Anna Moner

Escrit per Vicent Garcia Devís

L’última novel·la d’Anna Moner, La por de la bèstia, ens arrossega a l’espiral d’un pou negre que representa la por, les pors, amb totes les seues tonalitats cromàtiques, amb totes les sensacions mentals i epidèrmiques. L’escriptora de Vila-real repunta i cus una història sobre la llegenda ancestral del depredador i la víctima, penetrant directament en la ment purulenta dels psicòpates. La història és un trepidant relat psicològic i delirant que ens guia per la ment d’un depredador en una novel·la que ens recorda El Perfum de Patrick Süskind, però també a alguns films o relats gòtics que ens han provocat alguna vegada en la vida una certa angoixa. La por de la bèstia és una obra ambientada a principis del segle XX, quan el Minotaure, un assassí en sèrie obsessionat de forma malaltissa pels sabors de les llàgrimes i les reaccions fisiològiques de les seues víctimes tot just abans de morir, ronda els carrers de la ciutat on viu la jove Emily. Aquesta jove és una òrfena tenallada per la por que li ha inoculat la seua mare quan era viva, una joveneta que només es relaciona amb un llibreter i un jove aprenent d’apotecari. Ambdós li subministren provisions, llibres i narcòtics com ara l’èter, una substància que li suavitza els nervis irritats i li fa més fàcil la seua solitària vida.

Amsterdam (2023)

“No et fies mai de les paraules amables i les maneres educades. No et convé parlar massa amb els de fora, Just el necessari. Com menys sàpiguen de tu, millor… Has d’estar sempre alerta!”, li deia sempre Lavinia, la mare, de la qual guarda secrets insospitables. La seua única companyia és una nina de porcellana i ulls com dues cireres de vidre, Francine, amb qui parla, discuteix i comparteix cada minut de la nit i el dia.

el Minotaure, no és un delinqüent vulgar, és un personatge il·lustrat, podríem dir que es tracta d’un deixeble de Thomas De Quincey, l’autor de L’assassinat entés com una de les belles arts

“Tenia raó la mare, Francine! El perill és fora! Ací dins estem segures!”, diu Emily.

L’assassí, el Minotaure, no és un delinqüent vulgar, és un personatge il·lustrat, podríem dir que es tracta d’un deixeble de Thomas De Quincey, l’autor de L’assassinat entés com una de les belles arts. El Minotaure coneix Guy de Maupassant, Edgard Allan Poe o els sonets de Shakespeare: “Així et nodriràs de Mort, la qual d’homes es nodreix, i una vegada morta la Mort, ja no existeix el morir.”

Assassinar per gaudir de l’última llàgrima de la seua víctima i tastar la seua angúnia moribunda, mentre les disfressa de personatges femenins dels quadres de grans pintors com ara Leonardo da Vinci. Una d’elles la mata convertint-la en La dama de l’ermini del mateix da Vinci. Una altra la vestirà influït per la imatge de Lucrècia Borja, una obra sublim pintada per Bartolomeo Veneto. Un seguit de crims esgarrifosos inspirats en la recreació de l’obra pictòrica del Renaixement: “Quan la palpe em ve al cap la inoblidable escena (d’aquella pintura, d’aquelles pintures)!”

“No et fies mai de les paraules amables i les maneres educades. No et convé parlar massa amb els de fora. Just el necessari. Com menys sàpiguen de tu, millor… Has d’estar sempre alerta!”, li deia sempre Lavinia, la mare

La mateixa Anna Moner destaca que una de les referències a partir de les quals ha creat el personatge del Minotaure, el criminal que protagonitza La por de la bèstia, “són les memòries que Pierre-François Lacenaire, el poeta assassí guillotinat el 1836, va escriure a la presó mentre esperava el dia de l’execució. Lacenaire no era un assassí vulgar, sinó un assassí il·lustrat que va captivar i inspirar, literàriament i artísticament, Stendhal, Baudelaire, Jacques Prévert, André Breton o Dostoievski”.

El final de la novel·la és sorprenent, no el descobrirem ara, però com un breu aperitiu literari direm que quan els personatges de la novel·la conflueixen tindrà lloc l’últim assassinat, un crim sorprenent i imprevist.

L’escriptora assevera que, des del primer moment, va tindre clar que “si pretenia abordar les psicopaties més violentes i atroces, havia d’agafar la destral i arribar al moll de l’os”. I per això, animada pel consell de Joan Fuster que afirmava al poemari Ofici de Difunt (1950) amb la contundència provocadora que el caracteritzava: “un vers ha de comptar-se a mossos / i ha de comptar-se a colps de rella i núvol / la resta són gargallades de damisel·la”.

I per això diu Moner: “He intentat jugar amb els límits, treballar les perversions refinades i convidar els lectors a vorejar l’abisme!”

 

[Font: http://www.laveudelsllibres.cat]