Ara fa 75 anys un grapat d’escriptors nord-americans començaven a ser coneguts per obres i comportaments personals que trencaven amb l’ordre establert: foren els inseminadors de la contracultura actual.
William Burroughs va ser un escriptor brillant que va signar obres com Junkie, L’esmorzar nu o la durant molts anys prohibida Marica, finalment publicada el 1985.
Es considera un moviment contracultural aquell que neix i es desenvolupa al marge de la cultura establerta, la dominant, la canònica, l’acadèmica. Solen ser expressions pròpies de grups reduïts, a vegades marginals i que sempre —si més no en els seus inicis— rebutgen el valor comercial de la cultura dominant, integrada en el sistema socioeconòmic vigent.
Moviments així, n’hi ha hagut un bon grapat al llarg de la història. Respecte a les múltiples variacions que s’han conegut en els últims decennis, es pot datar el seu origen comú ara fa setanta-cinc anys, en el que fou l’expressió literària coneguda com la generació beat, que va tenir una gran influència en els joves més contestataris dels anys cinquanta del segle XX. Aquesta generació també impregnà els hippies dels seixanta i a través seu es perllongà el seu ressò en el moviment punk dels setanta, que obrí el camí a les diferents variacions ulteriors.
Context social. Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units iniciaren una intensa fase econòmicament expansiva, que creà el mite que definia l’expressió American way of life (‘forma de vida americana’). El d’una societat feliç i rica que creia en el progrés material infinit i que estava formada per ciutadans gelosos de la seva individualitat per sobre de tot. Naturalment, responien a l’estereotip del WASP, les sigles en anglès de blanc, anglosaxó i protestant.
L’any 1950 el més important promotor immobiliari estatunidenc, William Levitt, ocupava la portada de la prestigiosa revista Time —del 3 de juliol— amb el titular «En venda, una nova forma de vida». La famosa capçalera el situava com un dels 100 nord-americans més influents i que amb més intensitat impactaria en el conjunt social durant la dècada que estava a punt d’encetar-se. La «nova forma de vida» a l’americana que personalitzava Levitt consistia en la construcció massiva de cases unifamiliars a preus assequibles, finançades mitjançant crèdits bancaris per a la classe mitjana i situades en enormes urbanitzacions. Només la seva empresa en va fer prop de 150.000 —a bastament mostrats per la indústria cinematogràfica de Hollywood des dels anys cinquanta—, i es convertiren en sinònim de la felicitat americana. Eren el segell de la forma de vida de la «bona» societat del país: cases supermodernes, dotades de tots els electrodomèstics per fer «la vida més fàcil de la mestressa de casa» —tal com resava la publicitat d’aleshores—, cotxes enormes, energia barata… Un benestar material —per als blancs— recobert d’una intensa presència religiosa —en alguna de les variants del protestantisme— en tots els àmbits de la vida quotidiana, la qual també estava marcada pel puritanisme en els costums, en especial els sexuals.
Aquella felicitat social tenia un seriós emperò. La por a l’enemic, a la Unió Soviètica comunista que volia acabar amb la forma de vida americana. El xoc entre les dues formes d’entendre l’organització social, política i econòmica creà als Estats Units un creixent pànic a l’enfrontament bèl·lic entre ambdues superpotències i, com a derivació, una obsessió malaltissa contra tot el que pogués relacionar-se amb l’esquerranisme o el comunisme.
Generació beat. En aquell context, a finals de la dècada de 1940, tres autors literaris —dos dels quals s’havien conegut estudiant a la Universitat de Colúmbia (Nova York) i feren amistat l’un amb l’altre— es començaren a fer relativament famosos en àmbits reduïts de la intel·lectualitat de la costa est. Eren els joves Allen Ginsberg (1926-1997) i Jack Kerouac (1922-1969), així com el no tan jove William Burroughs (1914-1997). A més, tenien un amic, Lucien Carr (1925-2005), que havia compartit amb els dos primers els anys universitaris i la visió del món i de l’existència humana, i que, d’alguna manera, va ser part també de la generació com a brillant periodista, això sí, després de passar a presó dos anys per haver matat un altre jove —Kerouac l’ajudà a fer desaparèixer el cadàver—, una pena reduïda perquè el jurat acceptà la defensa pròpia.
Eren autors trencadors que apostaven per una nova manera d’escriure i d’explorar temàtiques poc convencionals. I igualment tenien comportaments personals per l’estil, tan heterodoxos que la normativitat social els considerà escandalosos. Rebutjaven els valors majoritàriament compartits per la felicitat de la forma de vida americana. Ells buscaven el seu camí a través de l’alcohol, les drogues, la llibertat sexual, un cert orientalisme filosòfic i l’absoluta reverència a la «música de negres» que la «bona» societat menyspreava, el jazz.
Jack Kerouac, autor de la mítica novel·la A la carretera, fou dels més coneguts noms de la generació beat literària.
El fill de Lucien, Caleb, escriptor —autor de la novel·la L’alienista, un bon retrat de la Nova York de finals del XIX— i historiador militar, recordà molts anys després que totes les visites dels altres tres a la casa paterna eren sempre «reunions de borratxos sorollosos».
Juntament amb els quatre citats, Neal Cassady, Herbert Huncke, John Clellon Holmes, Carl Solomon, Philip Lamantia, Gregory Corso, Lawrence Ferlinghetti i Peter Orlovsky participaren en aquella generació que, més enllà dels seus valors literaris —avui reconeguts per tothom—, es caracteritzà per la ruptura amb els models i els costums imperants en la molt conservadora societat nord-americana de l’època i per la influència ideològica i social que tingué en la joventut contestatària tant del moment com d’anys posteriors.
El nom, beat, se suposa que ve d’una conversa de 1948 o 1949 —d’aquí el 75è aniversari, aproximat— entre Kerouac i Holmes, durant la qual el primer va fer referència a l’ús que havia fet Huncke del terme, traduïble com a ‘abatut’, i que al seu entendre podria servir per «no anomenar» el grup, perquè ell rebutjava tota etiqueta convencional. El 1952 Holmes publicà un article a la revista setmanal del New York Times que titulà «This is the Beat Generation». I així quedà batejada per a la posteritat.
El terme va fer fortuna i beat es convertí en la paraula fetitxe de tot aquell jove que volgués viure d’una manera radicalment diferent de la dels pares. L’estructura social i política dominant va intentar ridiculitzar el moviment i el 1958 es va fer córrer el nom de beatnik, compost per beat i Sputnik —el primer satèl·lit que es posà en òrbita, aquell mateix any, per part de l’URSS— com una manera de relacionar el comunisme amb els creadors de la generació beat, els quals així quedaven identificats com a contraris als valors americans. Tanmateix, això ben poc els importava.
El seu rebuig a l’estructura social dominant no venia només pels costums personals contraris a la norma que els caracteritzaven. Les seves obres resultaven trencadores. Molestaven, irritaven i espantaven la «bona» societat. Ginsberg, el poeta de l’homosexualitat, fou l’autor del poema «Howl», prohibit pel seu cru llenguatge fins que finalment un jutge el catalogà com un exercici de llibertat d’expressió i l’autoritzà. Kerouac és l’autor de la «bíblia» per als joves que durant les dècades següents volgueren fugir de l’ordre establert: A la carretera. Burroughs va ser un escriptor brillant que va signar obres com Junkie, L’esmorzar nu o la durant molts anys prohibida Marica, finalment publicada el 1985.
Allen Ginsberg, el poeta de l’homosexualitat, fou l’autor del poema “Howl”, prohibit pel seu cru llenguatge fins que finalment un jutge el catalogà com un exercici de llibertat d’expressió i l’autoritzà.
Eren bohemis, no es deixaven encotillar per les normes establertes, reclamaven l’alliberament espiritual i sexual de l’individu —amb una defensa de l’homosexualitat que resultava especialment ofensiva per a la majoria social nord-americana del moment—, eren antifeixistes —en una època en què l’anticomunisme era pur feixisme, com bé representava la famosa «cacera de bruixes» del senador republicà Joseph McCarthy—, usaren les drogues com a ajuda per a la creació, sempre foren crítics amb els valors tradicionals i el puritanisme, rebutjaren l’ús abusiu que el mercat feia de la creació cultural…
De fet, la generació beat va crear el moviment contracultural més important del segle XX fins aquell moment, el qual inseminà les variacions que posteriorment van aparèixer. Durant la dècada dels seixanta, els hippies van beure en part de la seva ideologia, en el sentit de buscar una forma de vida alternativa al sistema canònic. Fins i tot el punk que va néixer durant el decenni següent, el del 1970, es va inspirar inicialment en la voluntat hippy —i, per tant, per extensió, en la beat— de rompre totes les amarres amb la «bona» societat del moment.
Per descomptat, com ha passat sempre, cada un d’aquests moviments contraculturals acabà essent absorbit pel sistema següent. Però el beat, el hippy i el punk han aportat, cadascun a la seva manera, un cert canvi de la societat, encara que només sigui un poc. L’actual Occident, en aquest sentit, està d’alguna manera influït pel trencament amb la tradició la generació beat que començà a protagonitzar ara fa uns 75 anys.
[Font: http://www.eltemps.cat]
sephatrad 