Les xarxes han convertit el cara a cara entre Chomsky i Foucault en l’Imperi Romà dels estudiants de filosofia i política.  

Noam Chomsku, 2017. Wikimedia

Escrit per Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles

Segur que Noam Chomsky prefereix estar viu, però en les poques hores en què el món es pensava que l’havíem perdut es va va propagar un sentiment de germanor bonic per Internet. Tothom sap més o menys el mateix de Chomsky: que va crear una teoria sobre el desenvolupament del llenguatge en l’ésser humà tècnica i complicada, típica de les ciències cognitives que dominen el mercat de l’acadèmia anglosaxona, i que tenia opinions polítiques d’esquerranós radical talment com si fos un filòsof francès del 68. De fet, la immortalitat pop de la seva fama ve més del llegendari debat televisat que Chomsky va mantenir amb Foucault, que sí que era un filòsof francès durant el 68. El cara a cara va ser icònic i les xarxes l’han convertit en l’Imperi Romà dels estudiants de filosofia i política; un mem en què el contingut no importa i la conversa simplement comunica nostàlgia i evoca un espai segur. Doncs bé, de tots els mems que van circular arran de la no-mort de Chomsky, el que em va fer més gràcia deia: “T’inventes una teoria que diu que el llenguatge surt d’una caixa màgica que tots duem dins i passes els pròxims trenta anys fent propaganda d’esquerres”.

Imatges del debat entre Noam Chomsky i Michel Foucault

L’acudit, que té una intenció clarament laudatòria, conté alguna cosa important de la filosofia, del poder dels intel·lectuals públics, i per què els necessitem i detestem a la vegada. Sempre que hi ha discussions metafilosòfiques, el millor que es pot fer és tornar a Sòcrates, perquè, encara que el pare de la disciplina sembli l’excepció d’una tradició generalment seriosa i científica, l’habilitat fonamental del bon filòsof és la provocació. El mètode socràtic o, millor dit, el mètode socràtic que ens presenta Plató, és pur terrorisme: primer dius que “només saps que no saps res”, després parles amb els altres fins que tothom s’adona que ells tampoc no saben res i, encara pitjor, que darrere les llacunes i contradiccions dels discursos dels altres hi ha amagats interessos obscurs. Si tot això surt bé, un cop ha desvelat la inconsistència dels altres, el filòsof guanya l’aura resplendent de desemmascarador, amb la qual pot avançar els seus propis interessos fent-los passar per alguna cosa més. Després de molts diàlegs que acaben sense solució de cap mena, Plató aprofita el capital crític i escriu La República per vendre la seva teoria autoritària de l’Estat en el qual els filòsofs haurien de ser els reis.

Encara avui, el tresor més gran dels filòsofs no és la suposada validesa científica de les seves teories, sinó el llampec de fascinació que els envolta i que aprofiten per intervenir en els debats públics. 

Encara avui, el tresor més gran dels filòsofs no és la suposada validesa científica de les seves teories, sinó el llampec de fascinació que els envolta i que aprofiten per intervenir en els debats públics. Chomsky és un cas paradigmàtic, perquè va aconseguir la fama per unes idees relacionades amb l’existència d’estructures innates en el cervell dels infants que explicarien com pot ser que el llenguatge complex emergeixi a partir de dades simples, però després ha fet servir aquest reconeixement per criticar la guerra del Vietnam i signar manifests a favor del dret a decidir dels catalans. De fet, Steven Pinker, que és qui va fer un tuit confirmant que havia parlat amb la dona de Chomsky per corroborar que “les notícies de la seva mort han estat molt exagerades”, és un cas molt conegut del mateix: va fer-se cèlebre amb teories psicològiques, però ja fa molts anys que intervé en qüestions polítiques sense cap mena de connexió amb el seu camp d’expertesa.

Per això el debat entre Chomsky i Foucault el va guanyar Foucault. El tema era la naturalesa humana i la relació d’aquesta amb la política. Foucault diu que la naturalesa humana no és immutable, sinó un constructe del poder dominant que va variant històricament i, com que sempre formulem la crítica immersos en la història que volem criticar, hem d’abandonar l’aspiració d’una veritat última i viure en sospita permanent. Chomsky accepta les dificultats i els matisos, però diu que en última instància no tot és relatiu, que hi ha certs constrenyiments objectius que la naturalesa humana imposa sobre el que és bo i el que és dolent, i, que si certes categories i certs règims polítics reflecteixen millor que d’altres el que és bo per aquesta naturalesa, la filosofia ha de tenir també un programa constructiu. Tanca el debat amb una temptativa de definició del seu conegut anarco-sindicalisme.

El llenguatge sempre és paradoxal i qualsevol discurs humà sempre amaga racons foscos i contradictoris.

Naturalment, sembla que Chomsky és molt més raonable i que Foucault exagera fent-se el francès misteriós. Però és justament aquesta persistència implacable de la sospita de Foucault el que l’ha convertit en un filòsof infinitament més influent, llegit i citat que Chomsky. Com que, tal com va demostrar Sòcrates, el llenguatge sempre és paradoxal i qualsevol discurs humà sempre amaga racons foscos i contradictoris, el desig de saber, que és el que vol dir “filosofia”, sempre sent que alguna cosa se li escapa i que cal cavar més fondo del que sembla obvi i raonable. Fa gràcia perquè, si Chomsky s’ha fet popular fora del camp de la lingüística, és gràcies a la seva teoria de “les deu estratègies de manipulació mediàtica“, que tots ens hem topat alguna vegada resumida en un fulletó llampat que després de llegir-lo et deixa més ple de sospites que de certeses.

 

[Font: http://www.nuvol.com]