Emanuele Pintus Band, grup de música sarda
Emanuele Pintus Band
Escrit per MARIONA MIRET
Vaig conèixer l’Emanuele Pintus a Tønder, Dinamarca, durant el Liet International de 2022. El festival és una mena d’Eurovisió de les llengües minoritzades. És una iniciativa promoguda pel poble frisó, del nord dels Països Baixos, que té origen en el seu festival nacional de la cançó, el Liet Festival (liet vol dir ‘cançó’, en frisó), que se celebra cada any. La versió internacional, Liet International, recentment té lloc biennalment, i la seu sol viatjar a la població del guanyador de l’edició anterior. Fins ara hi ha hagut setze edicions: la primera, el 2022 a Ljowert (Leeuwarden), capital de Frísia, on va guanyar un grup català, Pomada, amb la cançó En Pere Gallerí; la darrera, celebrada a Tønder, a la zona germanòfona del sud de Dinamarca que toca amb Alemanya.
Vaig descobrir el Liet International a través d’un tuit. Soc fan d’Eurovisió, i em vaig dir: “Carai, existeix una Eurovisió de les llengües minoritzades des de fa tants anys, i no el conec? Què dimonis he estat fent fins ara?”. Solució fàcil: em vaig encaminar cap a Tønder.
El poble era molt petit, i vaig arribar-hi el dia anterior al festival. L’anècdota divertida va ser com vaig conèixer l’Emanuele Pintus i la seva banda. Em vaig colar a la cafeteria on els organitzadors donaven instruccions als grups sobre la gala, i hi havia només els músics i familiars propers. Em vaig asseure com si jo fos una d’ells. Observant, de lluny vaig veure un grup de nois molt morens, amb barbes, molt masculins, i em vaig dir: “Ahhh, aquells són els sards, segur”.
Un cop acabades de donar les instruccions, els nois amb barba que se’n van anar directes al bar a agafar unes cerveses i xerrar. Amb una mica de vergonya, m’hi vaig plantar enmig i vaig balbucejar les quatre paraules que sé de sard. Van obrir els ulls com a plats: “D’on surts tu? I parlant en sard!”. Ens vam presentar, vam començar a xerrar, i ben aviat es va generar un bon rotllo i una amistat que ha durat fins avui.
Tretze llengües eren les participants a Liet International 2022: frisó, francoprovençal, gallec, baix alemany, cors, alemany sud-tirolès, hebreu antic, frisó septentrional, català, danès, sami i sard.
L’Emanuele Pintus és originari de Meana Sardo, poble de la província del Nugorès, al centre de Sardenya, una de les zones que més ha conservat la llengua sarda. És un músic actiu en l’escena musical de l’illa des de fa uns deu anys, amb una sèrie de bandes underground. El 2021 va començar el seu camí com a solista, amb el seu primer àlbum Linna. Al Liet hi venia acompanyat de tres amics, i junts que formen la banda Emanuele Pintus Band: són Maurizio Marras, de Meana Sardo; Marco Masili, de Villanovatulo, i Andrea Loi, de Lanusei, tots pobles veïns.
El dia de la gala, l’Emanuele Pintus Band va impressionar el públic amb una intro a cappella de tenores, el cant polifònic típic de Sardenya, abans d’esclatar amb el seu rock canalla a tot volum. L’actuació els va valdre el premi del públic, votat entre tots els presents al pavelló, el segon premi més important després del premi del guanyador del festival.
Després d’una lluita aferrissada entre el primer classificat, el segon i el tercer a l’hora de les puntuacions, que van intercanviar posicions fins a l’últim moment, la cantant de Còrsega, Doria Ousset, va sortir guanyadora. Tønder va veure així una instantània inusual, preciosa: Ousset i Pintus abraçats a l’escenari amb les seves banderes: Sos Chimbe Moros (‘Els Cinc Moros’), suma de la bandera sarda i la bandera corsa, illes mediterrànies germanes.
El Liet International em va sorprendre i em va encantar per la bellesa de la seva simplicitat. Res de grans desplegaments visuals, només les condicions tècniques i audiovisuals necessàries per presentar cada artista i la seva minoria i donar protagonisme a la música en directe. Assistir-hi va ser una celebració de les nostres llengües, amb una qualitat musical altíssima.
La gala sencera la trobeu disponible a internet aquí. El 2024 està previst que Liet International tingui lloc a Còrsega.
Mariona Miret: Emanuele, què fa un cantant de Sardenya a Dinamarca? Per què vas decidir presentar-te al Liet International?
Emanuele Pintus: Perquè és un festival fantàstic, i em semblava una magnífica oportunitat. Escoltar tota la colla de bandes i cantants que canten en les seves llengües m’encanta. I sobretot, per participar-hi amb el sard, la meva llengua.
M. M.: Com descriuries la teva música? Com és l’escena musical a Sardenya en llengua sarda?
E. P.: La meva música neix del punk rock i mor d’amor pel punk rock. A la meva illa, l’escena musical en sard ha estat sempre lligada al folk, però dels anys 90 ençà hi ha molts grups que canten en sard en tots els gèneres musicals: des del rap, al punk i al rock. És una escena que existeix, i està ben viva.
M. M.: Quina és la cançó que presentes al certamen, i de què parla?
E. P.: La cançó que toco al Liet es diu Genia, i parla d’una família pobra. Resulta que el fill més gran de la família ha de marxar de casa per mantenir als seus germans petits. I d’aquesta manera, Baltzolu, que és com es diu el protagonista, fa un viatge d’aventures coneixent el món. És una cançó romàntica i d’amor. Tots tenim la nostra història, problemes ben nostres, i per tant hem de tenir respecte pel nostre veí.
M. M.: Què significa per tu la teva llengua mare?
E. P.: L’italià és la llengua que vaig aprendre a l’escola, i el sard, en canvi, és la llengua que parlo amb els amics, la llengua que em van transmetre a casa i que he après en el camí. És la meva llengua principal de consciència. El sard és la llengua més confidencial que tinc, la més privada, no sé com t’ho podria explicar.
[Apareixen el Marco, l’Andrea i el Maurizio, els músics de la banda, i s’afegeixen a la conversa.]
M. M.: Com us vau conèixer entre vosaltres, i com va sorgir el projecte de la banda?
E. P.: Jo tenia el meu projecte en solitari, però vaig concebre un projecte de grup per poder tocar al festival Liet. Em calien músics, i per això vaig trucar els meus amics: el Marco, a la guitarra; el Maurizio, a la bateria, i l’Andrea, al baix.
Maurizio Marras: El Manuele em va introduir a la música, d’adolescent, i em va fer descobrir sons nous. Jo escoltava sobretot música de discoteca, i el Manuele em va fer conèixer el rock, el grunge, el heavy metal. Les meves orelles es van obrir a altres sonoritats: sons americans, sons irlandesos, sons sards, i de tot el món. Vam començar a tocar junts quan jo tenia 10 anys, i ell en tenia 15.
M. M.: Quins són els referents que us inspiren a l’hora de crear i tocar música?
M. Mar.: La poesia m’agrada molt, en llegeixo molta. També els tenores, que és el cant polifònic típic de Sardenya. Els balls sards ens inspiren molt. I els famosos Kenze Neke, aquests els escoltem sempre. El nostre grup té aquesta particularitat, busquem de mesclar el rock que s’ha fet sempre amb la música sarda, i els tenores; integrar una mica totes aquestes sonoritats que hem escoltat i que portem amb nosaltres.
M. M.: Què és el que més us agrada del festival, ara que sou aquí i heu pogut conèixer els músics i les seves propostes per a la gala final?
Marco Masili: Ens agrada tot: les ètnies, els gèneres musicals diversos, la història de cada participant. I això és al·lucinant: cada grup canta en la seva llengua. No hi ha gent que canti en anglès, i aquesta és una cosa meravellosa: nosaltres cantem en sard, aquell canta en cors, el següent en gallec…
M. M.: Quins són els prejudicis que ha pres la llengua sarda que penseu que no són veritat?
E. P.: Bona pregunta, m’agrada molt que me la facis. Se’n podria escriure un llibre, d’aquest tema! A parer meu, gran part d’Itàlia ha hagut de discriminar totes les coses sardes per eliminar la cultura, la llengua i tot allò que és sard. Fa temps, quan a l’escola parlaves en sard, t’enviaven a un racó: “Castigat! No parlis sard, has de parlar italià”, i això va anar calant. A poc a poc, hi ha hagut aquest procés d’italianització forçada i, per tant, ara, quan parles sard et diuen que ets barroer, “brutot”, que fas una cosa de vells. Aquest procés que va entrar per l’escola va ser particularment fort en període feixista, del 1920 al 1945.
En canvi, per mi, parlar sard és la cosa més normal perquè és la nostra llengua. L’italià el sento “des de fora”, des de l’escola, i el sard és la llengua del meu poble, de la meva mare, de la meva padrina. Diu molt de qui ets realment. És una qüestió d’identitat.
De fa segles l’Amèrica, i el món modern, a les llengües “del seu lloc”, i de tot Itàlia —no només de Sardenya, és clar— les ha intentat d’ocultar, dissoldre, per generalitzar-ho tot i produir homes en cadena, com a les fàbriques. L’un igual rere l’altre, tots iguals. No! El món necessita el que som i no té res de dolent, perquè nosaltres tenim la nostra ètnia, la nostra llengua i els nostres costums; i això canvia de poble en poble: Meana és així, Lanusei és aixà, Biddanoa és un altre món… i el mateix a tot arreu.
M. M.: A Sardenya hi ha un fenomen social que veiem en moltes llengües minoritzades i és que les dones tendeixen a mantenir menys la llengua. Creieu que és així? Com ho veieu vosaltres?
M. Mas.: Varia d’un lloc a l’altre. La veritat és que, com que el sard havia de ser, segons aquella idea tan arrelada que deia abans l’Emanuele, una llengua “barroera”, com que les dones eren delicades, no l’havien de parlar.
E. P.: A mi m’encanten les dones que no tenen vergonya de cantar en sard. Les veig com dones intel·ligents, m’agrada. Conec moltes dones que parlen sard, i són molt intel·ligents. Veig moltes noies adolescents que parlen a les seves padrines en sard tota l’estona. És preciós escoltar-les. El problema és que hi ha el prejudici encara ben viu… si els homes ja tenen prejudicis, imagina’t les dones, encara més. La veritat social és aquesta.
La meva padrina parla sard encara, el sard meanès (de Meana), i això que ella és delicada! El meu padrí no, ell és més de òooou! [crit típic de la gent de Sardenya]. La meva padrina és tota pausada… una dona que parla sard és tan bella com un home que parla sard.
Andrea Loi: La televisió, la publicitat, el govern i l’Estat italià han imposat aquesta idea; en vint anys o trenta han instal·lat en la mentalitat de la gent que el sard és una cosa “lletja”, “vulgar”, de persona que no ha estudiat. Han creat un veritable desastre. I ara, la situació actual encara ho empitjora: amb els telèfons, amb les xarxes socials, s’utilitza menys. A casa, tots parlem i pensem en sard… vam créixer en sard.
M. Mar.: Pensem en sard, i això és important. Sense prejudici, és orgull!
M. M.: Quin ha estat i és el rol de la dona a la música sarda?
M. Mar.: Hi ha moltes cantants sardes boníssimes: Maria Luisa Congiu, Giovanna Cherchi, Elena Ledda; fa relativament poc temps que les dones s’han posat a cantar en sard, almenys en públic, fa només uns quants anys.
A la societat sarda, que és de base molt tradicional, la dona cantava sobretot quan es moria una persona; el mort era acompanyat per una collada de dones, que cantaven durant hores, amb laments, resant, fent oracions; era tot un ritual. Que la dona cantés com ho fa ara, en públic, i amb guitarra fins i tot, era impensable; no es coneixia, havia de ser una cosa eclesiàstica o de casa, es cantava a casa, perquè mentre treballaves, cantaves.
M. M.: Què és diferent per vosaltres quan parleu sard respecte de quan parleu italià?
M. Mas.: El sard pensa d’una manera totalment diferent d’un italià. Aquesta és una cosa que cal aclarir: un sard pensa a la sarda.
La sarda és una altra cultura. És un poble. Per mi, quan parles sard, estàs parlant amb un germà, amb algú que és com de la família, encara que no ho sigui. La diferència no és una qüestió de traducció, és una qüestió de manera de pensar, de cultura, de mentalitat.
Quan dius “ajò!” [interjecció típica de Sardenya, pronunciada ‘aió’, que vol dir ‘anem’] és una cosa que et surt del cor, que és completament diferent de l’“andiamo”.
El sard no és enrevessat com pot arribar a ser-ho l’italià i la seva literatura. El sard és de poques paraules, però que demostren moltes coses. Nosaltres parlem poc, diem les coses justes, les coses importants. Poques paraules, però directes al gra. Anem al nucli, no com l’italià o altres llengües que fan tot un tomb per arribar a dir una cosa; nosaltres no: deretu, directes.
M. M.: Teniu ganes de guanyar el Liet International?
E. P.: I tant! Seria molt bonic tornar a Sardenya amb aquest premi. Seria un exemple. Una alegria gran. Als nostres pobles, sobretot.
M. M.: Penseu que la música pot fer que es valori més la llengua a Sardenya, a casa vostra?
A. L.: El que ha fet l’Emanuele, escriure un àlbum 100% en sard, essent totes les cançons rock, és una cosa forta. I arribar a Dinamarca no és cosa fàcil, des de Sardenya! L’Emanuele ha fet un projecte molt bonic, molt important, que és un exemple per a altres artistes que viuen a Sardenya. És una cosa potent, un projecte seriós.
E. P.: Sempre em fan aquesta pregunta, els periodistes: “Per què cantes en sard?”. Per mi és una cosa tan natural cantar en sard, que no he de justificar per què ho faig. Al que canta en italià, tu li preguntes “per què has fet un àlbum en italià?”. No! I per què a nosaltres sí?
Ets italià, cantes en italià. Ets sard, cantes en sard. En família, tots nosaltres parlem sard. Jo, amb el pare i la mare parlo sard; amb els amics, entre nosaltres parlem sard. Això és el que ha de comprendre la gent. El sard és la meva llengua mare.
[Foto: Liet International – font: http://www.nationalia.cat]
sephatrad 