Archives des articles tagués Castellano

Una associació demanda la catedral per tenir els rètols només en francès i anglès i donar preeminència a la llengua de Shakespeare

Notre-Dame s’ha convertit en el nou símbol de la defensa del francès davant l’omnipresència de l’anglès després que l’associació Defensa de la llengua francesa hagi posat un recurs davant el tribunal administratiu de la capital de París contra el fet que les senyalitzacions de la catedral parisenca estiguin només en dos idiomes: el francès i l’anglès.

L’associació, que ja va guanyar un cas semblant contra la Torre Eiffel, s’empara en la llei Toubon, de 1994, que dicta que tots els edificis públics han de tenir els seus rètols i informació traduïts en almenys dues llengües a més del francès. La norma es justifica per la necessitat de promoure el multilingüisme, però està pensada principalment per diluir la importància de l’anglès.

“La intenció de la llei Toubon és no donar prioritat a l’anglo-americà, ja que si només hi ha una llengua estrangera és sempre l’anglo-americà. La llei protegeix el francès, ja que està pensada per promoure el pluralisme lingüístic”, va explicar a l’AFP el portaveu de l’associació, Louis Maisonneuve. “Si l’única llengua utilitzada [a més del francès] és l’anglès, aleshores l’anglès substituirà el francès”, va afegir Marceau Déchamps, també membre de l’entitat, en relació a l’esperit de la llei Toubon, en declaracions recollides pel diari anglès The Guardian.

L’associació ha demandat també, per la mateixa raó, “vint organismes públics rellevants” entre els quals hi ha el servei postal per haver-se anunciat amb el lema Ma French Bank en lloc de posar Ma banque française. També hi ha Bouches du Rhône, per anomenar Pass my Provence el seu passi de visita; la universitat de la Sorbona, per descriure’s al web com a business school i l’aeroport Charles de Gaulle per tenir els rètols únicament en francès i anglès.

Defensa de la llengua francesa va aconseguir l’any passat que l’Ajuntament de París afegís el castellà en els rètols de la Torre Eiffel després d’un any d’haver-ho demanat i d’haver amenaçat amb demandar-los.

Les autoritats franceses han mostrat els darrers anys una gran preocupació per la creixent influència de l’anglès en totes les esferes. L’Acadèmia francesa va denunciar el gener de l’any passat a inclusió de l’anglès al carnet d’identitat i va fer un informe en què alertava de la “desestructuració de la gramàtica i la pèrdua de referències” que comporta l’adopció excessiva d’anglicismes. En el mateix sentit es va pronunciar una comissió d’investigació del Senat que va examinar la influència de les consultories en les polítiques públiques i va demanar que s’evitin els anglicisme en l’argot de l’administració i del món empresarial.

 

[Foto: Leif Linding / Pixabay – font: http://www.diaridelallengua.cat]

«No vull contribuir a la bilingüització de la literatura catalana, ni a la desaparició del català aquí, a casa»

La periodista i escriptora, Júlia Bacardit, i la periodista i documentalista, Anna Pazos, conductores del podcast ‘Les golfes’.

L’escriptora i periodista, Júlia Bacardit, ha prohibit la traducció al castellà del seu nou llibre ‘Dietari sentimental (Editorial Medusa)’. Així ho afirma en una entrevista publicada a ‘El Nacional’: « He prohibit la traducció al castellà del llibre. Per contracte. No vull contribuir a la bilingüització de la literatura catalana ». Bacardit també addueix com a motiu « el moment en què estem, en un retrocés claríssim del català ».

L’autora ho té clar i així ho manifesta a l’entrevistador: « La decisió que he pres és bastant ferma. Això no és vendre-li un reportatge en castellà a un mitjà espanyol: parlem de contribuir de la desaparició del català aquí, a casa ».

Segons Júlia Bacardit, « aquesta decisió, aquesta negativa, és una coseta petita que els escriptors podem fer per la nostra llengua. L’única aportació que puc fer-hi, l’única petita victòria és que les meves amigues castellanoparlants em llegeixin en català, en comptes de llegir-me traduïda. I no és pas per superioritat moral: si ho faig, és perquè per a mi això és molt important, és personal i em fa mal de veritat. I ja no parlem de quan la traducció surt alhora que el llibre original ».

Per l’escriptora, el fet que original en català i la seva traducció al castellà arribin a les llibreries al mateix temps, « fa innecessari escriure en català ». A més, constata pel seu pas pel món editorial a Edicions de 1984, que « hi ha una quantitat enorme de gent catalanoparlant que llegeix en castellà perquè creuen que aquesta és la llengua culturalment vàlida. O perquè van créixer amb el fucking franquisme. És que, un moment: venim d’on venim. Podem parlar de globalització i de coses que cauen pel seu propi pes, però collons, que la meva àvia no sabia escriure en la seva llengua, tio ».

Finalment, conclou: « És una cosa personal: vull que la gent que parla en castellà i té curiositat, em llegeixi en català, saps què vull dir? Ho poden fer; si els interessa, que ho facin. I si no els interessa, no passa res ».

 

[Foto: JuliaBacardit – font: http://www.racocatala.cat]

La grafía huaico, con i latina, es la recomendada para las masas de lodo y peñas que se desprenden de los Andes, mejor que huayco.

En las noticias sobre las inundaciones en el Perú es frecuente encontrar esta voz escrita con ye: «Al este de Lima, 150 casas quedaron destruidas tras la caída de un huayco», «En la ciudad de Huarmey, un huayco ha bloqueado un tramo de la carretera» o «Han advertido que habrá un huayco más grande alrededor de las tres de la madrugada».

Según el diccionario académico, huaico es una palabra peruana que significa ‘masa enorme de lodo y peñas que las lluvias torrenciales desprenden de las alturas de los Andes y que, al caer en los ríos, ocasionan su desbordamiento’.

Aunque el Diccionario de americanismos, de la Asociación de Academias, recoge el uso de las grafías huayco y guaico, la forma huaico es la que mejor se ajusta a las pautas ortográficas del español y al modo en que se han adaptado a esta lengua las voces del quechua. La variante con la letra g en lugar de h es muy minoritaria y, por ello, menos aconsejable.

Así, en los ejemplos anteriores habría sido mejor «Al este de Lima, 150 casas quedaron destruidas tras la caída de un huaico», «En la ciudad de Huarmey, un huaico ha bloqueado un tramo de la carretera» y «Han advertido que habrá un huaico más grande alrededor de las tres de la madrugada».

[Foto: archivo EFE / STR (EPA) – fuente: http://www.fundeu.es]

El jurado reconoció al autor de «El interior» y «Larga distancia» como un «periodista total»  y «uno de los mayores exponentes de la mejor crónica latinoamericana».

El periodista y escritor argentino Martín Caparrós fue uno de los galardonados de la 40º edición de los Premios Ortega y Gasset de Periodismo, que reconoce los mejores trabajos publicados originalmente en español el año anterior, junto a la salvadoreña Julia Gavarrete y los españoles Xavier Aldekoa y Santi Palaciosde los medios El Faro, La Vanguardia y 5W respectivamente.

Autor de libros de crónica narrativa emblemáticos como « Larga distancia » (1992), que cambió el modo de pensar las relaciones entre periodismo y literatura, y « La volundad » (2006), retrato profundo de los jóvenes revolucionarios de los 70 coproducido con Eduardo Anguita, Caparrós fue distinguido con el premio a la trayectoria por un jurado que lo reconoció como un “periodista total » y « uno de los mayores exponentes de la mejor crónica latinoamericana”.

En casi cinco décadas de trayectoria, este autor nacido en Buenos Aires el 29 de mayo de 1957 trabajó en radio, televisión y prensa escrita, publicando crónicas, reportajes y ficciones en medios como Clarín, The New York Times, Internazionale y El país.

Creado en 1984 en memoria del filósofo José Ortega y Gasset, este premio resalta la defensa de las libertades, la independencia, el rigor y la honestidad como virtudes esenciales del periodismo, con dotaciones de 15.000 euros para cada ganador.

El jurado este año estuvo integrado por las escritoras y periodistas Lucía Lijtmaer, Elvira Lindo, Isabel Calderón, Pepa Bueno, directora de El país; Luis Gómez y Pedro Zuazua, también con cargos directivos en ese diario; el biólogo Miguel Delibes de Castro y la defensora del lector Soledad Alcaide, informaron los organizadores a la prensa internacional.

Los otros premiados

El premio Ortega y Gasset en la categoría de mejor historia periodística recayó sobre Julia Gavarrete por su entrevista a una familia que huye de El Salvador ante el temor a que algunos de sus miembros fueran condenados por un delito del que ya habían sido absueltos, publicada en El faro, “un medio valiente, que hace un periodismo excelente en un entorno muy difícil”, destacó el jurado.

En la categoría de mejor cobertura multimedia el premio fue para Xavier Aldekoa por la producción multimedia « Río Congo », publicada en La Vanguardia y construida con reportajes hechos a lo largo de los 4.700 kilómetros que van del nacimiento de ese río, en el interior de África, hasta su desembocadura en el océano Atlántico, pasando por cuatro países -Zambia, República Democrática del Congo, República del Congo y Angola- y dando cuenta de la historia, idiosincracia y tensiones en ese continente.

“Cada pieza es en sí misma un contenido periodístico de valor y en su conjunto forman un relato de viajes transversal en el que se abordan temas tan diversos como el medio ambiente o la desigualdad”, se lee en el fallo.

En tanto que el premio a la mejor fotografía fue para Santi Palacios, por una imagen publicada por la revista 5W que muestra los cadáveres de algunos de los más de 400 civiles asesinados en la ciudad ucraniana de Bucha en abril último en el marco de la invación rusa, diseminados en una autopista.

La instantánea “captura el horror de lo cotidiano en medio de una guerra y transmite la desolación y crudeza de la contienda. Evidencia, además, la soledad que rodea a la muerte. Tiene numerosos detalles que aportan información sobre lo sucedido en Bucha. Es una gran foto que tiene un elevado componente informativo”, dijo el jurado.

 

[Fuente: http://www.telam.com.ar]

Un baròmetre del Ministeri de Cultura francès situa la llengua catalana, a poca distància del neerlandès i el polonès

El català és la dotzena llengua amb més « pes » al món, segons el Baròmetre de les llengües al món de 2022 realitzat pel Ministeri de Cultura francès. L’estudi del doctor en ciències Alain Calvet i el doctor en lletres i ciències humanes Louis-Jean Calvet li atribueix una puntuació de 6,729, a poca distància d’altres idiomes com el neerlandès, amb un 6,795, i el portuguès, amb un 6,817. Per darrere del català queden llengües amb més pes demogràfic com el mandarí, el japonès o el turc, i és que l’estudi te en compte altres factors com la presència i ús a Internet, on el català sobresurt. Per això en aquest índex, i malgrat les alertes actuals sobre el retrocés de la llengua, el català s’ha enfilat de la posició 23 (el 2017) fins a la dotzena.

Aquesta és la quarta edició d’aquest Baròmetre avalat pel Ministeri de Cultura del govern francès i pensat per avaluar el « pes » relatiu de les llengües del món, en funció de diverses variables. Anteriorment es va publicar els anys 2010, 2012 i 2017.

L’estudi ordena en un llistat les 634 llengües més importants amb un índex del 0 a al 13 calculat en base a tretze factors igualment ponderats (de 0 a 1 punts). Així s’entén que el pes demogràfic no sigui determinant en l’ordre final de les llengües amb més « pes », i per això la llengua amb més parlants del món, el mandarí, se situa per darrere del català.

Els altres dotze valors considerats són: l’entropia (rang de dispersió geogràfica d’una llengua), la ‘fecunditat’ (capacitat d’atracció de nous parlants), escriptura, vehicularitat, món universitari, accés a Internet, Wikipedia (nombre d’articles) i l’estatus (oficialitat-co-oficialitat), entre altres.

El català obté la puntuació més alta en l’índex de penetració a Internet, que calcula la proporció de parlants d’una llengua que l’empren habitualment a la xarxa, amb un 0,934 sobre 1, en l’índex Wikipèdia (nombre d’entrades a l’enciclopèdia lliure), i també en l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) relatiu al domini lingüístic. En canvi els paràmetres sobre l’Estatus de la llengua i la capacitat d’atracció de nous parlants, és on el català obté les pitjors puntuacions, amb uns marginals 0,025 i 0,032 respectivament.

En les primeres posicions del rànquing de llengües amb més pes hi ha l’anglès, el francès, l’espanyol, l’alemany, el rus i l’italià.

 

[Font: http://www.racocatala.cat]

Joana Serra és la llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, un càrrec que no tenia previst en principi, però que s’ha afegit a les seues accions com a activista cultural pel català a  Catalunya Nord. De fet, la Joana, amb llibreria o sense, ha estat sempre una constant treballadora per la identitat d’un territori que vol viure plenament com vol, és a dir, com té dret a viure. Unes comarques, com tantes altres al llarg i ample dels Països Catalans, que han de convertir, vulguen o no, el dret a expressar-se en la llengua pròpia i a manifestar el seu tarannà com a poble, en una reivindicació contínua. Una reivindicació cívica i quotidiana que, des d’un espai on regna la bellesa de la paraula, com és una llibreria, conflueix en un acte ben bé artístic a favor dels nostres referents.

Publicat per P. Cano Server

Què representa ser la llibretera de la Llibreria Catalana?

De fet, és la llibreria més antiga de Perpinyà que encara és en actiu, des de l’any 1933. No sempre ha estat com a Llibreria Catalana però sempre ha sigut una llibreria amb un fons local molt arrelat al territori. Jo arribo al 2012 perquè l’antic propietari, el d’abans, el Joan Miquel Touron, informa que plega i busca algú. En aquell moment jo estava en una situació laboral «zero» i vaig dir: fem una bogeria! Per què no? Provem-ho!

Perquè jo no provenia del món del comerç, ni del món de la llibreria, ni res. Vaig estar fent una formació de tres mesos amb ell i amb una altra llibreria de Perpinyà, Torcatis, que és una llibreria de referència i va ser una mica com de cap. Provem-ho, i d’això fa deu anys.

No havies pensat abans, ni per formació ni devoció, ser llibretera?

No, per formació, no. Vinc d’una família on tant mon pare com mare treballen en el món del llibre, ma mare bibliotecària i mon pare impressor. El món del llibre sempre ha sigut una cosa del meu entorn però no tenia cap vocació de llibretera. Havia estudiat el que ací a Perpinyà es diu Estudis Catalans, una barreja de Filologia i Humanitats, i anava més cap a l’ensenyament que no pas cap a això. Però, tenia molt clar que l’ensenyament no seria el camí final.

Ara que han passat deu anys, ja et sents llibretera?

Em sembla que l’ofici de llibretera, a part de la formació que pot haver-hi a universitats o escoles, al cas de l’estat francés, no sé com funciona a l’estat espanyol, si existeix una formació de llibreter, em sembla que és un ofici que vas adquirint al llarg dels anys i que fins al final vas aprenent. És un ofici on aprens molt del quotidià perquè llegeixes coses molt diferents i, sobretot, perquè aconselles gent molt diferent. Aquesta és la dificultat. No és tant llegir molt, molts llibres, sinó saber què li pot agradar al lector. I això és una cosa que no pots aprendre en un manual, no ho pots aprendre a la universitat, sinó que és l’experiència, és tenir molts llibres al cap per poder proposar coses diferents… sobretot, és conèixer molt bé el fons que tens per poder proposar el que tens a la teua clientela. Això són coses que s’aprenen amb els anys i amb l’experiència. Amb deu anys, no em considero encara llibretera. Aquells que hi han passat tota la vida, aquells si que són llibreters de debò.

Quan entrem a una llibreria pensem que qui ens atén s’ha llegit tots els llibres que hi ha allí dins i per això podem preguntar-li com és aquest llibre o l’altre però, té temps una llibretera a llegir tant com voldria?

En el meu cas, tot no m’ho he llegit i ningú em farà creure que s’ha llegit tot el que té en una llibreria. Sí que és veritat que sé tot el que tinc, conec el meu fons i puc oferir de cada prestatgeria i cada temàtica. Si algú em demana una cosa molt específica de societat, si la tinc, ho sabré i si no la tinc, també ho sabré. Això no vol dir que m’ho haja llegit per força. Quan ets llibreter no ho pots fer, no tenim temps. Jo llegia més abans de ser llibretera. És saber el contingut, es llegeix d’una altra manera. Abans llegia més tranquil·lament, ara has d’aprendre a llegir en diagonal, saber descartar quan una cosa no t’acaba de convéncer, llegir molta crítica i l’opinió d’altres llibreters. Tot, tot el que tens en una llibreria no, que ningú ho diga.

No ets llibretera d’una llibreria qualsevol. Als Països Catalans, una llibreria que ven majoritàriament llibres en català, tot i que semble contradictori, no és el fet més generalitzat. Per tant, ets una mica més que llibretera? Hi ha alguna cosa més que l’amor als llibres?

Alguna cosa més també. És cert que no només venc llibres en català, el que es fa estrany a la gent del sud és que quan entra a la meua llibreria no veu cap llibre en castellà. És aquesta la diferència amb la resta dels Països Catalans. Sí que en tinc en francés, però és tot arrelat al territori. Són autors locals que escriuen en francés o llibres que parlen de la història de Catalunya en francés. Cal precisar que no és tot en català.

En el context social en el qual ens trobem tots els petits comerços tenen una funció social més enllà que fer de llibreria. La gent està molt sola, ve molt a xarrar als petits comerços, són coses que no es poden fer comprant a grans plataformes. Sí que hi ha gent que demana aquest contacte personal, és una funció no només del llibreter sinó dels petits comerços.

A més, em sembla que anaves per aquesta banda: procurem ser una llibreria de Països Catalans en el sentit que per a nosaltres és més important tenir, per exemple, aquest any llibres del Fuster, encara que a Catalunya Nord molt poca gent sap qui és el Fuster, perquè considerem que és un autor del nostre territori, que no pas llibres d’un parisenc. Sí que procurem que tot el nostre fons siga d’arreu dels Països Catalans.

Perquè, es podria mantindre una llibreria només venent llibres en català a Perpinyà?

Justet. Depén del període de l’any però si mirem la globalitat, per exemple a les campanyes de Nadal, venen molts llibres del que anomenem fons local. Acaba de sortir una publicació de l’editorial Trabucaire, que ha publicat molts anys en català i encara ho fa de manera més reduïda, sobre la història de Perpinyà. És un llibre de referència perquè l’han fet especialistes de diverses èpoques i és en francés. La realitat és que el nostre públic no només és de parla catalana  i, si volem viure, hem de vendre aquest llibre, que és un llibre de qualitat. Viure només del llibre en català seria difícil, però no viuria tampoc només del fons local. Necessito el llibre en català, en particular el llibre infantil, per poder tirar endavant la llibreria. Dic que puc tirar endavant amb el llibre infantil pensant en perspectives de futur, perquè la clientela d’aquest fons no és gent gran.

Però això del llibre infantil, funciona perquè és una demanda de l’escola o perquè les famílies en són consumidores? Això voldria dir que hi ha moltes famílies que eduquen els seus fills en català.

Va molt estretament lligat amb les escoles. Hi ha una part de venda directa a les escoles i també hi ha molts avis que venen amb els seus nets a comprar llibres. És perquè estan escolaritzats en català o tenen alguna optativa. És evident que jo depenc de la situació i el benestar del català en l’ensenyament a Catalunya Nord, des de l’immersiu associatiu, l’immersiu públic, el bilingüe públic, que és la branca amb més alumnat, fins a les optatives. Hi ha nens que fan mitja hora de català a la setmana i també cal potenciar-ho. Llavors, va tot estretament lligat a l’ensenyament.

Hi ha molts avis que quan veuen que els nens han aprés una mica la llengua, o generacions com la meua que veuen que a través dels nens poden tornar a recuperar una certa identitat i relació amb el català, els fa gràcia i venen a comprar llibres en català.

Des del sud no coneixem el panorama del català a l’escola en Catalunya Nord, quin és ara mateix?

A l’escola, veritat? Que és molt diferent que al carrer.

A primària hi ha, diguem, quatre línies: hi ha l’immersiu associatiu, que és la Bressola i s’ha de pagar; l’immersiu català públic, que és Arrels; i el més estés, l’ensenyament bilingüe públic, 50% en català-50% en francés; i l’optatiu, que també és públic i que ofereix unes pinzellades de català. Està gestionat per una associació que es diu l’APLEC, que és l’Associació per L’Ensenyament del Català, que gestiona la intervenció del català en totes les línies. Això, pel que fa a l’ensenyament primari. Quan vas pujant, va baixant el nivell de presència del català. Al que nosaltres diem col·legi, que per a vosaltres és l’institut, hi ha ensenyament en bilingüe, molt poc, immersiu, també molt poc i sobretot, l’opcional. Al que diem el liceu, el vostre batxillerat, cau en picat perquè es relaciona molt la llengua amb quelcom que no permet el prestigi social. Quan arribes al Batxillerat es dona més importància al francés o les matemàtiques.

Amb  aquesta progressió, al món universitari es perd?

Al món universitari hi ha com una mena d’alenada d’aire, hi ha un departament de Català a la Universitat de Perpinyà, l’Institut Franco-Català  Transfronterer que es va crear als anys 70 i continua mantenint-se i fa una carrera que es diu Estudis Catalans ―no existeix enlloc més dels Països Catalans― i ve a ser una barreja de Filologia, Història i Humanitats. No vol dir que no hi hagi presència, per exemple, en el Departament d’Història, perquè si fas Història de Catalunya Nord en un moment o un altre t’has d’enfrontar amb el català. El cas és que els 6 o 7 professors de Geografia i Història de Perpinyà tots parlen català.

També es depén de la relació amb les institucions?

Hi ha situacions particulars. En el moment que ha entrat a governar l’extrema dreta a Perpinyà, la Llibreria Catalana ha tingut la posició molt clara de no participar en tots els actes que siguin municipals, entre els quals Sant Jordi, per exemple. A l’extrema dreta la cultura i la catalanitat no els agrada gaire.

Esperem que compteu amb altres entitats que sí que senten aquest gust per la nostra cultura.

És això el que cal veure. Supose que els que governen tampoc voldran que hi hagi el rebombori de la gent que ens dona suport. Per sort, també comptem amb entitats que ens fan costat.

Tornem a l’ofici de llibretera. Has parlat de la funció social del petit comerç, però com es viu des de l’altra banda? Estem parlant a les vuit de la vesprada perquè és l’únic moment en què és possible conciliar la vida familiar i altres qüestions fora del treball.

La gent pensa sovint que en l’ofici de llibreter ens passem en dia llegint darrere del taulell. Seria un luxe però no és així. Hi ha molta feina de gestió, encarregar comandes, tornar molts llibres perquè arriben fets malbé o perquè s’han equivocat, avisar la clientela, passar comandes per a les institucions, entregar llibres a les biblioteques… Això ho has de fer de vegades caps de setmana, diumenges, o bon matí abans que obrin. S’hi afegeix que si vols fer activitats, per a nosaltres és important la relació amb la clientela, atraure’ls, no només perquè vinguin sinó perquè puguin fer activitats relacionades amb els autors i llibres, la franja horària és molt gran.

Més enllà de la venda, la Llibreria Catalana és un espai de dinamització cultural en català?

Jo crec que sempre ho ha estat i s’hi ha mantingut. Hi ha ajuntaments que ens truquen per demanar traduccions, perquè no saben a qui demanar-ho i ens truquen a la llibreria. És una llibreria que ja funcionava així abans, era ja una institució a la ciutat. Ens venen a demanar on es fan cursos de català a Catalunya Nord… Crec que sí que té un paper més enllà de la venda de llibres i de la producció de cultura amb els llibres, és sempre un punt d’informació. Quan hi ha una manifestació, quan hi ha la Diada, passa tot el món a comentar la jugada. Quan hi ha hagut el procés independentista al Principat, la gent venia a preguntar què passava perquè als mitjans de comunicació de l’estat francés no se’n parlava. O si se’n parlava, era amb una altra visió. Sempre ha estat un lloc de discussió, de xarrar, d’intercanvi. Abans de l’època actual, també era un lloc on passar llibres que el franquisme no permetia. Sempre ha adquirit un rol més enllà de vendre llibres i prou.

Deu anys al capdavant, com ho heu celebrat?

Ho hem celebrat en un context molt particular. Quan ho plantejàvem fa dos anys, hi havia la pandèmia. Pensàvem que celebrar-ho amb un munt de gent no seria possible i llavors es va plantejar fer diferents actes al llarg de l’any i assegurar-nos que ho podríem fer i no se suspendrien. En aquests dos anys hem hagut de tancar quatre mesos en total. Aquest plantejament desglossat ha sigut millor al final, hem arribat a públics diferents de la llibreria: gent que ve més per parlar d’història, gent que ve més per la llengua, pel medi ambient, per la sexualitat, per l’educació infantil… Hem intentat tocar una mica tots els sectors; i l’últim dia, per als amics. Ho vam celebrar de manera més festiva, amb música, amb l’acord dels veïns que ens van deixar el jardí, compartir un moment final amb la gent que fa viure la llibreria.

Una llibreria que té un local però també ix al carrer.

Exactament, diverses vegades durant l’any. La vegada que sortim més és en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, on també l’antic propietari anava històricament. Quan ho vaig agafar els de UCE ni es van plantejar que no hi pogués haver la Llibreria Catalana, hi vaig anar sense saber què trobaria, tot i que coneixia l’espai. Hi anem durant la setmana que dura i ja fa deu anys que hi anem. També hem participat a Sant Jordi al carrer i en activitats diverses, com poden ser un festival que es fa al voltant del llibre infantil que és organitzat pel Consell Interdepartamental, que es diu la Festa del llibre vivent ―si, vivent, és rar, s’hauria de dir Viu, però…―, que és una festa per on passen milers de persones. I també qualsevol altra entitat que faci una presentació i ens convidi, com poden ser espais de casals o biblioteques, o a concerts també bastant.

Més enllà de si es venen o no llibres, com veus la situació de la literatura catalana a Catalunya Nord?

M’agrada que em facis la pregunta perquè sovint als nord-catalans quan ens entrevisteu des de l’exterior, se’ns pregunta molt per la llengua: «parleu català o no parleu català», i prou. No van més enllà. La salut, finalment, de la llengua en un territori, passa molt a través de la creació. La creació pot ser la literatura, poden ser grups de música, escriptors… Llavors, no és una xifra que vagi bé.

Jo soc quasi sempre optimista i sempre tinc tendència a comparar i dir que Catalunya Nord és un territori que és molt petit, que hi ha mig milió d’habitants en total ―com Sabadell i Terrassa junts, o no sé quin equivalent hi ha al País Valencià―, és un territori molt petit perquè hi surti molta gent creant. Tenim noms de referència que de segur que us hi sonen: Joan-Lluís Lluís, Joan-Daniel Bezsonoff, Joan-Francesc Castex, Coleta Planas, Renada-Laura Portet. N’hi ha, n’hi ha. Sí que hi ha una manca o buit de gent de quaranta anys cap avall. Es pot viure de dos maneres: és un drama, no hi ha gent jove fent creació literària però… Estem en un territori molt petit, hi ha molt poc ensenyament en català. Aleshores, com pot sortir gent fent creació literària si no hi ha el bagatge a través d’escoles, a través de les famílies, etc? Dins del context social i sociolingüístic del territori, no trobo que estiguem tan malament.

Aquesta és una manera de veure les coses. Ara, si ho mirem a seques sense contextualitzar-ho gens, no tenim escriptors joves ni sembla que n’hi hagin gaires que pugin pel camí de l’escriptura per al futur. Després, s’hi afegeix el fet que els escriptors que han arribat a fer-se conéixer, a vendre, són els escriptors que han acabat editant fora del territori nord-català. També tenim un problema de difusió. Si l’editorial Trabucaire edita a Catalunya Nord, li costa molt que li facin cas a la resta del territori. En canvi, si un escriptor se’n va a editar a Proa o Empúries, ja li fan més cas. És el problema que segur que vosaltres coneixeu molt bé ―els valencians―, a les perifèries si surt un escriptor, que potser és més dolent però que publica a Barcelona i que està editat per Proa o guanya un premi o el que sigui, de seguida arribarà a molt més. Això també dona empenta a la resta d’escriptors. El fet de ser perifèries complica molt més la cosa.

Se’n van fora i també canvien la varietat de llengua, o mantenen la mateixa que a la parla?

No, tendeixen a anar cap a l’estàndard. Si ja tenim aquí un autoodi per parlar la nostra variant, si a més a més, per a fer-te conéixer com a escriptor et poses l’etiqueta de rossellonés… Els escriptors d’aquí, n’hi ha molt pocs que empren el rossellonés. Per exemple, algú com el Miquel Arnaudies, que és del Vallespir, que ha publicat poesia, que ha publicat també contes, i novel·les ―també en francés―, ningú el coneix, ningú. Hi ha una petita editorial de l’Empordà que l’ha publicat, ell sí que fa servir realment el català rossellonés, però no ha arribat a molt de públic. Això no crec que sigui tant problema nostre, ni vostre del sud, sinó aquesta imposició del Principat, de Barcelona i la llengua estàndard.

 

En certa forma, no permet un coneixement total. Coneixem l’autor però no la seua procedència, ja que queda invisibilitzada la seua identitat lingüística.

Sí, exacte, totalment d’acord.

Han passat deu anys, no sé si el balanç ofereix el resultat de les expectatives que tenies en principi ni com veus els següents deu anys.

Quan vaig començar no tenia ni idea de com aniria això. Sempre m’havia posat el propòsit que no volíem viure de subvencions, que si el negoci no funcionava per si mateix, plegàvem. Si al cap de deu anys encara hi som i sense subvencions, és que hem aconseguit el que volíem. Ara, ha arribat un context que mai ens haguéssim imaginat, el d’aquest temps de pandèmia. Això fa que la manera de consumir ha canviat molt. La gent ve menys als actes culturals i la gent compra en línia. No dic que no llegeixin tant i que no comprin llibres, però no van per força al petit comerç. Crec que els pròxims deu anys encara continuarem sent aquí perquè som molt específics. Llavors, com que tenim aquesta especialitat, som els que encara ens en podem sortir perquè no es troba el que tenim a tot arreu. Però, ara em posaré pessimista, o ens replantegem tots plegats la nostra manera de viure, que va més enllà del llibre o aquest tipus de comerç té tendència a desaparéixer.

Però el públic que va a xarrar, a preguntar, això no ho pot trobar en altres llocs.

És un públic que, malgrat tot, té una certa edat. El públic que ens permetria viure en el futur, la gent dels 20 als 40, és quasi inexistent. Aquest és el gran drama. El públic universitari no té la consciència d’anar a comprar a la llibreria, n’hi ha excepcions, parlo de les masses de la societat. La lectura del primer any d’universitat en català ha estat Canto jo i la munya balla, hi ha gent que ni pensa que pugui estar a la llibreria, directament compren a la plataforma amb el mòbil. Després, quan no el troben, ja pensen que potser està a la llibreria. És la manera de consumir general que ha canviat. No sabem com evolucionarà.

Al capdavall, tant al nord com al sud, el futur de totes les estructures que depenen del futur de la nostra llengua, passa pel respecte i la importància que li atorguen les nostres institucions. Els consumidors infantils evolucionaran d’una altra manera en la mesura que les lleis educatives afavorisquen un aprenentatge que permeta una normalització i un prestigi social. Aleshores, llibreteres com la Joana no hauran de patir per la continuació del consum de llibres en català, una aposta ben bé valenta i bonica de forma de vida. Tot estem dins la roda com el peix que es mossega la cua i caldrà fer-la rodar. Pel futur de la Llibreria Catalana de Perpinyà i tantes altres, caldrà que entre tots, ho fem tot.

 

 

[Fotos: David Rochas – font: http://www.laveudelsllibres.cat]

Mujeres awajún y wampis que denuncien casos de violencia familiar en Centro de Emergencia Mujer deberán contar con interpretes en sus lenguas, según el Poder Judicial.

El Poder Judicial ordenó al Ministerio de la Mujer brindar un intérprete en lenguas awajún y wampis en favor de mujeres que denuncien casos de violencia familiar en el Centro de Emergencia Mujer (CEM) de Condorcanqui, Amazonas.

Según el ente judicial, el fin es que los usuarios que acudan al CEM y no puedan comunicarse en español, lo hagan en su lengua originaria sin afectar su derecho a la igualdad.

La decisión dada a conocer el 20 de febrero se adoptó tras una demanda presentada por el Gobierno Territorial Autónomo Awajún, con el patrocinio del Instituto de Defensa Legal (IDL).

El Juzgado Mixto Penal Unipersonal de Condorcanqui de la Corte Superior de Amazonas ha dado un plazo no mayor de 90 días para que el CEM aludido disponga del intérprete o traductor.

[Fuente: http://www.servindi.org]

Escrito por Juan Oliver

A Coruña.- Sanxenxo non é Sangenjo pola mesma razón pola que El Escorial non é O Refugallal. Pero se un viaxa desde a capital española ata a estival localidade pontevedresa, é probable que os servizos de xeolocalización do seu teléfono móbil identifiquen a patada lingüística do seu lugar de chegada e non a que se refire ao seu punto de orixe. Non é un problema menor, aínda que o pareza. A eficacia de Amazon ás veces non depende dos xenios da loxística, senón só da linguaxe que fale o GPS do repartidor.

A Mesa pola Normalización Lingüística puxo en marcha unha campaña de recollida de firmas para pedir a Google Maps e a Apple Maps que respecten a toponimia oficial nas súas ferramentas cartográficas en liña. Ao peche deste artigo recolleran preto de 2.000 apoios. Vostede pode consultar aquí os argumentos que enarboran, e mesmo, se lle convencen, apoiar a iniciativa.

«Cremos que Google e Apple basean os seus criterios de procura nos seus mapas na toponimia que aparece na Wikipedia, onde calquera pode editar unha entrada e anotar un topónimo falso», explica Marcos Maceira, presidente da Comisión Permanente da Mesa. «Iso corrómpeo todo», engade.

O galego é unha lingua milenaria sobre a que se construíu durante séculos a cultura e a identidade nacional de todo un país. Probablemente non hai moitos máis idiomas no mundo tan ricos na súa nomenclatura, na descrición e catalogación popular da historia, a vida e a natureza das especies animais, piscícolas e vexetais, nin tan valiosas na narrativa semántica da relación entre lugares xeográficos, acontecementos, milagres e lendas; sentimentos, emocións e circunstancias filosóficas, morais e persoais.

«Sangenjo» non é o mesmo que Sanxenxo pola mesma razón que morriña non é igual a melancolía. Unha vulgar flor do toxo xamais podería engadir tenrura a unha carta de amor como si o faría unha chorima, no sentido en que José Saramago ofrecía a esa romántica posibilidade. Saudade non é, nin de lonxe, unha remota rexión de Portugal, e non se pode entender que a choiva sexa arte se non se sabe exactamente en que consiste o orballo.

Desde 1984, segundo a lexislación española, os nomes oficiais das vilas e pobos de Galicia, moitos dos cales proveñen desas identificacións, noméanse e débense de nomear oficialmente en galego. E non só por unha razón histórica, senón porque o ridículo axexa a quen desafían caso máis á razón que á lei.

«Desván de los monjes»  por Sobrado dos monxes

Hai non demasiados anos un conselleiro de Cultura da Xunta de Galicia referiuse nun Fitur á localidade coruñesa Sobrado dos Monxes como «Desván de los Monjes». No seu día, Niñodaguia e Acea da Má, por exemplo, transcribíronse como Niño do Aguia e Acera de la madre, coma se non pasase nada, cando resulta unha ousadía similar á de nomear a Los Ángeles (California, USA) como «The Querubins» ou a falar de New Xersei como «O novo pullover». Si, así de ridículo.

Rían, pero non ten graza cando un se empadroa en Xunqueira de Espadañedo (Ourense), en Teixeiro (A Coruña) ou na Estrada (Pontevedra) e Seur e Correos non o atopan porque o localizador na Internet só atende á versión española e só sabe situar «Junquera», «Tejero» e «La Estrada».

«Hai moitos concellos que se queixaron porque o seu nome oficial e habitual no uso idiomático desde hai séculos aparece nos mapas desfigurado na súa versión castelá», sostén Maceira. «E non é só un problema administrativo, é que supón impoñer desde fóra unha nomenclatura que elimina dunha plumada a cultura dun territorio», engade.

Segundo o portavoz da Mesa pola Normalización Lingüística, Google Maps e Apple Maps ofrecen a toponimia galega nun nivel moito máis aceptable cando se empregan as súas ferramentas en liña baixo as preferencias en inglés que cando o usuario as selecciona en español.

A Secretaría de Política Lingüística da Xunta de Galicia lembra que a lei de normalización establece que «a única forma oficial dos topónimos en Galicia é a galega, un principio que as administracións públicas respectan». Pero engade que Google «é unha empresa privada que establece os seus propios criterios lingüísticos». «A Xunta púxose en contacto varias veces con esa multinacional para abordar ese asunto, e a resposta da empresa é que xa dispón da versión de toda a toponimia en galego non só de Galicia, senón de todo o mundo».

Luzes-Público consultou a Google, e tamén a Apple, sobre todas estas cuestións, e preguntoulles se prevén atender a petición da Mesa. Apple non respondeu, pero Google si: «Utilizamos varias fontes para actualizar o mapa, incluídos datos de terceiros, información das autoridades locais, contribucións da comunidade de Google Maps, Street View e imaxes satelitais». «Brindamos aos gobernos locais a posibilidade de enviar os seus datos a Google Maps a través da nosa ferramenta de carga de datos xeográficos, e para obter máis información sobre como mapeamos o mundo, [podes] consultar Google Maps 101: como mapeamos o mundo».

 

[Fonte: http://www.luzes.gal]

 

Escrito por Reyes Martínez Torrijos 

La Organización de Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (Unesco, por sus siglas en inglés) promueve una educación multilingüe cimentada en la lengua materna y luego en la introducción gradual de otras; sin embargo, en varias regiones de México la enseñanza del inglés sustituye o empobrece las lenguas originarias, coincidieron escritores y promotores de derechos indígenas entrevistados por La Jornada a propósito del Día Internacional de la Lengua Materna.

El narrador y docente Luis Antonio Canché, ganador del Premio de Literaturas Indígenas de América (PLIA) 2022, alertó que en la Península de Yucatán hay escuelas donde se debería impulsar hablar maya en todos los niveles; en cambio, se deja de lado para dar mayor importancia al inglés, con la idea de que los alumnos se van a ir al extranjero a buscar mejores oportunidades laborales.

Lo anterior confronta el sentido de la efeméride que se celebra cada 21 de febrero. El 13 de diciembre pasado, el organismo multilateral celebró el Decenio Internacional de las Lenguas Indígenas (2022-2032).

Mañana se realizará un debate en la sede de la Organización de Naciones Unidas, en Nueva York, con el tema La educación multilingüe: una necesidad para transformar la educación.

Canché (Chumayel, Yucatán, 1977) añadió que también se batalla con la discriminación, evidente cuando “escuchamos a dos personas hablar alguna lengua extranjera y nos maravillamos, pero cuando oyen a dos mayahablantes, se les trata como extraños.

“Ahorita, un reto muy importante es trabajar con las comunidades de jóvenes y niños donde hay una pérdida de la lengua. Ellos llegan a la ciudad y, al no ver a un espacio donde se habla maya, les da pena, no la quieren hablar y quieren aprender a hablar español o inglés, porque es la idea que nos han vendido.”

El promotor de la lengua y cultura mayas añadió que “en las comunidades donde se supone que debería existir una educación bilingüe, hay escuelas de formación indígena donde todavía hay profesores que no hablan maya e incluso prohíben hablarlo a los alumnos y les exigen hablar español”.

Por su parte, la escritora y profesora maya Marisol Ceh Moo (Calotmul, Yucatán, 1978), quien en 2019 obtuvo el PLIA, agregó que se buscan personas políglotas, que hablen inglés, francés y chino, “no hablantes en lengua materna. Es mucho más difícil, pero a muchos no nos quitan las ganas de triunfar en el importante trabajo en torno a la lengua de nuestros padres”.

Se puso en el lugar de alguien que va a Estados Unidos y no es hispanoparlante, se siente empujado a aprender el idioma local con prontitud. “Sé que es bonito, una lengua valiosa, pero cuando regresa quiere decir todas las palabras que aprendió. Habla maya, español e inglés en un collage. Nosotros lo vamos adoptando sobre todo en las ciudades y empobrecemos nuestro idioma.

En la imagen, la poeta zapoteca Irma Pineda

Marisol Ceh Moo puntualizó: “No podemos separarnos del resto del mundo, pero bajo la sensibilización y la enseñanza hacia las personas de cuánto vale su idioma materno creo que podrían permanecer en él y adicionalmente aprender algo más”.

Compromiso de narradores premiados

La defensora del maya, el segundo idioma originario más hablado en el país después del náhuatl, concordó con Luis Antonio Canché en que quienes han sido reconocidos con algún premio literario tienen la oportunidad y la obligación de “reivindicar cada día y momento su lengua materna. Es un compromiso social que tenemos como creadores no solamente hablar en maya y tenerlo para mí. Se necesita. Nos avergonzamos cuando personas, por ejemplo, de Japón, llegan a dar conferencias en maya para hablantes de ese idioma en la península. Debemos volver a sentirnos orgullosos de representar una lengua indígena, como le llaman hoy día, y que el Día de la Lengua Materna debe ser siempre”.

Sobre el multilingüismo, la poeta zapoteca Irma Pineda (Juchitán de Zaragoza, Oaxaca, 1974) relató que en otras regiones del mundo se “hablan no solo dos, sino tres o cuatro idiomas. A nosotros se nos niega la continuidad de nuestra lengua; medio aprendemos español y simulamos que estudiamos inglés. Al final, terminamos hablando mal todo”.

La escritora mencionó que “hay mucha simulación del Estado y del sistema educativo; es una evidencia de ello que no se cumple la ley al impartir la enseñanza de las lenguas indígenas como establece la Constitución en el artículo tercero, pero tampoco se cumple con que aprendamos otras lenguas que se imparten en el sistema educativo mexicano, como inglés o francés”.

Pineda destacó que el gran problema “de nosotros como población indígena, y debe serlo también para el Estado mexicano, es la discriminación”, pues “en la medida en que tenemos miedo de seguir siendo quienes somos, también lo tenemos de seguir sosteniendo nuestra cultura y nuestras lenguas. Es el punto fuerte que hay que combatir”.

Para el escritor y promotor ñuu savi Florentino Solano (Metlatónoc, Guerrero, 1982) “en términos de literatura nos encontramos en un muy buen punto. Hemos avanzado mucho como comunidad, el pueblo ñuu savi. Prueba de eso son las numerosas obras que se han publicado en los años recientes y también el incremento de jóvenes que se están sumando a esta actividad artística. Tenemos grandes exponentes, como Celerina Sánchez.

“En el aspecto comunitario hay mucho trabajo que hacer. Muchos jóvenes se están yendo a Estados Unidos y al norte del país: Baja California, Sonora, Sinaloa y otros estados. Llegan a esos lugares y empiezan a comunicarse en español o en inglés y dejan de hablar su lengua. Los que nacen allá, automáticamente aprenden español, y en las escuelas se añade inglés.”

Narró que durante los 20 años que vivió en la región de San Quintín, en Baja California, vio muchas situaciones de pérdida de lengua en estos lugares, “porque no hay estímulo ni programas de política pública para su conservación. Ahora que regresé a mi pueblo, Metlatónoc, encuentro que en las comunidades la lengua sigue fuerte, vigorosa, con mucha vida, pero en los espacios externos sí está sufriendo mucho”.

Sostuvo que la migración no es mala en principio, pues en San Quintín vio que “se reúnen muchísimos pueblos y lenguas. En los años recientes se ha aprendido a convivir entre ellos. Hay más de 20 grupos culturales que se han organizado y reproducen sus festividades, costumbres y tradiciones, pero con el español ha sido difícil porque no han habido programas que impulsen que los jóvenes hablen la lengua de sus padres”.

 

[Foto: Rodrigo Lolo – fuente: http://www.jornada.com.mx]

« Salade », « salaire », mais aussi « saupoudrer » ou « saugrenu »… Le fameux petit grain blanc est aussi nécessaire dans nos assiettes que présent dans notre vocabulaire.

Écrit par Michel Feltin-Palas

On le sait depuis toujours : le sel apporte une saveur indispensable à la cuisine. On le sait moins : le sel épice également la langue française car il a donné naissance à une foule de mots et d’expressions. Oh, bien sûr, nul besoin d’avoir suivi de longues études de linguistique pour reconnaître « saler », donc, mais aussi « salage », « saloir », (marais) « salant », « saleuse », « salière »,  » saline », « salinité », etc. D’autres, en revanche, sont plus difficiles à identifier.

Pour le comprendre, il faut sans doute commencer par un petit rappel historique. Notre « sel » vient du latin sal et a longtemps gardé cette forme en ancien français. C’est pourquoi, par exemple, nous disons encore « saler » et non « seller » ou « sèler ». Et comme ce mot pouvait s’écrire aussi sau et ser, il a laissé des traces plus ou moins reconnaissables aujourd’hui. En voici quelques exemples:

• Salaire . Du temps de l’Empire romain, le salaire désignait la « ration de sel » distribuée aux soldats, puis la somme leur permettant d’acheter leur sel. Le mot est resté pour dénommer la rémunération remise en échange d’un travail.

• Saupoudrer. Littéralement : « poudre de sel ». Théoriquement, on ne devrait donc jamais saupoudrer un plat avec du sucre ou de la farine… ce que l’on fait pourtant allègrement depuis le XVIe siècle. Le verbe connaît d’ailleurs des emplois plus éloignés encore de son sens original, notamment dans la finance (« saupoudrer des crédits ») et dans la rhétorique (« saupoudrer un discours de citations »).

• Salade (plante). Que son origine soit attribuée à l’italien insalata (mets salé) ou à l’occitan salada (il y a débat sur ce point), le constat est le même. La salade tire bien son nom du sel utilisé pour son assaisonnement.

• Salade (casque). Pourquoi ce casque profond de forme sphérique propre aux cavaliers des XVe et XVIe siècles porte-t-il le même nom qu’une laitue ou qu’une roquette ? Par erreur, pardi ! Cette partie de l’armure a pour origine l’italien celata – au sens littéral : « pourvu d’une grande voûte » –, issu lui-même du latin caelum « ciel ». Jusqu’au jour où, allez savoir pourquoi, le « ce » initial est devenu « sa ». C’est ainsi que, de celata, on est passé à salata, puis à « salade »…

• Salami. Restons dans la cuisine avec le salami qui, à l’origine, désignait en italien la viande salée en général, avant de se spécialiser pour définir exclusivement ce saucisson sec.

• Sauce. Gastronomie, encore, avec les innombrables « sauces » qui, toutes, trouvent leur étymologie dans l’adjectif latin salsa, féminin de salsus, « salé » – ce pourquoi, en ancien français, on écrivait salse et sause. Telle est aussi l’origine de nos saucisses et de nos saucissons.

• Salsa. Le nom de cette musique et de cette danse de couple cubaines signifie littéralement « sauce » en espagnol. Le lien ? Son charme et surtout son « piquant » – à connotation érotique –, évidemment.

• Saugrenu. Difficile de reconnaître le sel derrière cet adjectif un brin suranné, et pourtant… « Saugrenu » se décompose bel et bien en sau, l’une des formes du mot « sel », et en grenu , dérivé de « grain ». Il avait pour signification originale « piquant », « salé » et s’applique aujourd’hui à tout ce qui peut sembler bizarre ou ridicule.

• Saumâtre. Là encore, l’étymologie est sans appel. « Saumâtre » nous vient du latin populaire salmaster, « qui a un goût amer et salé comme l’eau de mer ». Il a d’ailleurs conservé cette signification même si sa seconde acceptation « qui est difficile à accepter », est la plus courante.

L’emploi de « sel » en français est si fréquent qu’il a également donné naissance à de multiples expressions, Utilisé souvent au sens figuré : « Ce qu’il y a de finement spirituel dans un propos, un écrit, un geste, une situation, ou ce qui augmente vivement leur intérêt » (Larousse). De là « Le sel de la vie » ; « Une plaisanterie pleine de sel » ou encore la parole traduite par le Christ à ses disciples : « Vous êtes le sel de la terre ».

Attention toutefois à ne pas verser dans l’excès inverse. Non, ni « salamalec » ni « saligaud » n’ont aucun rapport avec notre « sel », pas plus d’ailleurs que « salive » ou « salamandre ». Que voulez-vous ? On ne peut tout de même pas mettre son grain de sel partout…

 

 

[Source : http://www.lexpress.fr]

El nobel peruano es el primer escritor sin una sola obra publicada en francés que accede a la institución, en la que ocupará el sillón número 18

https://s1.eestatic.com/2023/02/08/el-cultural/letras/739936894_230750336_1706x960.jpg

Foto: Europa Press

Escrito por Jaime Cedillo

Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) se convertirá esta tarde en el primer escritor que ingresa en la Academia Francesa, creada por el cardenal Richelieu en 1635, sin escribir una sola obra en el idioma de Moliére. La ceremonia oficial tendrá lugar a las 15 horas de este jueves en el anfiteatro del Instituto Francés de París, antiguo Colegio de las Cuatro Naciones, que albergó desde 1805 las reuniones de “los inmortales”, nombre con el que se conoce a los miembros de la institución.

Miembro de la Academia Peruana de la Lengua desde 1977 y de la Real Academia Española desde 1994, ocupará el sillón 18 —son 40, en total—, el mismo que a su muerte, en 2019, dejó vacante el filósofo Michel Serres, a quien el nuevo miembro deberá dedicar un elogio en su discurso de incorporación. Cabe señalar que en el mismo escaño estuvo sentado, desde 1841 a 1859, el pensador liberal Alexis de Tocqueville.

Desde su nombramiento, notificado el pasado 25 de noviembre de 2021, el ingreso del nobel peruano en la Academia ha estado rodeado de controversia. Su designación, que salió adelante gracias a los votos de 18 de los 22 miembros electores de la Academia —se contabilizó uno en blanco y dos abstenciones— imponiéndose al cineasta Frédéric Vignale, que obtuvo un solo voto, fue la respuesta a una carta que el 7 de octubre del mismo año enviara el escritor a la actual secretaria perpetua de la institución, la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, presentando su candidatura.

La anomalía de designar, por primera vez en casi 400 años de historia de la institución, a un autor que nunca ha publicado en francés, se suma a otros dos hechos excepcionales. El primero tiene que ver con la edad del escritor, 86 años, que supera el límite de 75 establecido por los estatutos de la Academia en 2010, precisamente el año en que fue reconocido con el Premio Nobel. El segundo, aún más espinoso, está relacionado con su posición ideológica, para muchos demasiado inclinada a la derecha.

Por si fuera poco, hemos conocido hace solo unas horas que entre los nombres que figuran en su lista de invitados para el acto de esta tarde, el autor de La ciudad y los perros estará acompañado por el rey emérito Juan Carlos I, que llegará en viaje privado este miércoles, y su hija la infanta Cristina, ambos involucrados en delitos de fraude fiscal.

Mario Vargas Llosa junto a su hijo Álvaro Vargas Llosa y su ex mujer Patricia Llosa en París

Mario Vargas Llosa junto a su hijo Álvaro Vargas Llosa y su exmujer Patricia Llosa en París.

En cualquier caso, desde hoy el escritor formará parte de la institución por la que pasaron autores como Montesquieu (1727), Victor Hugo (1841), Louis Pasteur (1881), Alexis de Tocqueville (1841), Claude Lévi-Strauss (1973) y Jean Cocteau (1955), entre otros nombres que componen la insigne nómina de “los inmortales”. Sin embargo, “ser inmortal me parecería aburridísimo”, dijo el autor de La fiesta del chivo en una entrevista reciente con El País.

Carrère d’Encausse, además de la madre del célebre escritor Emmanuel Carrère, es la primera mujer que ostenta la designación de secretaria perpetua en la Academia. En la institución francesa, es la homóloga de lo que en España sería Santiago Muñoz Machado, director de la RAE, y se expresaba en estos términos al hilo de la controversia generada por la lengua empleada por el escritor en sus obras literarias: “Vargas Llosa ha ayudado a la cultura francesa más que muchos escritores franceses”, aseveró.

Un académico que no escribe en francés

Jean-Jacques Kourliandsky, asesor parlamentario en la Asamblea Nacional francesa, sin embargo consideró que la crítica en referencia al idioma de sus obras sí « es aceptable », por cuanto « se refiere a la finalidad misma de su elección. La Academia Francesa se encarga de velar por la calidad de la lengua y de editar el Diccionario de la Academia Francesa« .

Jean-Marie Rouart, que ocupa el sillón número 26 de la academia desde 1997, salió al paso de estas críticas: “Es alguien que tiene un vínculo profundo con Francia y la Academia ha hecho una excepción. ¿Por qué no?”. En este sentido, aprovechó para hacer referencia al inmovilismo que siempre ha caracterizado al célebre cónclave, que en casi cuatro siglos de historia solo ha albergado la presencia de diez mujeres, siendo Marguerite Yourcenar la primera, allá por 1980. “Dentro del respeto a las tradiciones, hace falta a veces hacer excepciones”, concluyó.

En su llegada a París, donde ejerció de traductor, profesor y periodista desde 1959, el autor de Conversación en La Catedral descubrió que “las fronteras eran artificiales”. La noche que pisó por primera vez la ciudad del Sena, compró un ejemplar de Madame Bovary en la librería La joie de Lire. Tal y como recuerda Rafael Narbona, escritor y crítico de El Cultural, Vargas Llosa publicaría en 2006 La orgía perpetua, un ensayo dedicado a la gran obra de Gustave Flaubert. Además, “ha dedicado páginas inolvidables a autores franceses”, añadió.

Así la antología de ensayos y artículos Un bárbaro en París. Textos sobre la cultura francesa, que llegará a las librerías el 23 de febrero con el sello de la editorial Alfaguara e incluye el discurso de ingreso que pronunciará esta tarde el autor al tomar posesión del sillón número 18.

En concreto, el método para encarar el oficio del escritor realista le inspiró profundamente: “Trabajar cada frase, cada palabra, leer en voz alta”, recordó hace solo unos días el Nobel. Precisamente Flaubert escribiría en su Diccionario de las ideas recibidas, también publicado en España como Diccionario de los lugares comunes, esta frase: “Academia de la lengua. Denigrarla, pero tratar de entrar en ella si se puede”. Por supuesto, se estaba refiriendo, en clave irónica, a la francesa.

El traductor de Vargas Llosa al francés, Albert Bensoussan, declaró que el inminente ingreso en la institución era, para el escritor, “un sueño” de la juventud”. Cuando el peruano aterrizó en tierras galas, “los franceses se habían puesto de pronto a leer a los latinoamericanos”, según recordó en la citada entrevista. En una época en que estuvo muy influenciado por Jean-Paul Sartre, al que pronto abandonó por sus preferencias hacia su compatriota Albert Camus, se matricularía en la Alliance Française, organización que promociona el idioma galo.

Tal y como apunta J. J. Armas Marcelo, escritor y colaborador de El Cultural, “no se puede negar que Mario es un escritor muy influido por la novela francesa del XIX, que vivió en París mucho tiempo y que es un gran defensor de toda la literatura francesa”. El mismo Vargas Llosa, que domina el idioma aunque no lo emplee en su escritura, ha manifestado más de una vez su predilección por el cine francés y su experiencia lectora en la misma lengua.

La ideología, motivo de controversia

La polémica por los principios ideológicos del autor viene al hilo de una carta publicada días después de su elección en el diario francés Libération, donde algunos intelectuales franceses mostraron su « estupefación » ante una « decisión », la del ingreso en la Academia de Vargas Llosa, que « presenta graves problemas éticos ».

El profesor César Itier, la directora de investigaciones del Instituto de Investigaciones para el Desarrollo (IRD) Evelyne Mesclier, la profesora de la Universidad de París Valérie Robin Azevedo, la investigadora Sylvie Taussig y el antropólogo Pablo del Valle denunciaban, por ejemplo, la postura del escritor ante los crímenes perpetrados por la dictadura militar de Rafael Videla. Y es que Vargas Llosa habría propuesto, al respecto, « enterrar el pasado ». En el mismo manifiesto consideraban que el autor era un « nostálgico defensor de la dictadura militar de Pinochet ».

Carrère d’Encausse fue, en este sentido, tajante: “No somos la Unión Soviética. No es obligado tener una doctrina”, dijo. Las críticas de sus colegas al respecto le parecieron “muy curiosas, pero poco pertinentes”. En la misma línea se expresan Armas Marcelo y Narbona, que reconocen al “conservador” que hay dentro de su espíritu liberal, pero en modo alguno consideran que la ideología sea un obstáculo. “En sus novelas y sus pensamientos literarios podría incluso considerársele de izquierdas”, apunta Armas Marcelo.

Narbona, por su parte, recuerda que el escritor “siempre ha defendido el derecho a la inmigración, la igualdad entre los sexos, el aborto, la eutanasia y el matrimonio entre personas del mismo sexo”. Además, “el ingreso en la Academia Francesa no es un acontecimiento político, sino literario”, añade, mientras que Armas Marcelo señala que “a Mario le acompaña siempre la polémica, sobre todo en sus grandes acontecimientos”. Por cierto, considera que “los franceses también son gente aguerrida, gustan de la polémica”.

Demasiado mayor para la Academia

Con respecto a los 75 años de edad como límite para ingresar en la Academia, a Narbona le parece « una norma poco consistente », dado que « la edad no es importante en el terreno de la creación literaria ». El académico francés Alain Finkielkraut, que también defendió la entrada de Vargas Llosa en la institución que defiende la lengua de su país, considera que es “un reglamento totalmente estúpido”.

En contrapartida, Jacinta Cremades comprende perfectamente la controversia generada al respecto. La escritora barcelonesa criada en Francia, también colaboradora de esta revista, asegura haber “seguido de cerca ciertos rechazos de autores franceses que por sus méritos estuvieron a punto de entrar” y, sin embargo, “algunos miembros se oponían”. Por ello, opina que “las normas deben cumplirse enteramente”. Sobre todo en lo que se refiere “al idioma”, apunta.

“Independientemente de que Vargas Llosa sea un brillante escritor, no entiendo en absoluto este ingreso”, dice, a no ser que se deba a la publicación de sus obras en la colección La Pléiade, integrada en la editorial Gallimard, pero Cremades añade que “estos suelen publicar” las obras “tras la muerte del escritor”. Efectivamente, Vargas Llosa también es el primer extranjero en acceder en vida al catálogo de la prestigiosa colección.

Fue en la sede del mítico sello Gallimard donde el Nobel recibió este miércoles la espada que se concede a los nuevos miembros, un símbolo que equiparaba a los académicos con los aristócratas de la época del reinado de Luis XIII (1601-1643). El acto estaba enmarcado en lo que en Francia denominan la “semana de instalación”, que se refiere a los días previos al ingreso en los que el nuevo miembro visita la capital.

En la ceremonia de bienvenida, celebrada hace siete días, se sometió al tradicional rito que consiste en improvisar una reflexión a partir de una palabra. Esta fue “xérès” (jerez en español), así que el escritor “habló de la ciudad, el vino y otros aspectos”, según relató en un hilo de Twitter su hijo, el ensayista Álvaro Vargas Llosa. En el mismo acto, frente a los miembros del comité de lectura, la secretaria perpetua le dijo: “Señor Vargas Llosa, la próxima vez que sus cofrades se pondrán de pie por usted será el día de su muerte”.

En la ceremonia oficial de esta tarde, Vargas Llosa irá ataviado con el tradicional traje oscuro con hojas verdes de olivo bordadas, que portan los académicos desde comienzos del siglo XIX, para recibir una medalla grabada con su nombre y el lema “A la inmortalidad”, eslogan de la Academia. La institución “nació de una reunión de jóvenes intelectuales del siglo XVII en París”, según las palabras de Amin Maalouf, miembro del cónclave desde 2011 y partidario del ingreso del nobel peruano.

Cinco años después de su ingreso, Maalouf publicaría Un sillón que mira al Sena, volumen que reúne las semblanzas de todos los miembros que han formado parte de la Academia desde su creación y motivo por el que concedió a Cremades una entrevista con El Cultural. “La Academia refleja lo que ocurre en la sociedad, las preocupaciones del momento”, aseguró Maalouf en aquella entrevista. Gracias a su libro, sabemos que el primer miembro se ahogó en el Sena intentando salvar a su discípulo aristócrata, que Montherland se suicidó y que Voltaire pasó años esperando su nombramiento.

También que al principio la Academia celebraba sus sesiones en casa de alguno de los miembros, y que a partir de 1639 comenzaron a reunirse en casa del canciller Séguier, desde 1672 en el Louvre y, finalmente, en el Colegio de las Cuatro Naciones. Convertido ahora en el Instituto Francés, será el emplazamiento que esta tarde acoja el solemne ingreso de Vargas Llosa. El escritor en español ocupará uno de los cuarenta sillones en los que jamás se sentaron autores franceses como Molière, La Rochefoucauld, Rousseau, Diderot, Beaumarchais, Balzac, Stendhal, Maupassant, Baudelaire, Zola, Proust, Gide, su admirado Flaubert o el también mencionado Camus.

 

[Fuente: http://www.elespanol.com]

Sardenya és considerada un dels espais més desconeguts, exòtics i endarrerits del Mediterrani. És un prejudici ben radicat i que ha difós la imatge d’una illa atrapada en el temps, on encara es poden observar característiques de civilitzacions desaparegudes. La llengua sarda és considerada un vestigi d’aquest passat, fins i tot la llengua romànica que menys es va diferenciar del llatí. Avui aquesta teoria, però, és criticada, i un corrent de la filologia sarda sosté que l’idioma ha anat evolucionant com les altres llengües, i que, doncs, insularitat no és sinònim d’immobilisme. Aquesta discussió mostra com al voltant de la llengua s’ha desenvolupat, en els darrers vint anys, un debat ben viu. Sense entrar-hi, veiem quines són les característiques del sard, quina és la seva història i la seva situació actual.

 

Escrit per MARCEL A. FARINELLI

Una llengua arcaica?

Malgrat que el primer estudi aparegui al segle XVI, el sard és un gran desconegut. Primer de tot, quan parlem de sard ens referim a un idioma que té moltes variants, grosso modo agrupades en dues famílies: el logudorès i el campidanès. En realitat la situació és encara més complexa. Al llarg de la història l’illa ha rebut diverses colonitzacions, que han deixat importants minories lingüístiques: la catalana, la tabarquina (una variant del lígur), la gal·luresa i la sasseresa (variants del cors). Doncs, seria més correcte dir que el sard és una de les llengües de l’illa.

Segons l’enquesta elaborada el 2007 per la Regió Autònoma de Sardenya (RAS), el sard té aproximadament un milió de parlants. Durant el segle XX, lingüistes com Max Leopold Wagner o Eduard Blasco i Ferrer hi van dedicar importants estudis, presentant, però, Sardenya com una terra arcaica. Al mateix temps, Wagner va demostrar que el sard era una llengua autònoma, i que se l’havia considerat un dialecte de l’italià només per qüestions polítiques. No es tractava de cap novetat, ja que fins i tot Dante jutjava el sard un idioma diferent de l’italià, i inferior.

Els primers documents apareixen al segle XI, quan el sard era l’idioma oficial dels quatre “regnes” que governaven l’illa (judicados, en sard). Una homogeneïtat lingüística que va durar poc. Efectivament Sardenya, durant l’edat mitjana, va ser objecte de l’expansionisme de diverses talassocràcies, que hi van desembarcar amb els seus bagatges lingüístics. Primer el toscà i el lígur, desprès el català i, per acabar, el castellà. Els idiomes ibèrics en particular van tenir-hi una influència encara avui evident. Però seria un error pensar que el sard és una barreja de català i castellà sobre una base autòctona. En realitat, el sard va adoptar diversos préstecs lingüístics, sense que això en desvirtués l’estructura.

El sard va restar l’idioma majoritari de l’illa fins a la segona meitat del segle XX. El procés d’italianització comença al segle XVIII, quan l’illa passa a mans dels Savoia. Contemporàniament, alguns veuen en el sard un idioma nacional, i proposen normalitzar-ho. Aquest esperit acabarà durant el Risorgimento, quan l’italià serà imposat lentament a tot el territori. Un procés que es va acabar entre els anys del feixisme (1922-1945) i la postguerra, quan la instrucció obligatòria, l’emigració i la difusió dels mitjans de comunicació van canviar definitivament la situació lingüística. Avui, malgrat aquesta història densa i complexa, l’italià és la llengua dominant a Sardenya.

La situació actual

Quan parlem del sard, sobta el fet que hi hagi poques enquestes. La més recent, i l’única promoguda per les institucions sardes, és de 2007. Les dades —molt criticades— mostren un panorama no del tot negatiu: el 68,4% dels entrevistats parla una de les llengües de Sardenya i el 29% en té un coneixement passiu, mentre que només el 2,7% es declara monolingüe italià. En realitat, la situació és preocupant: l’idioma és poc present entre els joves i quasi absent a les àrees urbanes. En particular, el sard i les altres llengües de Sardenya són percebudes com a informals, mentre que l’italià és l’idioma dominant. El sard, excepcions a part, no és la llengua de la informació, de la cultura, de les universitats o de la política.

L’escàs interès institucional és molt revelador. Malgrat la situació de diglòssia, fins als anys setanta ningú s’amoïna. L’italià avança: és la llengua de la instrucció i del prestigi social i, a més, és l’idioma del cinema, de la ràdio i de la música. En aquest cas és important recordar que, a diferència del que passa amb el romà o el toscà, parlar italià amb accent sard és considerat propi d’ignorants o criminals. La societat sarda es transforma, i són els mateixos sards que perceben com a signe d’endarreriment el propi accent, la pròpia identitat. És a partir d’aquest moment que s’interromp la transmissió generacional.

És llavors quan alguns consideren la llengua en perill, i en reclamen l’oficialitat i la protecció, com estableix l’article 6 de la Constitució italiana. Els primers successos, però, arribaran després de vint anys, i gràcies a les institucions europees. Els sards no tenen organitzacions ben estructurades per la defensa de la llengua: són pocs i fan fatiga a fer-se escoltar. El primer èxit arriba l’any 1992, amb la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que, però, mai va ser ratificada per Itàlia. No obstant això, la RAS va aprovar l’any 1997 una llei per revalorar la cultura i les llengües de l’illa. Es va tractar d’un pas important, però parcial, ja que s’introduïa l’ensenyament de i en la llengua a les escoles publiques, però només com a activitat optativa i durant poques hores setmanals. L’any 1999, finalment, l’Estat italià reconeixia el sard, el català, el tabarquí, el sasserès i el gal·lurès com a minories lingüístiques.

Des de llavors, el sard ha guanyat visibilitat lentament. Les televisions locals, que abans ho emetien quasi tot en italià, avui tenen part de la programació en la llengua, però continua faltant una emissora enterament en sard. La presència del sard als mitjans d’informació és mínima, i a part de la premsa comarcal i d’algun programa radiofònic, només existeixen un parell d’informatius en sard. On s’ha guanyat més terreny és a les xarxes socials, gràcies a l’activisme lingüístic que ha obtingut èxits com la realització d’un corrector ortogràfic o la traducció de plataformes com Telegram. Senyals positius arriben també del cinema i la música, gràcies al micromecenatge o als festivals locals. En el camp literari, el panorama és desconcertant: segons l’associació dels editors italians, l’any 2018 a l’illa es venien el 8,5% de llibres en sard.

La promoció lingüística té una dificultat de fons: la falta d’un model acceptat per tothom. Durant els darrers vint anys, les institucions han codificat un model de llengua escrita (Limba Sarda Comuna, LSC), avui utilitzat tant en els actes públics com en la comunicació institucional. També s’ha establert un pla d’actuació per promoure la llengua en diversos àmbits, amb el suport d’una institució ad hoc. Així, per primer cop, la RAS donava impuls a la llengua, cosa que va generar, però, un debat fort. El problema és que la LSC es basa en el logudorès, la variant considerada més “pura”, però menys parlada. A sobre, en compte de ser emprada com a llengua exclusivament institucional, a la pràctica la RAS utilitza l’LSC com a estàndard per a tots els àmbits. Els parlants de campidanès se’n van sentir exclosos i van acusar la RAS de centralisme. Les protestes van portar, fins i tot, a la formulació d’un model antagonista, adoptat per la Província de Càller, i a una situació de bloqueig. Avui, les tensions han baixat, però el debat no sembla del tot resolt.

Les divisions no ajuden un idioma que, avui, està en perill d’extinció. És preocupant que les llengües dels sards no tinguin aquell prestigi social que, a Catalunya, té el català. La majoria dels sards no consideren la seva llengua com a útil per fer gestions, ensenyar o fer cultura: encara és una llengua informal i familiar. Malgrat això, el 78,6% està d’acord amb el seu ensenyament, i només el 2,3% declara de sentir-se incòmode quan algú li parla en una de les llengües de Sardenya. I aquest és un bon punt de partida.

 

[Font: http://www.nationalia.cat]

 

 

 

Anuncia que su personaje Anuncia Padura que «ahora tiene 66 años, regresará» y le gustaría que el libro fuera «una crónica de la vida cubana contemporánea»

Leonardo Padura

El escritor cubano Leonardo Padura, proclamado ayer Premio Pepe Carvalho, ha confesado este martes en un encuentro con la prensa que su principal protagonista, el policía Mario Conde, es «nieto de Philip Marlowe e hijo de Pepe Carvalho».

«Fueron Raymond Chandler y Manuel Vázquez Montalbán los que me dijeron por dónde podía escribir una novela policial cubana de forma diferente a como se hacían en la isla», ha explicado Padura sobre esa filiación de Conde.

Tal y como infoma EFE, el escritor ha evocado su relación con Barcelona, que viene de 1990, cuando llegó por primera vez «para hacer una investigación para un documental sobre la emigración catalana a Cuba, y de aquella experiencia salieron varios reportajes».

Precisamente, la próxima semana impartirá una conferencia para «hablar de aquellos viajes de ida y vuelta y de los catalanes que trabajaron muy duro en Cuba en pequeños comercios, y también de los que hicieron mucha plata con el comercio de esclavos».

En El hombre que amaba a los perros, Padura vuelve a visitar literariamente Barcelona y la figura de Ramón Mercader, el asesino de Trotski; y finalmente, concluye, en esta ciudad está su editorial de los últimos 25 años, Tusquets, que decidió publicar su obra después de que ganara el Premio Café Gijón.

El autor de La novela de mi vida, Como polvo en el viento y Herejes comenzó a leer a Vázquez Montalbán «por pura casualidad» con El balneario: «Como no tenía referentes no me pareció interesante, pero posteriormente con La soledad del mánager, Asesinato en el comité central y Los mares del sur vi que había una apropiación de un espacio urbano, de la ciudad como elemento importante de la novela». Con la obra del escritor barcelonés, Padura descubrió que «el cinismo es un arma de ataque, y la ironía, un arma de defensa».

A su juicio, «Vázquez Montalbán hizo que tomáramos conciencia y entendiéramos que cuando uno escribe una novela policial está escribiendo una novela, y además naturalizó que el género utilizara la lengua española, hasta entonces casi ajena».

En la concesión del premio Pepe Carvalho, que Padura recibirá en un acto solemne el próximo jueves 9 en el Saló de Cent del Ayuntamiento de Barcelona, el jurado ha argumentado que el autor cubano «es una de las voces más prominentes de la literatura latinoamericana actual, una voz comprometida tanto con la literatura como con Cuba, la gran protagonista de sus obras, sea en sus novelas policiales o en las históricas».

Valora asimismo que Padura «se mueve magistralmente entre géneros, que hibrida y transforma, para construir una obra tan cubana como universal».

Hasta la fecha, Padura ha escrito nueve novelas de su serie de Mario Conde: Pasado Perfecto, Vientos de Cuaresma, Máscaras, Paisaje de otoño, Adiós, Hemingway, La niebla de ayer, Cola de serpiente, La transparencia del tiempo y Personas decentes.

Anuncia Padura que «Mario Conde, que ahora tiene 66 años, regresará» y le gustaría que «fuera una novela escrita en primera persona por el propio Conde y quizá no sea una novela negra, sino más bien una crónica de la vida cubana contemporánea».

En cualquier caso, asegura, no será tan cruel como Henning Mankell, que «cuando acabó su serie del inspector Kurt Wallander lo envió a una sanatorio para enfermos de alzhéimer».

También le gustaría novelar sobre el terrible período de la pandemia, pero para eso necesita «cierta distancia».

Padura ha pasado a formar parte de la relación de ilustres escritores que han sido reconocidos con el Premio Pepe Carvalho como el propio Mankell, P.D. James, Petros Márkaris, Ian Rankin, Andrea Camilleri, Donna Leon, Alicia Giménez Bartlett, James Ellroy, Dennis Lehane, Juan Madrid, Don Winslow, Claudia Piñeiro o Joyce Carol Oates. EF

[Foto: RICARDO MALDONADO ROZO – fuente: http://www.lavozdegalicia.es]

TODOS LOS DIOSES: Antología panhispánica de poetas jóvenes del siglo XXI, el excepcional resultado de un proyecto de larguísimo recorrido, que nos brinda, en nuestro país, la joven Editorial Ultramarina, que ya se presentó en Madrid, en diciembre pasado, y que, ahora, se presenta en Alcalá de Henares (el martes 31 de enero, en la sala “Gerardo Diego” de su Biblioteca Municipal), es la primera parte, de las dos previstas para la primera gran antología panhispánica de poetas del siglo XXI, que la editorial chilena Casa Bukowski, por medio de su director Ivo Maldonado, ideó y planificó, y que Escarabajo Editorial, en Colombia, ha estampado, también.

Escrito por MATÍAS ESCALERA CORDERO

Por lo que esta edición en España, a cargo de Ultramarina, que se distribuye también en México y en Estados Unidos, se suma a un acontecimiento editorial que se convertirá, sin duda, en una inevitable referencia en el futuro de la poesía en lengua española, no solo por la riquísima y amplísima realidad poética que abarca y abarcará: poetas de este siglo que se expresan en castellano, en todas las latitudes (en esta primera parte, van antologados casi setenta autores jóvenes de todas las principales áreas hispánicas; lo que ha supuesto un esfuerzo añadido para los editores, Ivo Maldonado, desde Chile, y Matías Escalera Cordero, desde España, junto con Marvin Calero (Nicaragua); Eduardo Bechara Navratilova (Colombia); Eduardo León (Ecuador); Javier Payeras (Guatemala); Oscar “Puky” Gutiérrez y Gabriel Chávez (Bolivia); Alfredo Villegas (Uruguay); Ivanhoe García y Cecilia Barón (México), como imprescindibles colaboradores), sino también por la idea que ha cimentado todo el proyecto.

Sin duda, TODOS LOS DIOSES: Antología panhispánica de poetas jóvenes del siglo XXI será un punto de referencia necesario por el concepto mismo que la anima, en consonancia con la naturaleza de la multiplataforma de la que surgió, Casa Bukowski, y que Editorial Ultramarina comparte plenamente: la consideración de la lengua como eje y espacio primordial para nosotros, en el que el significado del adjetivo panhispánico se ha desprendido de cualquier referencia meramente geográfica y ha adquirido un sentido más amplio y más rico: el que la lengua española –o castellana–, como lengua materna o como lengua adquirida, da igual, usada como herramienta de expresión poética y artística, es lo verdaderamente esencial, y no la procedencia territorial o étnica, ni la localización espacial de los hablantes; un sentido nuevo del uso artístico y literario del idioma, que supera y aclara todos los malentendidos que hemos heredado y que los que quieren usar las lenguas como elementos de discordia y división no comprenden y nos hurtan.

TODOS LOS DIOSES: Antología panhispánica de poetas jóvenes del siglo XXI es, así, pues, un auténtico acontecimiento en la poesía joven escrita en español en estas dos primeras décadas del siglo actual.

No están todas las voces que deberían estar, por supuesto, esa tarea es imposible de realizarse; pero sí están un buen puñado de voces de jóvenes poetas que los representan a todos y que, seguramente, en la segunda parte de este proyecto, una buena parte de ellas, ahora ausentes, encontrarán cabida; entre ellos un buen ramillete de poetas españoles o radicados en España, como son Carlos Catena Cózar, Rosa Berbel, Juan Gallego-Benot, Guillermo Marco Remón, Celia Carrasco Gil, Víctor Bayona Marchal, Mario Obrero, Ander Villacián Crespo, José Sabarga y Sofía Nowendsztern.

 

[Fuente: http://www.todoliteratura.es]

El buscador defensa que no ha fet cap canvi recent en el sistema que determina els resultats en funció de la llengua

Un usuari fa servir el buscador de Google des d’una pantalla d’ordinador.

DLV

Google ha admés problemes en els resultats de cerques en «llengües concretes» i ha assegurat que està «investigant solucions» per esmenar-ho en un missatge escrit en català al seu compte de Twitter. «Entenem la preocupació dels que busqueu resultats en una llengua concreta», ha assegurat la multinacional. Google s’ha pronunciat coincidint amb una campanya engegada a les xarxes socials que reclama que no es penalitze la versió catalana dels resultats. L’empresa ha assegurat que corregir aquestes incidències «requereix temps» per a assegurar-se que el buscador funcione «de manera perfecta». «És una prioritat abordar-ho», ha indicat el gegant nord-americà en un comunicat publicat aquest dimecres, aquesta vegada, en anglés.

Així mateix, la multinacional ha defensat que no s’ha fet cap canvi recent en els sistemes que determinen els resultats en funció de la llengua i ha apuntat a la possibilitat que la indexació de continguts en diverses llengües a la versió catalana puguen confondre el buscador. «Poden sorgir incidències quan indexem contingut multilingüe i no s’indique quina versió hem de mostrar», ha defensat Google en un fil de tuits.

La multinacional ha afegit que està investigant els potencials problemes en el disseny dels seus sistemes per a poder efectuar millores.

Un problema que fa temps que s’arrossega

Si bé l’empresa ha reconegut el problema dimecres, activistes per la llengua catalana asseguren que es tracta d’un problema que fa temps que s’arrossega i que ha anat a pitjor recentment. «Fa més d’un any que veiem alguns símptomes d’això, i ara empitjora», ha dit Xavier Dengra, activista a les xarxes i viquipedista, a Catalan News.

Una declaració compartida per Pere Orga, col·laborador de Softcatalà, ONG que promou la llengua a través de les noves tecnologies, que assegura que els resultats de les pàgines catalanes al cercador de Google se situen per sota de les versions en castellà des de fa mesos. «Crec que va ser a mitjans o finals de setembre quan vam notar, sobretot si el web era multilingüe», ha dit.

De fet, els activistes pensen que es mostren resultats diferents en les cerques exactes utilitzant la mateixa configuració d’idioma i les mateixes paraules clau. La marginació del català al buscador provoca que les empreses que han invertit per tenir webs en català tinguen una reducció de visitants, afirma Dengra.

I tot i que tots els atacs s’han dirigit principalment al cercador d’Alphabet, ja que és el més popular, «altres cercadors tenen problemes similars», segons Orga.

De moment, cap evidència sòlida pot indicar si es tracta «d’un (moviment) netament polític o és només l’algoritme que s’ha equivocat bastant», ha afirmat Dengra.

 

[Imatge: Gerard Escaich | ACN – font: http://www.diarilaveu.cat]

 

 

 

Escrito por M. Pilar García Negro

Haberá unha semana, ou algo máis, chamoume a atención a noticia que lin dunha señora catalá, de nome María Branyas, que vai camiño dos 116 anos, polo que sería a persoa máis lonxeva do mundo. Vive nunha residencia en Olot, mais andou polos mundos antes de se estabelecer en Cataluña. Brañas, como o personaxe (Alfredo) da nosa historia nacional, plural do substantivo que coñecemos por ser ben identificador da nosa xeografía. Non hai quen me saque da cabeza que o tal «Branyas» –escrito conforme a ortografía catalá– é o noso Brañas ou Branhas. A tal palabra en catalán non existe (ou, polo menos, non a achei no dicionario). Se acudirmos ao dicionario da RAE, atopamos a adxudicación deste termo a Asturias e Cantabria: máis unha vaporización da lingua galega.

Para variar… Lembrei un caso simpático de hai moitos anos. Miña nai acostumaba ver o programa televisivo Saber y ganar. O seu «inmortal» locutor, Jordi Hurtado, subliñou nunha ocasión a admiración que lle producía o apelido dun concursante basco: Doce, que el asimilaba ao numeral, encarecendo ser a primeira vez que ouvía tal antropónimo. Con toda probabilidade, o tal concursante sería galego ou descendente de emigrantes galegos, e o apelido non é o numeral, claro, senón o adxectivo tanto referido ao sabor como á calidade humana (Couce Doce foi un alcalde de Ferrol). Lembrei o caso que contaba César Varela, matemático de profesión mais excelente etimólogo, nun seu tempo de docente en Tánger. Chamoulle a atención un compañeiro apelidado «Candil». Non había tal «candil». Era «Candal» na orixe, galego galeguísimo, que o interfecto transformou por negación da mesma, seguindo as pautas non escritas do auto-odio impreso a ferro. Recordo tamén a hipótese dun señor de Vigo verbo do seu apelido, oficialmente «Lajas», segundo el… húngaro!! A miña apelación á laxa, ás laxas, a Laxas, en suma, tardou en facer efeito. Algo semellante tamén aconteceu co apelido Porta, de orixe catalá, para quen o portaba, sendo todos os seus antepasados de autoctonía acreditada. Como o «Mejide» do «Risto» que o leva non é outra cousa máis que Meixide, claro está, reconvertido nun híbrido indixesto.

Quen tiver a curiosidade de ler-ouvir necrolóxicas publicadas na prensa escrita ou na radio, poderá verificar como non hai un só día en que non aparezan a esgalla apelidos deformados: «Queijeiro», «Lage», «Teijeiro»… e tantos máis. Onde aflora, por veces, o galego? Na necesidade de identificación verdadeira: «D. José… etc.» será subtitulado como «Pepe do Souto» ou «Dª Dolores… etc.» Como «Lola da Chousa».

Sobreviven os Pereiro-Pereira, Cerdeira, Carballo, Maceira, Castiñeiras, Chaos, Pazos…, isto é, todos aqueles que non «ofenden» a fonética do español, por moito que sexan galegos e só galegos, ao igual que os barbarizados. Sendo a toponimia fonte principalísima de formación antroponímica, e contando a Lei de Normalización Lingüística (1983) cun único artigo prescritivo, precisamente o dedicado a aquela, á toponimia, como é que non se ten realizado en todas estas décadas unha campaña de animación-facilitación da necesarísima corrección? Peccata minuta, dirán algúns (ou pataca miúda, dirán outros). Na realidade, porén, admitir compracente ou resignadamente a nosa deformación di moi pouco e mal de nós. Os nosos nomes son o primeiro espello, a primeira identificación persoal e colectiva. Admitir a ortopedia forzosa a que están suxeitos, un índice desalentador da nosa dependencia, da subordinación que se dá por inevitábel e fatal.

Sáibano os Xabois e os Caxiao («Jabois» e «Cagiao» na nomenclatura oficial) que tencionan re-colonizar a nosa literatura.

(Na imaxe da cabeceira, María Brañas, a súa nai e a súa irmá en 1928)

 

[Fonte: http://www.luzes.gal]

Era sindica d’Aran defenec en Parlament eth hèt que vòlen evitar interpretacions erronèes que meten en perilh er aranés

Eth Parlament de Catalonha qu’a aprovat de tramitar era modificacion era lei der usatge des lengües ena educacion entà especificar que s’arreconeishe er occitan coma lengua veïculara enes centres educatius d’Aran. Aquera lei, s’auie aprovat en junh passat dempús qu’era justícia espanhòla imposèc ara Generalitat de Catalonha eth 25% de castelhan ena escòla, mès eth hèt de remplaçar era nocion de “lengua veïculara” damb es concèptes de “lengua curriculara” e “lengua educatiua” desvelhèc indignacion ena Val d’Aran. Ara, ara demanda dera sindica d’Aran, Maria Vergés, eth Parlament de Catalonha a modificat aquera en tot arreconéisher er occitan coma lengua veïculara en ensenhament non universitari en Aran.

En debat qu’auec lòc dimèrcles passat, era sindica d’Aran defenec era modificacion dera lei entà assegurar era veïcularitat der aranés. “Se revisam era politica lingüistica promoiguda pera Generalitat de Catalonha pendent es darrèri ans vedem que s’a articulat damb plantejaments qu’an plaçat ath catalan coma pèira angulara dera politica institucionau, en tot condemnar ar aranés a ua posicion residuau e accessòria”, çò diguec Vergés. Ath delà, soslinhèc era situacion “dramatica” e “delicada” dera lengua pr’amor qu’era UNESCO considère qu’ua lengua ei en perilh de desaparicion quan eth sòn usatge sociau se tròbe per dejós deth 30%, en cas d’Aran ei deth 20%.

Es partits espanholistes Vox e PP rebutèren era modificacion der lei presentada per Vergés deth temps qu’era CUP, esquèrra independentista, refusaue de votar pr’amor que çò que se debat, ce ditz, ei era revision d’ua lei que jamès aurie d’existir. “Jo l’ac digui as qu’impulsèretz e votèretz aguesta lei: per qué eth mau que non volem entar aranés si que lo volem entath catalan? O virem-ac encara mès. Virem-ac en positiu: perqué eth ben que volem e defenem plan aué ací entar aranés non l’aplicam ath catalan?”

Fin finau, era proposicion de modificacion dera lei der usatge des lengües ena educacion contunhe era sua tramitacion, dempús qu’an estat refusades es esmenes ara totalitat de Vox e deth PP.

 

[Sorsa: http://www.jornalet.com]

El sabir, que es pot considerar un dialecte del català medieval, va ser la llengua franca del comerç a la Mediterrània

Escrit per Marc Pons

Madīna Mayūrqa (actual Palma, Mallorca), abril de 1115. Fa 908 anys. Un exèrcit aliat, format per les hosts dels petits dominis independents de Barcelona, Montpeller, Niça i Pisa, vencia la resistència dels defensors de Madīna Mayūrqa i entrava a la ciutat. Aquell assalt era la culminació de diverses operacions de saqueig i destrucció de diversos ports àrabs d’Eivissa i de Mallorca que albergaven la pirateria musulmana. En el decurs d’aquella campanya, que remuntava a l’any anterior, els diferents partícips d’aquell exèrcit aliat van utilitzar un vehicle de comunicació comú: una llengua franca que, en el decurs del temps, adquiriria una importància cabdal. El sabir, que és com va ser anomenat aquell pidgin, seria la llengua del comerç i de la navegació a la Mediterrània fins a principis del segle XIX.

Com sorgeix el sabir?

A cavall de l’any 1000, coincidint amb l’etapa més crítica del poder central o reial a l’Europa de l’època, es va produir una explosió d’independències de petits dominis, sobretot a la Mediterrània occidental. Durant el segle X, Barcelona, Montpeller o Niça van escapar del domini de la monarquia francesa; i Gènova, Lucca o Pisa es van escapolir de les urpes de l’emperador alemany. Aquests petits dominis independents, articulats com a comtats o com a senyories (en definitiva, com a repúbliques coronades o com a repúbliques plebees), tenien un element en comú: basaven la seva riquesa en el comerç marítim, i en aquest context polític i econòmic era necessari un instrument comú de comunicació. El professor Carles Castellanos —de la UAB—, en la seva investigació, revela que aquest pidgin ja està articulat abans del canvi de mil·lenni.

Representació d’un grup de mercaders a la Casa de la Llotja de Barcelona (segle XV) / Font: Encyclopedia Britannica

Com es forma aquell primer sabir?

La Mediterrània sempre ha estat un espai de trobada i d’intercanvi, i el xoc de civilitzacions (la fractura política i cultural entre les dues ribes del mar) no va afectar els intercanvis comercials. El sabir és una de les proves més evidents que aquests encontres comercials mai van desaparèixer. Un altre cop, el professor Castellanos explica que el sabir va sorgir pel contacte entre els navegants i els comerciants de les dues ribes de la Mediterrània occidental: la del nord, de llengües neollatines (com, per exemple, el catalanoccità); i la del sud, de llengües amaziga i àrab. En la composició d’aquestes llengües (la influència de cada una en la formació del seu corpus lèxic) hi jugarien factors com la força política i econòmica de cada un dels actors que hi intervenien. No oblidem que llengua i poder sempre han anat junts.

Català-occità-provençal

Al voltant de l’any 1000, i durant la resta de l’edat mitjana (del segle XI al XV), la llengua popular de Barcelona, de Montpeller, de Tolosa, de Marsella o de Niça era pràcticament la mateixa. De fet, en l’àmbit acadèmic i fins a inicis del segle XX, es considerava que el català i les tres variants de l’occità —llenguadocià, provençal i gascó— formaven un mateix sistema lingüístic. Tot això ve a propòsit de la composició del sabir. Segons els estudiosos d’aquest fenomen —especialment el professor Castellanos—, el sabir primigeni (el que va sorgir i es va desenvolupar durant l’edat mitjana) seria un sincretisme de catalanoccità (la llengua de l’arc mediterrani, entre Barcelona i Niça), de lígurtoscà (la llengua de la cornisa tirrena, entre Gènova i Pisa) i d’amazigàrab, que es parlava a la costa nord-africana entre Orà i Trípoli.

La falsa presència del castellà

Alguns articles generalistes del sabir afirmen sense rubor que aquest pidgin és un sincretisme entre castellà i italià. Això és totalment fals. Quan va sorgir el sabir (segles X-XI), els castellans encara no havien assolit la costa mediterrània (no ho farien fins al 1245), i, per tant, no tenien ni marineria ni negoci al vell Mare Nostrum. En canvi, el que sí que és cert és que, superada l’edat mitjana (segle XVI) la progressiva incorporació de mariners i comerciants andalusos a les rutes comercials mediterrànies es traduiria en una important incorporació de lèxic castellà al sabir. I pel que fa a l’italià, tres quarts del mateix. L’italià és una llengua contemporània creada després de la unificació política d’Itàlia (1860). Defensar que la llengua italiana ha influït en la composició del sabir només es pot entendre quan es confon ligurtoscà medieval amb italià contemporani.

En què s’assemblaven el sabir i el cataloccità medieval?

El sabir, creat per a facilitar la comunicació, evitava la conjugació dels verbs, de manera que totes les accions s’expressaven en infinitiu. Seria, per dir-ho col·loquialment, com s’expressaven els indis americans en els westerns de Hollywood. I aquí, en aquest punt, és on es fa més evident la influència catalana: els infinitius del sabir medieval són sempre acabats en -ar o en -ir, com en el catalanoccità medieval, a diferència del sistema lingüístic ligurtoscà, més fidel a la llengua mare llatina i que conservava les terminacions en -are o en -ire. En sabir, un armador li preguntaria a un mariner que es volia enrolar, però que tenia mal aspecte: “ti estar bono?” (‘tu estar bo?’). O un macip de costa (un estibador portuari medieval) que desestibava la càrrega d’un comerciant li deixava un espai al bot i li preguntava: “ti venir aquí”? (‘tu venir aquí?’).

En què més s’assemblaven el sabir i el catalanoccità medieval?

El sabir va ser una revolució lingüística que tenia el propòsit de facilitar la comunicació en els intercanvis comercials. La seva composició es va simplificar i adequar al màxim. Els catalans eren cada cop més presents al mar, i en els textos del sabir trobem una gran quantitat de substantius que són com en el catalanoccità de l’època. Una bona colla de substantius del sabir acaben amb les terminacions -ato o –ir, característiques del catalanoccità medieval. Alguns exemples serien els substantius: forato (‘forat’), deserto (‘desert’), joco (‘joc’), olio (‘oli’), fugo (‘foc’), els adjectius: vergonyoso (‘vergonyós’) o els verbs: mirar, prometir, tenir, cridar, consolar o impedir. Aquesta influència és tan evident que en el lèxic sabir apareixen substantius del català que el temps no ha modificat, com per exemple: caserna, germana, mantega, riu o taca.

Mapa dels consolats de mar catalans a la Mediterrània / Font: Museu Marítim de Barcelona

Els consolats de mar catalans i el sabir

Durant dos segles llargs (XII a XV), Barcelona —i, per extensió, Catalunya— va ser una superpotència militar i econòmica que va disputar el lideratge de la Mediterrània a Gènova i a Venècia, quan no el va ostentar en solitari. Els consolats de mar catalans escampats arreu de la Mediterrània van ser, sempre, focus de l’expansió marítima catalana i, en alguns casos, plataformes de la conquesta militar catalana. Eren, com defensa la professora Coral Cuadrada, de la URV, nuclis de projecció del model colonitzador català, de factura mercantil i de tradició grega i que, posteriorment, inspirarien les empreses colonitzadores angleses i neerlandeses al Nou Món. Els consolats de mar, màxima expressió de la força política i econòmica catalana en la plenitud medieval de Barcelona, universalitzarien el dret marítim català i el sabir.

 

[Font: http://www.elnacional.cat]

%d blogueurs aiment cette page :