón, en Labañou ou a Pescaría, por riba do 20%. Nos Rosais, no Ensanche ou en Riazor as proporcións descenden significativamente, mesmo por debaixo do 10%.

En todo caso, en toda a cidade o aumento do peso desta poboación é relevante, atopando mesmo seccións nos que a proporción de residentes nacidos no estranxeiro se duplicou en catro anos.

Made with Flourish • Create a map

Vigo:

En Vigo, a meirande cidade do país, a proporción de poboación nacida no estranxeiro é menor que na Coruña, un 15%, por debaixo tamén dos datos de Ourense e Lugo, pero por riba dos de Pontevedra, Santiago ou Ferrol. Dende o 2021 o seu peso incrementouse un 26,6%, por debaixo da media galega.

Ao igual que sucede na Coruña, tamén aquí a poboación nacida noutros países se concentra especialmente nalgúns barrios. Por unha banda, no Berbés e Beiramar, e pola outra, no Calvario e nas rúas próximas á Travesía de Vigo e á estación de Urzaiz, con porcentaxes que se achegan ao 30%, aínda que sen chegar aos máximos que se rexistran na Coruña. 

O contraste co resto da cidade é moi grande, pois na maior parte do termo municipal, tanto nas parroquias do interior coma en barrios como Bouzas ou Navia, non se chega ao 10%.

[Fonte: http://www.praza.gal]

Una casa amb els seus fantasmes

Stellan Skarsgård és un cineasta de renom i Renate Reinsve, la seva filla actriu a ‘Valor sentimental’

Escrit per Imma Merino

A Valor sen­ti­men­tal pri­mer es mos­tra la façana d’una casa de fusta pin­tada de ver­mell, situ­ada en un barri resi­den­cial de la ciu­tat (Oslo) on trans­cor­ren bona part dels films del cine­asta noruec Joachim Trier, men­tre una veu en off narra històries de les gene­ra­ci­ons que hi han vis­cut. És així com s’anun­cia que en certa manera aquesta és una pel·lícula de fan­tas­mes: la presència dels morts en la memòria dels vius, les seves tra­ces en les cases que han habi­tat. El cas és que, poc després de començar la pel·lícula, mor una dona que ha vis­cut a la casa ver­me­lla i els fami­li­ars es plan­te­gen la possi­bi­li­tat de ven­dre-la, tot i tenir la consciència que és plena d’objec­tes amb un valor sen­ti­men­tal asso­ciat a aquell espai, que també conté la memòria del dolor i les feri­des dels seus habi­tants.

La dona morta és la mare de Nora (una actriu que, com un senyal de la seva angoixa i inestabilitat emocional, apareix en el film tenint un atac de pànic abans de representar La gavina, de Txékhov) i d’Agnès (una historiadora que, a diferència de la seva germana gran, du una vida assossegada en companyia del seu marit i el fill comú). El pare, llargament absent, de totes dues és un cineasta, que pertorba Nora (no li perdona que les abandonés perquè no suportava la vida familiar sentint que limitava la seva activitat creativa i la seva llibertat) en assistir al funeral de qui va ser la seva esposa. L’home (Gustav Borg) aprofita la trobada per proposar a la filla actriu, tot i mantenir-hi una relació més que complicada i distant, que sigui la protagonista d’una pel·lícula que, amb producció de Netflix, dirigirà després de 15 anys sense poder-ne fer cap. Vol que Nora la interpreti com una possibilitat de reconciliació; però també perquè vol explicar-hi una història molt personal relacionada amb la seva mare, una altra habitant de la casa que, quan ell tenia 7 anys, va suïcidar-se un temps després de formar part de la resistència noruega contra els nazis: així també emergeix la memòria històrica tant de la resistència com del col·laboracionisme.

Nora rebutja la proposta del pare, que, en el Festival de Deauville que l’homenatja, coneix una jove actriu nord-americana (Rachel). Aquesta, commoguda en veure una pel·lícula de Gustav, accepta protagonitzar (i així reemplaçar la filla irada) el nou projecte del cineasta. A partir d’aquí, es mostren escenes de rodatge amb les dificultats i els dubtes d’una jove estrella de Hollywood per assumir el personatge i encaixar dins una manera de fer cinema aliena. Això mentre es fa palesa la crisi existencial de Nora, que, en una escena especialment emotiva, conversa amb la germana sobre què ha fet que, vivint de petites les mateixes circumstàncies familiars amb uns pares barallant-se fins a la ruptura, una segueixi patint tant i l’altra sigui prou feliç: “Jo et tenia a tu”, li diu Agnès. El cas és que Joachim Trier (Reprise, Thelma, La peor persona del mundo) aporta la seva pel·lícula més madura abordant aquest material dramàtic amb complexitat i profunditat. Ho fa tenint present el mestratge de Txékhov i de Bergman per explorar els conflictes familiars i la relació, amb les seves contradiccions, entre l’art i la vida. Pot semblar una pel·lícula calculada, però aconsegueix transmetre una veritat emocional, en bona part gràcies als seus magnífics protagonistes: Renate Reinsve (Nora), Stellan Skarsgård (Gustav), Ellen Fanning (Rachel) i Inga Insdotter Lilleaas (Agnes).

Valor sentimental

Director: Joachim Trier Intèrprets: Renate Reinsve, Elle Fanning, Stellan Skarsgård

Noruega, 2025

 

[Foto: ELÁSTICA FILMS – font: http://www.elpuntavui.cat]

«Valor sentimental», película de Joachim Trier

Escrito por Gerard Garrido

El éxito de La peor persona del mundo (2021) estableció a Joachim Trier como uno de los cineastas más consolidados del panorama autoral europeo. Por eso mismo, había mucha expectativa puesta en su próxima película, que se ha hecho esperar cuatro años. Trier ha abrazado esta condición de “gran autor europeo” y ha elaborado una película mucho más medida y temáticamente ambiciosa, con la voluntad de demostrar que la crítica no se equivocaba con él.

Valor sentimental es el retrato de una familia rota. La muerte de su madre devuelve a la vida de dos hermanas la figura de un padre ausente, que encuentra en el funeral de su exmujer la excusa para un arrebato creativo. Él es director de cine y quiere rodar su obra más personal en la casa donde se criaron sus hijas. Trier resulta osado en el planteamiento narrativo, pues busca abordar una gran cantidad de temas de peso en una película que apenas concede respiro a sus personajes. Por supuesto, Valor sentimental habla de la familia, pero también del proceso creativo, la depresión, la envidia, el sentimiento de pertenencia…

La película resulta muy comedida en su construcción y puesta en escena, a diferencia de La peor persona del mundo, que era un film más digresivo. En su anterior película —también protagonizada por Renate Reinsve—, Trier dejaba fluir mucho más el desarrollo narrativo, con fugas en la historia que rimaban con la crisis personal de la protagonista. En Valor sentimental todo es más rígido, como lo son sus personajes. Resultan llamativos los abruptos cortes a negro que separan las secuencias. No parece una película episódica, pero esta forma de montaje —quizá el único exceso en una puesta en escena muy sobria— no permite a las secuencias dialogar entre ellas, reforzando la incapacidad de comunicación de los personajes.

Ante todo, Valor sentimental es una película sobre la emoción. Trier construye esta temática a dos niveles: las emociones en el plano íntimo de la familia y la emoción que genera el arte. Todos los personajes están desdoblados en este sentido. La profunda angustia que siente el personaje de Reinsve por su situación personal se traslada al plano profesional en la primera secuencia de la película, en la que sufre un ataque de ansiedad y pánico escénico en una representación teatral.

Las cuatro interpretaciones centrales están a la altura de la propuesta. Stellan Skarsgard ofrece la interpretación más compleja de su carrera, dotando de distintas capas de humanidad y monstruosidad a un cineasta brillante, aunque padre incompetente. La actriz Inga Ibsdotter Lilleaas es el contrapunto empático en esta colección de personajes ariscos y protagoniza los momentos más emotivos de la película, mientras que Elle Fanning aparece como una forastera que logra ser magnética, ingenua y emocionalmente inteligente al mismo tiempo.

Joachim Trier ya suena en las quinielas para la inminente temporada de premios y no es de extrañar, pues dirige con mucho pulso una película que entra en el melodrama sin precipitarse en el sentimentalismo más descarado. Es inevitable pensar en la influencia de Ingmar Bergman en el cine de Trier, pero el noruego logra perfeccionar su propio estilo, con contrapuntos de comedia y mucho énfasis en la construcción de personajes complejos y creíblemente humanos.

[Fuente: http://www.miradasdecine.es]

« Le Désespéré » de Gustave Courbet : l’autoportrait mythique vendu au Qatar en toute discrétion

Exposé au musée d’Orsay après plus de quinze ans d’absence, « Le Désespéré » de Gustave Courbet appartient désormais au Qatar. La révélation de cette vente, conclue dans la plus grande discrétion, provoque une vive polémique autour de la protection du patrimoine artistique français. 

« Le Désespéré » de Gustave Courbet, avait été exposé au Grand Palais à Paris lors de la rétrospective consacrée à l’artiste, du 13 octobre 2007 au 28 janvier 2008.

Écrit par Emmanuelle Bourdy

Chef-d’œuvre de la peinture réaliste, Le Désespéré de Gustave Courbet appartient désormais au Qatar. Réapparu au musée d’Orsay après plus de quinze ans d’absence, l’autoportrait du peintre comtois a été prêté pour cinq ans à la France par Qatar Museums, l’institution présidée par la sœur de l’émir, Sheikha Al-Mayassa. Une révélation qui a provoqué l’étonnement du public et ravivé des tensions.

« Si c’est le Qatar ou l’Arabie saoudite, c’est non »

Présenté à l’automne lors d’une cérémonie d’hommage à l’ancien directeur du musée d’Orsay, le tableau a refait surface dans un contexte inattendu. La présence de Rachida Dati, Brigitte Macron et de représentants qataris, dont Sheikha Al-Mayassa, a permis de confirmer publiquement la propriété du tableau par le Qatar, selon une enquête diffusée au 20 heures de France 2 ce 17 décembre. Le musée d’Orsay a précisé que l’accord conclu prévoit une « rotation » d’exposition entre Paris et Doha pendant cinq ans.

Mais comment cette icône du patrimoine français a-t-elle quitté le territoire ? Le Monde a indiqué en octobre dernier qu’en 2014, le tableau était détenu par une collectionneuse privée de Franche-Comté. Cette dernière avait demandé à sa banque, la BNP, de lui trouver un acquéreur tout en excluant certains pays du Golfe.

🔴🖼️ ENQUÊTE #JT20h : le chef-d’œuvre “Le Désespéré“ de Gustave Courbet n’est plus Français. Il a été vendu au Qatar dans la plus grande discrétion, au grand dam des défenseurs du patrimoine. pic.twitter.com/mdX1aUDGUs

— Le20h-France Télévisions (@le20hfrancetele) December 17, 2025

Dans cette enquête, on apprend de la bouche de Christine Martin-Veillet, amie de l’ancienne propriétaire, que cette dernière avait déclaré à la BNP : « Si c’est le Qatar ou l’Arabie saoudite, c’est non. » « En fait, elle estimait que le Qatar commençait à acheter la France dans tous les sens, et que ça la faisait suer », poursuit cette amie avant de préciser : « Elle a toujours cru qu’elle vendait à une Américaine, c’était inscrit dans l’acte notarié, et il était prévu que le tableau reste en France. »

Malgré ces précautions, le tableau appartient désormais à Qatar Museums, pour un montant estimé, selon Le Monde, à 50 millions d’euros. La banque, elle, assure avoir respecté la volonté de sa cliente, sans dévoiler la nationalité de l’acquéreur, et l’on ignore si ce dernier l’a ensuite transféré à Qatar Museums.

Une controverse politique

La révélation de cette vente, passée inaperçue pendant plus d’une décennie, n’a pas manqué de faire réagir au sein de la classe politique. Jordan Bardella a dénoncé sur X ce 18 décembre « la dilapidation du patrimoine national dans le dos des Français ». Cependant, la transaction a eu lieu sous le quinquennat de François Hollande, trois ans avant l’élection d’Emmanuel Macron.

D’ailleurs, sur le réseau X ce jeudi, l’eurodéputée Horizons Nathalie Loiseau n’a pas manqué de recadrer le président du Rassemblement national sur ce sujet. « La vente a eu lieu en 2014, Jordan Bardella. 2014. Pour ce qui est de la culture, commencez par cultiver les faits, ce sera déjà pas mal », a-t-elle fustigé.

Plusieurs élus du RN ont néanmoins exigé des explications. « Quand des trésors nationaux quittent la France, c’est toute notre culture qu’on brade », s’est indignée la députée Tiffany Joncour. De son côté, le ministère de la Culture a justifié la procédure auprès de France Télévisions, déclarant : « L’accord de prêt exceptionnel de Qatar Museums permet au public d’avoir le privilège de voir ce tableau dans un musée français, au lieu qu’il reste entreposé sans être exposé et visible. »

En principe, le tableau aurait pu être classé « trésor national » afin d’empêcher son exportation, mais le ministère de la Culture a finalement choisi de négocier une garde partagée avec le Qatar. Une source du ministère reconnaît : « Si on avait été amené à refuser le certificat d’exportation, on allait à l’encontre de difficultés diplomatiques et financières. » En d’autres termes, face à un partenaire économique influent, l’État a donc choisi la prudence plutôt que de risquer une crise diplomatique.

[Photo : FRANCOIS GUILLOT/AFP via Getty Images – source : http://www.epochtimes.fr]

Escritores dun país mutante

Escrito por Diego Ameixeiras

Leo que a poboación galega con orixe non estranxeiro aumentou un 32% dende ou 2021. Ou dato fálanos dun país con roupa de estrea, en movemento aquí e agora: unha realidade que está nas nosas rúas, unha metamorfose perceptible alén dá frialdade dous números, necesitada dunha observación á altura dese xiro demográfico que se acelerou nos últimos anos. A historia cambia. Habitamos nun lugar de acollida, con novas fulguracións. Un escenario con milleiros de biografías por escribir onde resoan vos ecos doutros territorios aos que vos galegos acudimos en épocas de necesidade. A nosa literatura, a pesar dás limitacións, puido ocuparse dá formidable diáspora dun país que procurou fortuna en América e Europa durante varias décadas: retratos de nostalxias, esquecementos, exilios, aventuras, supervivencias dentro dunha maleta nos portos dá a Coruña e Vigo. Pero aínda non tivo tempo suficiente para representar, con toda a súa crecente diversidade, estoutro que asoma na porcentaxe de xentes de aquí con raíces máis alá dás nosas fronteiras. Oxalá continúe subindo ou volume desa música demográfica e tarden pouco en poboar as mesas de novidades nas librarías: refírome á novela en galego de Safia, aos poemas de Ayman, ao ensaio de Andrei. A un país mutante, con múltiples acentos, encaixado nos libros. Vin lestes días que a xornalista Gemma Nierga, merecente dun Ondas na última edición dúas galardóns, subiu ao escenario defendendo as virtudes dá multiculturalidade fronte á inquietante propagación dous discursos de odio. Dixo: «Teño un soño: que dentro dun tempo os premiados chámense Usman, Salma ou Mohamed». Ou desexo alporizou, por suposto, aos que defenden teorías xenófobas e supremacistas nesta época que semella negrexar a cada momento. Con eses bois estrepitosos aramos, atravesados pola carraxe e a perplexidade. Sospeito que haberá moitas mesas de Nadal, mediadas as botellas, onde se escoitarán pensamentos semellantes na voz intransixente dúas que se cren con dereito a sinalar unha cor de pel ou un lugar de procedencia. Para neutralizar vos efectos do pesimismo, penso agora na xente que pisa hoxe ou noso país por primeira vez. Tamén nos que están por chegar para que medre ese 32% de cidadáns galegos con orixes non estranxeiro. E comparto de paso unha ilusión entre a candidez e a urxencia: que algún día vos premios Xerais ou Branco Amor sexan para Damir e Stephany.

 

[Imaxe: CARMELA QUEIJEIRO – fonte: http://www.lavozdegalicia.es]

L’activista israeliana Yael Admi i la palestina Reem Alhajajra, Premi Internacional Catalunya 2025

Premiades per la seva col·laboració transfronterera en favor de la pau i la reconciliació a l’Orient Mitjà

Escrit per Anna Solé Sans

El Govern ha aprovat atorgar el Premi Internacional Catalunya 2025 a Yael Admi i Reem Alhajajra, activistes israeliana i palestina respectivament, per la seva trajectòria conjunta i el compromís sostingut amb la reconciliació, el diàleg i la construcció d’un futur de pau compartit a l’Orient Mitjà. El guardó reconeix especialment la seva col·laboració a través de la iniciativa La Crida de les Mares (Mother’s Call), un moviment transfronterer liderat per dones que promou la fi de la violència i la represa de les negociacions com a única via per garantir la seguretat i la dignitat de tots dos pobles. El lliurament del premi tindrà lloc en un acte institucional al Palau de la Generalitat, presidit pel president Salvador Illa, el pròxim 15 de gener.

Mother’s Call és un moviment creat per dos col·lectius complementaris: Women Wage Peace, format per dones israelianes liderades per Admi, i Women of the Sun, integrat per dones palestines dirigides per Alhajajra. El moviment reclama la fi immediata del cicle de violència, un procés polític negociat, i la protecció dels drets i la dignitat de tots dos pobles. La maternitat serveix com a llenguatge comú, que supera barreres polítiques, religioses i nacionals, i permet que mares de tot l’Orient Mitjà esdevinguin agents de canvi i reconciliació. Fins ara, la iniciativa ha impulsat manifestos conjunts, marxes, actes públics i campanyes de sensibilització internacional que impliquen dones d’ambdós bàndols.

Qui són Yael Admi i Reem Alhajajra?

La trajectòria de Yael Admi és marcada per experiències personals doloroses. Nascuda a Israel, va perdre el seu germà en un enfrontament armat amb Egipte i posteriorment la seva mare. Aquestes pèrdues van marcar el seu compromís amb la resolució no violenta dels conflictes. Doctora en Filosofia per la Universitat Bar-Ilan i especialitzada en ètica i diàleg, acumula més de quaranta anys d’activisme per la pau. Ha presidit Parents Circle–Families Forum, organització que reuneix famílies israelianes i palestines que han perdut éssers estimats en el conflicte, i ha treballat com a facilitadora en projectes de resolució de conflictes amb Talking Peace. Com a cofundadora de Women Wage Peace, ha establert una aliança històrica amb Women of the Sun, materialitzada en La Crida de les Mares i trobades anuals amb dones de tots dos pobles. Admi ha estat nominada al Premi Nobel de la Pau 2024 i 2025.

Per la seva banda, Reem Alhajajra, mare de tres fills del camp de refugiats de Deheisha, és una de les veus palestines més influents en la construcció de pau amb perspectiva de gènere. Com a cofundadora i directora de Women of the Sun, lidera programes que afavoreixen la participació activa de les dones en els processos de pau i presa de decisions. Llicenciada en Administració d’Empreses i Treball Social per la Universitat Oberta Al-Quds, ha estat reconeguda amb guardons com el TIME Women of the Year 2024, DVF International Award, Albie Award i Premi Vigdís 2025, així com amb nominacions al Nobel de la Pau i al Premi Sàkharov.

El Premi Internacional Catalunya, creat el 1989, distingeix persones o institucions amb aportacions rellevants i duradores en els àmbits cultural, científic o humà. La trajectòria de figures com Claude Lévi-Strauss, Jimmy Carter, Jane Goodall o Svetlana Aleksiévitx exemplifica la dimensió internacional del guardó. Enguany, el premi posa en relleu la força simbòlica i transformadora de l’aliança entre Admi i Alhajajra, que amb valentia i compromís mostren que les dones poden ser protagonistes de la pau i la reconciliació en contextos de conflicte persistents.

[Font: http://www.elnacional.cat]

El Centro de la Imagen saca de las sombras a la fotógrafa alemana Marianne Gast

La fotógrafa alemana Marianne Gast trabajó en México desde 1949 hasta 1958, aunque tal vez pocos la recuerdan, además de que no se menciona en los recuentos de este arte. Si lo hacen, quizás es porque fue la primera esposa de Mathias Goeritz (1915-1990), con quien arribó al país cuando el escultor y arquitecto fue invitado a impartir clases en la recién inaugurada Escuela de Arquitectura de Guadalajara. La figura de Gast quedó opacada frente a la personalidad de Goeritz.

Marianne Gast: La cámara únicamente es una máquina, exposición de 180 piezas abierta en el Centro de la Imagen (CI), es la primera que se realiza en México de su producción. Se hace en colaboración con el Centro Nacional de Investigación, Documentación e Información de las Artes Plásticas (Cenidiap), ya que la dependencia del Instituto Nacional de Bellas Artes y Literatura (Inbal) resguarda el Fondo Documental Mathías Goertiz, que llegó en 1985, incluida una maleta que contenía el archivo de Gast, señala Rebeca Barquera, curadora de la exhibición.

Se trata de un archivo empezado por la fotógrafa antes de su arribo a México, ya que en sus inicios fue fotorreportera, antes de buscar un enfoque más artístico y experimental. El acervo consta de más de 2 mil 900 positivos y 2 mil 800 negativos, así como de documentos mecanoescritos, acuarelas, anotaciones, revistas y recortes de periódico.

De acuerdo con Barquera, la única exhibición realizada anteriormente fue en España, donde “se conserva otra parte de su archivo, en su mayoría imágenes que tomó de la obra de Goeritz, que luego fue adquirida por el Museo Reina Sofía”. También hay obra suya en el Instituto Cultural Cabañas, en Guadalajara.

En una misiva incluida en la exposición, Goeritz recuerda que conoció a la fotógrafa en España, “en el invierno 1941/42, en un tranvía”. A pesar de hacer “siempre” las fotos de sus pinturas, esculturas y obras arquitectónicas, “nunca estaba contento”, admite el precursor de la “arquitectura emocional”: “Creyendo que lo podía hacer mejor, arranqué a veces la cámara de sus manos. Ella aceptaba. Pensaba siempre que yo tenía razón”.

Gast hizo también su propia fotografía: “Tenía un ojo especial para esto. Hoy día lo veo más claramente que antes”. Agrega, “nos influíamos mutuamente. Ella sintiéndose siempre inferior. Y yo –estúpido– aceptándolo”.

Bordadora

Recién llegada a México, Gast exhibió una pieza de bordado en Guadalajara; sin embargo, no se sabe si se conservó. En su texto, Goertiz confirma su actividad de bordadora: “Hizo bordados, pocos, pero de calidad”.

La muestra del CI no incluye las fotos que Gast tomó de las obras de su marido, para “darle cara a ella”. Las piezas, entre fotografías, documentos y objetos, se dividen en cinco núcleos temáticos: Marianne, fotógrafa; Hacer archivo; Cartografías de la lente; Búsquedas, y Circulación. Este último se refiere a las imágenes que se publicaron en revistas como Arquitectura México, y se contraponían a la fotografía etnográfica tan difundida, en la que también incursionó la alemana.

Otra intención de la exhibición es mostrar a la fotógrafa viajera. Nacida en Schierke en 1910, Gast viajó y fotografió lugares como Francia, Reino Unido, Panamá, Chile, Nueva York y Marruecos, entre otros. Un viaje en 1947 a Chile la llevó a la Isla de Pascua, donde retrató extensamente a las monumentales estatuas antropomorfas, imágenes que fueron difundidas en varias publicaciones internacionales.

De las series realizadas en México destaca Ladrilleras, en la que documentó estas fábricas rústicas “como si fueran esculturas”, acota Barquera. Otra serie, Los espectadores, adquiere dimensiones surrealistas. Realizada en un taller de fundición, sus personajes son bustos que miran y dialogan, aunque también se evidencia su interés por el fragmento. Desde una perspectiva actual una imagen de moldes de brazos y piernas sueltas podría interpretarse como “una denuncia a la violencia de los cuerpos femeninos”. Al parecer las imágenes fueron seleccionadas por la propia Gast para una muestra en Nueva York, ya que están enmarcadas. Sin embargo, “no tenemos noticia de que se haya realizado”.

El título de la exhibición viene de una frase que inicia el texto Reflexiones en torno a la fotografía, escrito por Gast, en el que invita a reflexionar sobre el lugar de enunciación de quienes se dedican a la fotografía, sus herramientas y la reproducción técnica de la realidad.

En 2025, el Cenidiap celebró 40 años de existencia. La presente es la primera exposición planeada para festejar el hito.

Marianne Gast: La cámara únicamente es una máquina permanecerá hasta febrero de 2026 en el CI (Plaza de la Ciudadela 2, colonia Centro)

 

[Fotos: Cenidiap-Inbal – fuente: http://www.jornada.com.mx]

Fem una política lingüística amable?

No n’hi ha prou amb una legislació, calen fets, cal que el català sigui una llengua útil

Escrit per Maria Cucurull

Filòloga. Coordinadora del butlletí InfoMigjorn

 

Fa unes setmanes, en plena campanya del Shop in Andorra Festival, lluny dels photocalls, de l’animació, dels escenaris amb espectacles al carrer i de la música estrident d’algunes botiques vaig veure que hi havia cua per entrar en cafeteria que queda força apartada de l’eix comercial. Es tracta d’un local que han obert dues influencers i que combina pilates i cafè. Si mireu el seu Instagram, podreu descobrir tot el que fan en castellà. De moment, sabem que el comú les ha multat per posar una terrassa al carrer sense la llicència pertinent, però no els ha molestat que incompleixin la Llei de la llengua pròpia i oficial.

Aquest cap de setmana, una de les poques creadores de contingut andorranes que ho fa en català, la Clàudia Cunill, es lamentava a l’Aferrada que a Andorra gairebé no hi ha creadors de contingut en català. I no s’equivoca. A Andorra, l’ús del català entre els joves, és molt preocupant. No n’hi ha prou amb una legislació, calen fets, cal que el català sigui una llengua útil.

La vicedirectora de la RAE, Carme Riera, darrerament ha fet unes declaracions a la ràdio explicant que cal convertir el català amb una llengua amable, creu que no s’estan fent bé les polítiques lingüístiques en favor del català. Justament ens ho diu ella, que a la RAE ocupa la cadira de la lletra “n” de l’espanyol, una llengua que se’ns va imposar a cop de fusell. Cornuts i pagar el beure. Resulta que estem en una situació d’emergència lingüística a Andorra i arreu del domini lingüístic i encara ens fan creure que no ho estem fent bé, que hem de ser més amables. Com si no haguéssim arribat en la situació actual per pura submissió lingüística i també, perquè estem carregats de prejudicis que alimenten persones com la insigne escriptora.

Per què a Andorra el català tampoc és una llengua amable? Doncs perquè no es percep com una llengua útil. Andorra Turisme, l’ens públic encarregat de planificar, gestionar i projectar la política turística del país no creu en la utilitat de la llengua. Que les campanyes tinguin sempre el lema en anglès denota que la llengua oficial els sembla d’anar per casa. El català no és vàlid per fer màrqueting. Així i tot, el que encara és més preocupant és que els seus “ambaixadors” no facin servir el català a les xarxes. Sobretot, perquè es perd una oportunitat de fer de trampolí per tenir un planter de creadors de contingut en català. Passa una mica el mateix amb els esportistes que representen el país, malgrat que s’ha desplegat un reglament que els obliga a fer declaracions sempre en la llengua oficial i a usar el català a les xarxes en cas que rebin subvencions del Govern, ningú en fa cas, el català queda bandejat un cop més.

I que fem per aconseguir que els creadors de contingut ho facin en català? Doncs el Servei de Política Lingüística enguany ha impulsat una campanya per fomentar la creació de continguts en català en l’entorn digital i l’empresa a qui s’ha adjudicat l’organització d’un dels punts forts de la campanya, que és una trobada de creadors de contingut, tampoc utilitza el català a Instagram. Vaja…  Com era allò de predicar amb l’exemple?

I què tenim? Doncs ara mateix, un dels influenciadors més sol·licitats del país és un noi que té una creperia en ple centre de la zona comercial, si n’heu sentit a parlar, és perquè menysprea la llengua catalana i el país en general, fa dies que algú li hauria hagut de parar els peus, però ell no ha posat cap terrassa, no ha molestat a ningú.

La Clàudia Conill no està sola, però podem comptar amb els dits de la mà els joves que creen contingut en català a Andorra. I ella, igual que tota la resta, no podrà enlairar-se si no hi ha una voluntat política. I de moment, no hi és. Segurament la insigne escriptora, la Carme Riera, deu estar orgullosa de la política lingüística que es fa Andorra. Amabilitat pura, no molestem a ningú.

 

 

[Font: http://www.nuvol.com]