Posar el focus en pocs personatges dona com a fruit un dibuix psicològic complex, de gran profunditat de camp
Virginie Despentes. Sembra
De la cineasta i escriptora francesa Virginie Despentes (Nancy, 1969) sempre es pot esperar el bo i el millor. Amb tot, el sentit comú aconsellava rebaixar les expectatives literàries en el curt termini després de publicar la monumental trilogia Vernon Subutex, editada en tres fases a França entre 2015 i 2017 i publicades en català pel despert segell valencià Sembra Llibres. Tres novel·les al voltant d’un mateix personatge i els seus satèl·lits que, malgrat un tercer volum amb símptomes plausibles d’esgotament, aconseguia arrodonir el cercle de contar una molt bona història al voltant d’un microcosmos singular i, alhora, projectar una França en estat catatònic, trasbalsada i desorientada per aquesta modernitat indesxifrable. Ho feia, a més, amb una prosa i uns diàlegs incisius i de gran expressivitat.
Després de coronar aquell Alpe d’Huez, ningú no haguera reprotxat a l’autora del molt influent assaig Teoria King Kong que lliurara alguna obra menor o operara un canvi de registre. Sortosament, Benvolgut imbècil, publicada a França el 2022 i recuperada ací el 2023, torna a justificar amb escreix que parem atenció en aquesta autora. Amb un llibre ben diferent a la trilogia però amb la qual comparteix la mateixa capacitat de dissecció social. Agafant fils del moment de l’escriptura, com la pandèmia i el MeToo, tot i afegint reflexions al voltant de l’edatisme en l’art i el pes de les addicions en una societat que creu jugar a l’hedonisme quan, en realitat, practica un escapisme tòxic en un sentit literal i figurat.
Benvolgut imbècil sorprén pel canvi en l’operatiu narratiu. D’una banda, perquè de la galeria infinita de personatges Subutex passem a un diàleg a dos entre una actriu d’èxit, Rebecca, que ha de bregar amb les addiccions i les limitacions professionals per a una intèrpret madura, i Oscar, un escriptor de relatiu predicament amb les habilitats socials d’un primat. Estupidesa que inclou una masculinitat tòxica que acaba amb un abús de manual sobre una jove assistent de premsa, Zoé.
Aquest personatge, que denunciarà els abusos de l’escriptor, és la tercera pota de la història, tal vegada no del tot aprofitada per una Despentes que la fa aparèixer en moments puntuals. Comptat i debatut, aquest posar el focus en pocs personatges dona com a fruit un dibuix psicològic complex, de gran profunditat de camp, on no falten les contradiccions i l’esforç de l’autora per fer-nos comprendre els costats més foscos de les seues criatures, les respectives caigudes abissals, la voluntat de sobreviure-hi, de caure i tornar a caminar, personalment i professional. El que abans era un retrat coral, és ara una observació individualitzada. Un exercici igualment brillant que beu de l’experiència personal i de mirar l’ecosistema cultural i les seues criatures des d’una talaia privilegiada.
Virginie Despentes, Benvolgut imbècil, Sembra (2023). Traducció d’Oriol Valls
Altrament, l’estructura epistolar entre els dos protagonistes condueix a una prosa més continguda, des del punt de vista expressiu, però s’hi manté multiplicada la capacitat de devastació, el poder incisiu de l’autora. A l’hora de disseccionar els personatges pel dret, sense obturador, però també quan fa mirar-se en l’espill una societat enrabiada, polaritzada, capaç de massacrar a dues bandes una denunciant MeToo: Zoé haurà de suportar en xarxes la pressió dels defensors del sistema heteropatriarcal però també les ires d’un sector del feminisme que no entendrà uns fets que es produeixen a la novel·la i que no avançarem. Una polarització que explicarà com la denúncia també té perfils positius per a Oscar.
Les reaccions de qui no vol entendre la complexitat de tot plegat. La mateixa Rebecca posa sobre el tauler una qüestió incòmoda al voltant del MeToo: “En Weinstein, durant anys, era el rei del món. No només vaig veure noies lluitar per acostar-s’hi, sinó que també vaig veure distribuïdors enviar nenes al front. I ningú no hi trobava res a dir (…) Ningú plany per les noies que s’han ficat al llit per aconseguir un paper i no l’han obtingut (…) He vist com directores genials melindrejaven com nenes davant de certs financers. No necessàriament són idiotes, ni unes putetes. Treballaven al món del cinema, ja està”. És una mostra de com Despentes és capaç de mostrar tots els angles de la qüestió. Una perspicàcia que, salvant les distàncies, havíem vist a casa nostra en la sèrie Autodefensa.
I seria llarg i avançaria argument, però amb el tema de les addiccions –o de la pandèmia i el confinament– l’escriptora és capaç d’observar des de molts angles, de vegades contradictoris, perquè parla per boca d’uns personatges que, com tots els humans, ho són. És aquesta riquesa polièdrica la que fa de Benvolgut imbècil una novel·la que ens interpel·la, un d’aquells textos que ens ajuden a entendre el món per la via de desentendre’l, de mostrar com de complexes són les coses.
Un martell pneumàtic per allò de la contundència i, alhora, un bisturí social centrat en el món de la cultura, que va en paral·lel a la història, a com evoluciona la relació entre Oscar i Rebecca des d’una desafortunada entrada en Instagram del primer i la contestació de l’actriu – “Benvolgut imbècil: (…)” és l’encapçalament– fins a un estat de coses fins a cert punt sorprenent però perfectament lògic respecte de la narració.
Curiosament, abordant un projecte més senzill des del punt de vista del mapa narratiu –molts menys personatges i trames–, Despentes ha trobat novament un camí d’excel·lència. Amb una obra que se situa entre el més destacat de la producció de la indomesticable escriptora francesa.
[Imatge: Sembra – font: http://www.laveudelsllibres.cat]
sephatrad 