El tema de les europees és la relació de les tres famílies respecte de les fronteres, que és la qüestió política dels nostres temps

La primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, a la seva arribada al Consell Europeu d’octubre.

Escrit per Joan Burdeus

Les eleccions europees continuen sent aquelles que aprofitem per votar amb el cor en comptes del cap, o fins i tot amb alguna part situada encara més a baix en l’eix vertical del cos. Per sort, la dialèctica de la Il·lustració ja ens va ensenyar que massa cervell pot ser perillós i últimament sentim a parlar d’”intel·ligència emocional” i de “polititzar els afectes”, o sigui que potser està bé escoltar què diuen els cors europeus.

Llegim a tot arreu que bateguen cap a la dreta. Això té a veure amb el fet que a les europees sembla que hi hagi menys coses a perdre i és un bon context per assajar amb els extrems. Les dues notícies que han donat el tret de sortida a la campanya han estat Pedro Sánchez reconeixent Palestina i Alberto Núñez Feijóo reconeixent Giorgia Meloni. Són dos gestos pensats per anar a pescar vot als marges respectius, que ja s’han afanyat a donar-los la benvinguda a les tesis que ells van defensar primer i dir que cal anar molt més lluny, a veure si les excursions a la perifèria fan efecte bumerang. Si alguna cosa es veu bé a les europees és que ara mateix l’eix no es troba entre la dreta i l’ esquerra, sinó entre el centre i els dos extrems.

El tema de les europees és la relació de les tres famílies respecte de les fronteres, que és la qüestió política dels nostres temps. L’alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat Josep Borrell ho va expressar d’una forma especialment diàfana quan va dir que Europa és un jardí i el que hi ha fora és una jungla. La gràcia és que Borrell representa el centre, i el centre s’ha definit durant molts anys contra la protecció. El consens ideològic que va del centredreta al centreesquerra es va forjar en els anys del final de la Història després de la caiguda del mur de Berlín, quan es donava per fet que una forma de govern superior havia estat destil·lada pel progrés i que, com més obríssim les fronteres, més feliçment s’estendria.

Però el progrés funciona amb la lògica de la famosa “destrucció creativa”, i resulta que l’Europa oberta a les forces del mercat, la tecnologia i la migració ha patit transformacions de tota mena que han esmicolat el vell ordre amb guanyadors i perdedors inesperats. Sobretot, la globalització neoliberal impulsada pel centre ha causat estralls en les classes mitjanes autòctones que figurava que aquest mateix centre havia de protegir. El malestar barreja qüestions materials amb qüestions culturals d’una manera difícil de destriar, però s’imposa la sensació que la forma de vida de la classe mitjana europea està amenaçada i cal protegir-la.

Els europeus sentim un desig de protecció molt gran, però ens trobem confusos davant d’una oferta política desgastada i sospitosa.

La dreta té la iniciativa en aquest debat perquè els intents de revolució esquerranosa després de la crisi econòmica del 2008 han estat amortitzats sense grans èxits. L’esquerra de l’esquerra ha governat i ha condicionat governs, però els preus del lloguer i de la cistella del mercat no han parat de pujar i els salaris han pujat molt menys. A més, quan la cosa material no ha millorat, l’esquerra ha invertit molta energia a perseguir la justícia que no obtenia a casa a la resta del món, incrementant el compromís discursiu amb l’alliberament del Sud enfront de l’imperialisme occidental, que, per cert, també és una forma de proteccionisme cultural d’estils de vida nadius. I resulta que l’esclat de les guerres a Palestina i Ucraïna ha demostrat que Occident ja no és el que era. La fi de l’hegemonia americana no està portant un planeta que faci gaire il·lusió. Més que una revolució dels proletariats de les nacions del món units, estem veient un globus dividit entre esferes que competeixen militarment i econòmica de formes cada cop més descarnades com passava entre els imperis al segle XIX.

En aquest panorama, la dreta que fa molt de temps que diu que cal protegir l’estil de vida occidental està trobant el seu moment. Per reaccionar, l’esquerra està començant a buscar una bandera que aglutini un discurs proteccionista propi, que a casa nostra comença a apuntar als turistes i als expats. Les motivacions i els horitzons semblen molt diferents, però les dues ideologies desitgen protegir els “barris de tota la vida” de certes forces externes a la sobirania de la comunitat. Ara bé, com hem vist els últims anys, les línies vermelles d’uns i altres acostumen a caure quan negocien amb el poder. El discurs de Borrell sobre el jardí i la jungla és la prova que el centre intenta adaptar-se al gir proteccionista aprofitant el cinisme i la impotència de la dreta i l’esquerra.

Jo diria que el centre sí que vol protegir una mica més Europa, però per reproduir entre el nord i el sud del continent les mateixes dinàmiques neoliberals que han existit entre el nord i el sud del món; que la dreta vol fer servir la divisió identitària per mantenir unes desigualtats que ja li estan bé, i que l’esquerra ha dimitit de recuperar la credibilitat com a instrument útil contra les forces neoliberals. El resultat és que els europeus sentim un desig de protecció molt gran, però ens trobem confusos davant d’una oferta política desgastada i sospitosa que votem més per anar provant que per compromís amb un diagnòstic i un programa en positiu. El futur serà de qui sàpiga definir millor allò que cal protegir i de qui o què cal protegir-ho.

 

[Foto: Unió Europea – font: http://www.nuvol.com]