L’escriptor considera el seu dietari “la columna vertebral de la seva obra”, i ara el podem llegir en català gràcies a Lleonard Muntaner Editor, amb traducció de Xavier Montoliu Pauli i pròleg de Sam Abrams
Mircea Cărtărescu a la llibreria La Central del Raval
Escrit per VÍCTOR GARCÍA TUR
No depèn de l’angle ni del zoom: les fotos no fan justícia a Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) perquè mai capten el seu tercer ull. Quan el tractem en persona, en canvi, si som un xic sensibles, confirmem el que revelen els seus llibres i la càmera no pot mostrar: que té la glàndula pineal a ple rendiment i el cap nimbat amb rajos iridescents que t’enceguen. Els menys sensibles, naturalment, hi veuen un jove de 68 anys, plàcid, una mica enfavat com els romàntics de totes les èpoques. Des dels vint anys que es deixa els cabells llargs, però sempre li queden a l’altura del coll de la camisa. No porta corbata. Potser se’n posarà quan doni les gràcies pel Nobel.
Enguany celebrem que fa mig segle que Cărtărescu és fidel al seu dietari. El considera “la columna vertebral” de la seva obra; de vegades s’hi refereix com “una segona pell”, o, amb una ironia que ens desconcerta, “el mur de les meves lamentacions”. Xavier Montoliu Pauli n’ha fet una tria exemplar traduint les entrades que ha considerat imprescindibles per al lector català. Gràcies a aquests Dietaris 1990-2017. Un tria (Lleonard Muntaner Editor, 2024), podem ampliar el que sabíem del gran escriptor romanès. Què en sabíem fins ara? Que Cărtărescu és un autor voraç capaç d’encabir-ho tot en els seus llibres. Un poeta en origen —podem llegir Res. Poemes (1988-1992)— que va trobar la seva veu personal i intransferible en una prosa que cus el somni i la realitat. En la narrativa de Cărtărescu —vegeu Solenoide i l’enorme Encegador, totes dues traduïdes per l’Antònia Escandell Tur—, els oposats es tornen siamesos: l’impuls proustià s’ajunta amb la literatura fantàstica, el memorialisme amb el rapte visionari, el que és vulgar amb el que és elevat, la femta humana amb els marbres de la solemnitat.
Aquests dies Cărtărescu visita Barcelona amb la seva dona (la Ioana, ara la coneixem pels dietaris). De bon matí, tenim Cărtărescu assegut al jardinet de La Central del Raval, atenent els periodistes vora una font molsosa. Fa de mal dir si és feliç reiterant-se sobre el que escriu o si detesta la cosa promocional. No l’hi preguntarem.
Pregunta. Em disculparà que comencem d’una manera poc convencional, senyor Cărtărescu, però quan llegeixo entrevistes, o m’escolto les opinions dels seus lectors, trobo a faltar en la discussió un element clau. Quan parlem de Cărtărescu, parlem de la gran literatura i del cànon occidental, és clar, de misticisme i ciència, també, però ningú es refereix al seu sentit de l’humor. Crec que a vostè li passa com a Kafka, que, concentrats en la part d’angoixa i tragèdia, en considerem secundària la comicitat. Hi ha moments prou divertits, en la seva narrativa…
Resposta. Li diré la veritat. En la recepció de la meva obra, em frustra que els crítics s’entestin en el meu vessant místic i oníric i no s’adonin del plaer que extrec de l’escriptura, ni del vessant irònic i satíric dels meus escrits. Fins i tot a Solenoide [Edicions del Periscopi, 2017], que és un llibre prou fosc, hi ha pàgines divertides sobre la galeria de personatges d’un institut de secundària. Jo mateix reia mentre les escrivia… Encara més, tinc un llibre manifestament humorístic [en castellà, Las bellas extranjeras, Impedimenta, 2013] que, si més no a Romania, va ser rebut com un llibre prou divertit. I això que va comportar conseqüències tràgiques. Una bona amiga se’l llegia al llit i va tenir un atac de riure tan fort que va anar a terra i es va trencar la cama. Es va passar dues setmanes a l’hospital… Li agraeixo la pregunta perquè em sento orgullós del meu vessant més grotesc i satíric.
P. Una altra constant en la seva obra és la presència de transvestits i hermafrodites. Aquestes figures literàries, avui importantíssimes per a la teoria queer, en el seu cas semblen provenir d’alguna anècdota infantil o, fins i tot, d’una certa concepció alquímica de l’androgin.
R. Vaig escriure Travesti [en castellà, Lulu, Impedimenta, 2011] per desmarcar-me dels meus relats anteriors i assajar una novel·la curta amb una gran càrrega psicològica, en la línia de Les tribulacions del jove Torless de Musil. És un llibre que m’estimo molt, encara que ningú el col·loqui entre els meus textos més ambiciosos; s’endinsa en les profunditats de la meva ment, és un trinxera excavada en la meva ànima… Alhora, està basat en un cas mèdic, un cas psicoanalític d’una persona hermafrodita a qui els pares van decantar cap al sexe masculí, als quatre anys, i que més endavant va desenvolupar una neurosi. La lectura d’aquest cas em va impactar. O sigui que no es tracta d’una anècdota personal, sinó d’un cas clínic, sigui com sigui, important per a mi. I jo el vaig reelaborar i vaig fer que el meu protagonista patís una crisi neuròtica en la seva joventut, en un alberg juvenil, quan un dels seus amics se li acosta, enmig d’una festa carnavalesca, disfressat de dona… El protagonista, anys més tard, s’ha convertit en escriptor i creu en la possibilitat de la curació per mitjà de la literatura. Vol que aflori tot allò oblidat, censurat pel seu cervell, i amb el seu esforç d’autopsicoanàlisi va descobrint la història real que el torba i així es cura… Per què aquest interès en el cas d’un hermafrodita? Crec que m’hi vaig apropar atret pel fet que sovint sento una veu femenina que parla dins meu. Sempre l’he sentit. La imagino com una mena de germana reprimida, clausurada en mi, una germana que no ha obtingut el dret de dir la seva. O sigui que miro de donar-li sortida i sovint escric amb aquesta veu de dona. M’encanta escriure amb la meva veu femenina. És important, aquesta naturalesa dual que sempre he sentit, i que em defineix. D’aquí em ve la inclinació al tòpic del transvestit.
P. També el fascina, i la fa servir aquí i allà, la idea del doble. El punt de partida de Solenoide és un Mircea Cărtărescu alternatiu que, en comptes d’iniciar una carrera literària, fracassa i queda atrapat en la vida tediosa d’un professor d’institut. També té una història recurrent amb un bessó seu desaparegut als anys més foscos del règim de Ceaușescu…
R. Soc un escriptor romàntic. És el que em defineix millor. I el doble, el Doppelgänger, és una fantasia romàntica.
P. Potser m’erro, però també he trobat la figura del doble als dietaris que tot just veuen la llum en català. Trobo el doble en la manera en què vostè rellegeix les entrades del passat i s’encara als Cărtărescus previs i, sorprenentment, els enveja pel que eren capaços d’escriure. És possible? Jocs de miralls i dobles en el gènere dietarístic?
R. És clar que sí. El protagonista del meu dietari és un doble. No soc jo. No he sentit mai que l’home que contemplo al dietari tingui res a veure amb mi. M’interesso per ell, sí, perquè compartim el nom i perquè soc una mena d’exobiòleg: me l’estudio com a un alienígena, un estrany, un home malaltís, obsessionat amb la literatura i el seu destí… No soc així en el meu dia a dia. En realitat, soc una persona ben ordinària. Però quan sec a la cadira de l’escriptori em transformo radicalment. És com tenir doble personalitat. L’altre jo apareix, de sobte, i comença a fer anar el bolígraf sobre el paper. Sense pensar qui soc ni què vull escriure, em limito a redactar el que algú em xiuxiueja a cau d’orella. Escric sota els efectes d’alguna mena d’hipnosi. I quan acabo, al cap d’una hora o dues, perquè no hi dedico més temps al dia, retorno a la meva personalitat profana, la d’un home que passeja pel parc, comparteix un cafè amb la dona, s’arrepapa davant del Netflix o juga a videojocs… És una situació ben estrambòtica. Fins i tot per a mi.
P. Aleshores, qui tinc el gust d’entrevistar ara mateix?
R. Mircea Cărtărescu, sens dubte.
P. I el Cărtărescu somiatruites? Als seus dietaris, si més no en la tria de l’edició catalana, podem comptar fins a 247 transcripcions de somnis. Què hi troba, en els somnis que sempre els té presents? Com l’ajuden en la seva literatura?
R. És un altre distintiu romàntic. De la meva personalitat romàntica, vull dir. Sento un orgull especial per la meva capacitat a l’hora de recordar detalladament els somnis més impressionants. Somio cada nit, és clar, però sovint no ho recordo amb exactitud, com li passa a tothom. Ara, quan recordo, recordo la història sencera, i aquest record em proporciona símbols, atmosferes, visions que probablement reapareixeran als meus textos.
Mircea Cărtărescu a la llibreria La Central del Raval
P. Diuen que no hi ha res més avorrit que escoltar els somnis dels altres. Li passa?
R. Llegeixo de bon grat els somnis que Kafka consigna al seu diari. També he llegit molta literatura científica sobre la naturalesa dels somnis i el funcionament del cervell.
P. Seguirem, doncs, amb l’aspecte científic de la seva obra. És ineludible parlar dels insectes i aràcnids que poblen les seves pàgines. La trilogia Encegador [Edicions del Periscopi, 2018] arriba a l’extrem d’estructurar-se seguint l’anatomia d’una papallona. Permeti’m que li recordi aquella idea amb què Wittgenstein ens animava a imaginar una papallona tal com és, no com un símbol de la bellesa sinó en tota la seva lletjor. La trobo una idea molt cartaresquiana: mirar-nos les coses de ben a prop, amb la lupa, i que el que ens semblava bell o familiar se’ns torni monstruós. Vostè intenta transmetre estranyesa, o un cert horror, quan ens fa mirar a través del seu microscopi? O les seves descripcions són més enllà de les idees de bellesa i lletjor?
R. No, de cap manera. No classifico les coses segons la seva bellesa o lletjor perquè això no té importància. El meu criteri és si resulta o no interessant. Bona part del món la trobo sense interès. Per exemple, els adults. No escric mai sobre adults, només sobre canalla i adolescents. Els trobo interessants. Cosa que no em passa amb els adults. Tampoc escric sobre plantes. El regne de les plantes no em desperta cap mena d’interès. Ara bé, els insectes… Els insectes són absolutament fascinants! La raó és que són ben diferents de nosaltres. Malgrat ser vius, funcionen més aviat com autòmats, com robots vius, és clar, éssers vius sense lliure albir però amb l’impuls d’un sistema nerviós i la capacitat de reaccionar al medi. I aquí hi veig una paradoxa que m’interessa: la seva combinació de vida i no-vida. Crec que Kafka va triar el símbol immortal de l’insecte monstruós perquè representa perfectament l’antihumà o l’humà més deshumanitzat possible. Em fascinen els insectes, no perquè les papallones siguin boniques i les larves repulsives, sinó perquè no són criatures d’aquest planeta. Si els mirem amb ulls humans, amb ulls de vertebrats, ens resulten alienígenes. El pregadeu, l’arna, els polls, tots aquests insectes habiten un altre planeta, un costat diferent de l’atles mundial de la imaginació, i això m’urgeix a escriure sobre ells. Cada dia vull escriure sobre insectes. Cada dia amb més ganes. Penso a dedicar-los tot un llibre. Potser en un futur…
P. No sé si n’està al corrent: en català, els seus dietaris són introduïts amb un pròleg de Sam Abrams. En fa un elogi irreprotxable, i també assenyala que la seva obra “està indicant el camí de sortida de l’atzucac de la postmodernitat”. Com a algú que ha escrit profusament sobre literatura postmoderna i algú que, feliçment, ha incorporat trets pynchonians en la seva narrativa (així com el molt postmodern recurs de la intertextualitat i les referències als subgèneres literaris), què en pensa?
R. Des d’un punt de vista acadèmic, soc un especialista en postmodernitat. N’he escrit en un llibre de 600 pàgines. O sigui que li puc enumerar fàcilment el que m’agrada i el que odio de la postmodernitat. N’odio la filosofia. Odio Lyotard, per exemple. Però adoro la literatura postmoderna. Adoro la seva tendència a la intel·lectualització. Adoro Barth, Coover, Barthelme… I vaig aprendre molt d’ells, tot i que jo no soc tan lúdic. Però bona part de la meva obra encaixa perfectament en aquest compartiment postmodern. Per exemple, Levantul té una textura clarament postmoderna en el seu ús del dialectes romanesos i en la premissa que cada vers al·ludeixi un altre vers de la literatura romanesa. És una monstruositat intraduïble o ben difícil de traduir [en castellà, El Levante, Impedimenta, 2015]. O sigui que és un text reciclat, recicla i parodia la literatura aliena, i aquest és un gest ben postmodern.
P. I un homenatge enverinat a la tradició nacional…
R. També.
P. Parlem de Romania, si us plau. Dublín té Joyce; Bucarest, Cărtărescu. Els que no coneixem la capital de Romania ens demanem si en la seva obra llegim una idealització nostàlgica o una ciutat reflectida amb detall. És Cărtărescu un guia fiable?
R. A vostè no li cal visitar Bucarest. De fet, jo he inventat Bucarest. N’estic convençut: al món no hi existeix cap Bucarest. De la mateixa manera que no existia Sant Petersburg abans de Dostoievski, jo he construït Bucarest pedra a pedra. Les ciutats reals no tenen cap mena d’interès per a mi; només les ciutats que els escriptors s’inventen. No em cal visitar Buenos Aires. Em basta llegir Borges. L’Alexandria de Durell ja em satisfà prou. No tinc la necessitat de visitar cap d’aquestes ciutats. Com deia Calvino, totes les ciutats són imaginàries… I sí, tinc una mena de relació complicada amb Bucarest, entre l’amor i l’odi. Hi vaig néixer i la conec perfectament. Com qualsevol lloc habitat, té aspectes positius i negatius. Però no m’interessa la ciutat per si mateixa. Cada cop apareix menys i menys en els meus llibres. Per descomptat que quan hi passejo trobo edificis estranys que capten la meva atenció. Hi ha moments del dia, fins i tot, en què la ciutat es torna una estranya. Els vespres de l’estiu, per exemple, de l’estiu són impressionants; s’hi forma una espessa llum d’ambre que he volgut retratar en molts textos. L’instant de la posta de sol és absolutament màgic. No he trobat res de semblant en cap altre racó del món. Però estic convençut que la meva literatura amplifica aquestes visions de Bucarest. Per això considero Bucarest la meva invenció. En tinc la patent.
P. Ens agrada el safareig, i d’intimitats els dietaris en van plens. Crec que parlo en nom de molts lectors: anem als dietaris a l’espera que l’autor malparli dels coetanis. En el seu cas, la decepció és gegant: vostè només malparla d’un escriptor, i aquest escriptor sempre reprovable és Mircea Cărtărescu. Per què és tan dur amb si mateix?
R. Tinc molt present una de les cançons menys conegudes de John Lennon. És aquella on diu: “Estimat, John / No siguis tan dur amb tu mateix / Pren-t’ho amb calma / La vida no està pensada per córrer / La cursa s’ha acabat i l’has guanyada”. Sovint sento el mateix, sento que m’exigeixo massa. Tota la vida me l’he passat sota pressió. Però de vegades sospito que he fet el correcte. La pressió és bona per a l’escriptor i l’artista. La pressió parla per tu, t’exprimeix perquè surti el millor de tu. No pots rentar-te les dents si no esprems el tub de pasta, oi? O sigui, toca pressionar-te i ser sever amb tu mateix perquè, al capdavall, com deia Kafka, no som més que literatura. Has d’extreure tota la literatura que portes a dins.
P. Li agraeixo que hagi esmentat John Lennon. Sé que deu detestar els qüestionaris Proust, però, per acabar, li tenia preparada una pregunta més aviat frívola. Justificada! Als dietaris es refereix als Beatles diverses vegades. La frivolitat, doncs: quin és el seu Beatle? Quin dels quatre és el seu doble?
R. Formo part de la generació literària dels vuitanta. En el seu moment, quatre dels poetes d’aquella generació vam acordar de publicar un llibre titulat Aire amb diamants. I, és clar, amb tota la nostra ambició juvenil ens sentíem com quatre poetes afortunats i decisius del panorama, uns fab four de la literatura romanesa. Comparar-nos amb els Beatles ens va dur a una gran discussió. Tothom volia ser Lennon o McCartney. No ens posàvem d’acord. Només teníem una cosa clara: ningú volia ser Ringo. Òbviament la meva preferència era encarnar John, perquè admirava la seva lírica, els seus aires de grandesa creient-se més important que Jesucrist, però sobretot perquè era l’autèntic geni dintre el grup. És curiós que passen els anys, em vaig fent gran, i cada cop em sento més inclinat a preuar l’aportació de Paul. Sí, cada dia m’agrada més Paul, però el meu ídol és, sens dubte, John.
P. Harrison l’espiritual, no?
R. No, Lennon. Potser McCartney. Però Lennon el rebel, segur.
sephatrad 