Archives des articles tagués Apprentissage de langues

La nova Llei de la llengua pròpia i oficial a Andorra és positiva per a la llengua i per al país.

Avui s'ha aprovat la Llei del Català a Andorra © Agència de Notícies d’Andorra

Avui s’ha aprovat la Llei del Català a Andorra

Escrit per Maria Cucurull

Gairebé 25 anys després de l’aprovació de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, en la sessió d’avui del Consell General s’ha aprovat la Llei de la llengua pròpia i oficial. El projecte de llei va entrar a tràmit parlamentari el mes de setembre passat i, en aquest cas, per la importància que té per al país, el procés s’ha allargat més del que és habitual. Normalment, es triguen uns quatre mesos, en aquest cas, ha durat com un part: nou. Ara bé, l’espera ha valgut la pena perquè, asseguren, aquesta dilatació en el temps ha servit per arribar a consensos entre gairebé tots els partits. 25 dels 28 consellers hi ha votat a favor. Ara bé, malgrat que Andorra Endavant no s’hi hagi volgut sumar, sembla que durant aquests mesos s’ha treballat per arribar a acords en què totes les formacions s’hi sentissin còmodes. És, per tant, el resultat d’un estira-i-arronsa, és la llei de la unanimitat perquè tot i haver començat des de punts de vista molt allunyats, tots hi han remat a favor perquè saben que avui el català fa història.

Una de les grans novetats de la llei és la creació de dos organismes encarregats de la política lingüística que asseguren que tindran les dotacions pressupostàries necessàries: la Junta de Coordinació sobre Llengua i Formació de caràcter administratiu i sectorial i el Consell Nacional per la Llengua de caràcter polític i social. I això vol dir que aquesta vegada sí, ara es farà complir la llei i hi haurà sancions.

Els residents passius també hauran de descobrir a quin país han aterrat. A partir d’ara, qui arribi al Principat d’Andorra sense saber català tindrà 5 anys per aprendre les nocions de la llengua pròpia equivalents a un A2 de català.

Durant aquests nou mesos de gestació, des que va sortir el projecte de llei, se n’ha parlat molt de les implicacions que tindria. Hem vist nombrosos titulars sensacionalistes sobre si els Youtubers podrien quedar exempts de complir la llei o haurien d’aprendre els colors i els noms de les fruites en català. I finalment, la llei és igual per tothom, vaja… Els residents passius també hauran de descobrir a quin país han aterrat. A partir d’ara, qui arribi al Principat d’Andorra sense saber català tindrà 5 anys per aprendre les nocions de la llengua pròpia equivalents a un A2 de català, és a dir, saber construir frases d’ús habitual i conèixer el vocabulari quotidià de la pròpia professió. En arribar al país, el nouvingut té l’opció de seguir un curs de català de 30 hores que ofereix gratuïtament el Govern d’Andorra per acreditar que sap dir “Bon dia”, “Soc en daixonses” i “Vinc de la Xina Mandarina”, és a dir, l’equivalent a un nivell A1 serà essencial per renovar el permís de residència passat un any al país.

I bé, evidentment, com sempre hi ha detractors. Sembla que algun d’aquests Youtubers que han anat a viure a Andorra per evadir impostos del seu país d’origen ( és a dir, són espanyolíssims però amb matisos) es queixen perquè han d’aprendre nocions de català, perquè se’ls demana un mínim respecte al país on ells han decidit viure. Parlen de dictadura, d’imposició, de càstigs… Bé, sabem que la ignorància és atrevida i que actualment massa sovint s’utilitza un vocabulari agressiu de manera gratuïta. Un xic de dramatisme fruit de la cultura woke, sumat a la voluntat constant de cridar l’atenció per sumar visites, són el resultat d’algunes opinions que no tenen cap fonament. Que el país on has triat viure et demani uns coneixements mínims de la llengua que s’hi parla, no és una imposició ni una dictadura. Potser aquest curs de 30 hores ajudarà a obrir una mica les mires a alguns.

Si ens posem a parlar de genocidi lingüístic justament els francesos no queden una bona posició. Allò que dèiem, vocabulari agressiu gratuït sumat a la ignorància.

També hi ha les queixes dels que asseguren que no poden aprendre català per una qüestió d’horaris. I en aquest punt l’actitud dels catalanoparlants és importantíssima. Ajudem els cambrers, dependents i gent que treballa al sector terciari a aprendre la llengua. Repetir a poc a poc la frase, intentar fer pedagogia quan anem a comprar els ajudarà aprendre la llengua mentre treballen. Només cal una cosa, que l’aprenent tingui ganes d’ampliar el seu coneixement. Si no hi ha voluntat, si l’altre no és receptiu, no hi ha res a fer, però tampoc s’hi valen les queixes.

I Andorra Endavant, per què no s’ha sumat a l’acord? La presidenta del grup parlamentari Andorra Endavant, Carine Montaner, creu que la llei pot generar conflictes amb els països veïns. De fet, la diputada francesa d’ultradreta Marine Le Pen fa uns mesos es queixava de la reculada del francès a Andorra i apuntava que es deu a la imposició del català. Si ens posem a parlar de genocidi lingüístic justament els francesos no queden una bona posició. Allò que dèiem, vocabulari agressiu gratuït sumat a la ignorància.

De detractors sempre n’hi ha, en qualsevol tema i en qualsevol àmbit. Sorprèn que hi hagi gent que s’oposi al coneixement, saber, aprendre, comunicar-nos amb l’entorn, respecte a la societat on vius, voluntat d’integració, estimar el país on vius o que t’ha acollit. Tot són valors positius, la llei de la llengua pròpia i oficial és positiva per a la llengua i per al país. Ara bé, som els ciutadans els responsables de fer-la útil.

[Foto: Agència de Notícies d’Andorra – font: http://www.nuvol.com]

L’èuscar és un dels idiomes que més ha patit les retallades de les classes a les Escoles Oficials d’Idiomes del País Valencià. Tot i que el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, nega cap tipus de retallada, el cert és que les classes presencials en aquesta llengua desapareixeran, els interins hauran de buscar una altra feina i els alumnes, que en bona part estudiaven l’idioma dels bascos per plaer, ho hauran de continuar fent de manera telemàtica. Un format que no els convenç en absolut.

Cartells en bilingüe al centre de Bilbao

Escrit per Manuel Lillo

L’èuscar desapareixerà de les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI) del País Valencià. O, més ben dit, en desapareixerà la presencialitat de les classes, la qual cosa s’interpreta pràcticament com un sinònim de desaparició. L’èuscar que, segons l’Institut Basc de Cultura, és parlat per vora 750.000 persones, és una de les llengües que en territoris com el del País Valencià no s’aprenen tant per necessitats laborals com pel simple gust de conèixer un dels idiomes més peculiars del món.

És per això que bona part dels alumnes que aquests últims anys s’han apuntat a classes d’èuscar són persones jubilades, joves amb ganes de sumar idiomes al currículum i persones que tenen alguna mena de vincle –familiar, d’amistat o sentimental– amb Euskal Herria. En aquest sentit, la presencialitat, és a dir, el contacte humà entre tots ells, estimula les ganes d’aprendre aquesta llengua a vora 600 quilòmetres d’on es parla.

Ara, aquesta possibilitat desapareixerà. Fa dues setmanes les EOI van saber, en primer moment de manera oficiosa, que l’èuscar patiria una retallada imprevisible i sense cap explicació. No en va ser l’única, atès que l’àrab o les classes de castellà per a estrangers també s’han vist reduïdes. Segons argumentava la Conselleria, les EOI estan plenes “només” al 61% –una xifra que no s’ha provat documentalment–, i molts dels alumnes abandonen les classes a meitat de curs. Calia, per tant, un reajust.

En canvi, l’explicació no convencia. La retallada de les classes de castellà per a estrangers, entre les més sol·licitades, no encaixava amb aquest argumentari. Si el problema era la baixa assistència a les EOI, per què retallar unes de les classes més demandades?

Tornant a l’èuscar, les classes en aquest idioma les imparteixen professors interins que quedaran fora de les EOI. Només s’hi quedarà un professor funcionari de carrera fent classes telemàtiques. Un format poc estimulant. Izaskun Kortazar, professora d’èuscar a l’EOI d’Alacant, explica que “un grup important dels meus alumnes són jubilats i ja m’han fet saber que no faran classes online. I si la raó per retallar les classes és que un terç dels alumnes d’eixa l’EOI a mitjan curs, haurien de saber que si el format és telemàtic aquest abandonament es multiplicarà”, explica aquesta mestra.

Kortázar, natural de Bilbao, explica en català que en classes com les seues “la relació personal entre els alumnes fa molt”. El format telemàtic acabarà amb aquesta dinàmica, tal com també explica Garikoitz Knorr, professor a l’EOI de València, que indica que cada any es matriculen entre 25 i 30 alumnes en èuscar, “una xifra considerable si es compara amb altres llengües”. Knorr valora aquest nombre d’alumnats “que volen aprendre una llengua xicoteta i estigmatitzada durant molt de temps: he arribat a tindre alumnes que han reconegut no dir a ningú que estaven aprenent l’èuscar per no haver de donar explicacions”.

La raó real

Qui tampoc no ha donat explicacions massa creïbles a parer del professorat és la Conselleria d’Educació. “Parlen d’optimitzar per justificar la decisió de reduir les classes presencials, i crida l’atenció que també es reduisquen les places d’espanyol per a estrangers”. Segons interpreta Knorr, el motiu de fons d’aquesta decisió és la voluntat de desfer-se dels treballadors interins. “Des d’Europa han exigit que s’estabilitzen aquests treballadors, i el que han fet ha sigut prescindir de tots i quedar-se només amb els funcionaris de carrera”. Aquest professor recorda que l’EOI ofereix un servei públic, i que l’estalvi no sempre pot ser la prioritat per a prendre una decisió. “Si retallen classes perquè les EOI s’omplen al 61%, eliminarien la ruta d’un autobús urbà ocupat al 61%?”, es pregunta.

Knorr, que és interí, haurà de buscar una altra feina. Per sort sap més idiomes, com la resta dels seus companys, i possiblement es podrà quedar a València. També és interí Mikel Álvarez, professor d’èuscar a l’EOI de Castelló de la Plana, que enguany ha tingut 21 alumnes matriculats. “Una xifra molt decent i que cal posar en valor”, celebra. Ell, que sempre ha exercit com a professor d’anglès, va trobar l’oportunitat d’ensenyar l’èuscar, la seua llengua materna, al País Valencià. “Ara me n’hauré d’anar”, lamenta.

Enguany, al País Valencià, l’èuscar ha comptat amb sis grups a València i amb altres quatre a les ciutats d’Alacant i de Castelló de la Plana. En total, un centenar d’alumnes. A partir del curs que ve, a cada classe online hi haurà quaranta alumnes, segons la proposta de Conselleria –la primera en va ser de cinquanta–, quan fins ara presencialment n’hi podia haver fins trenta o trenta-cinc. La desmotivació, consideren, afectarà bona part dels alumnes que gaudeixen de les classes d’èuscar, però també de l’ambient que s’hi genera.

La retallada, indiquen els afectats, contradiu l’article 60.2 de la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig d’Educació: “Les escoles oficials d’idiomes fomentaran especialment l’estudi de les llengües oficials dels Estats membres de la Unió Europea, de les llengües cooficials existents a Espanya i de l’espanyol com a llengua estrangera. Així mateix, es facilitarà l’estudi d’altres llengües que per raons culturals, socials o econòmiques presenten un interès especial”.

 

[Font: http://www.eltemps.cat]

Escrit per Marcel A. Farinelli

Aqueixa setmana, sorprenentment, l’Alguer ha rebut molta atenció, sobretot a les xarxes socials. El motiu és que 400 famílies han demanat oficialment que als seus fils se’ls hi faci classe en català, i de català. És un fet inèdit, i sobretot és la prova que a la ciutat sarda existeix un cert interès per aprendre català. Naturalment, aquí a Catalunya aquesta notícia ha generat molt entusiasme, i ha estat particularment comentada a les xarxes socials. El problema és que aquest entusiasme, vist amb ulls d’alguerès, és un poc exagerat. Des de la distància, acostumem a no veure els defectes i els punts foscos, una distorsió que afecta també com nosaltres algueresos interpretem arguments molt debatuts aquí. Per exemple, si li demaneu a un alguerès què en pensa de la presència de la llengua als mitjans públics catalans, us dirà que vos mira amb enveja. En compte, si li demaneu a un català del Principat, vos dirà que anem molt malament. 

Pel que fa a la demanda de classes en català, el problema és que s’ha presentat aquesta notícia com la conseqüència d’una forta pressió social, i alguns han celebrat el fet com la primera volta que el català arribava a les escoles de l’Alguer. No és ben bé així, i per bé que la notícia sigui important és menester mirar la qüestió amb realisme. I no hi ha millor manera de fer-ho que posar en context les notícies recents, repassant com els algueresos van aprendre català, per millor comprendre la importància i els punts crítics de les novetats en l’ensenyament a les escoles alguereses.

Primer de tot, no és veritat que per primer cop el català ha arribat a les escoles. Paradoxalment, l’alguerès era present en l’ensenyament públic fins als anys vint del segle passat, on era utilitzat per ensenyar italià als pocs nens que freqüentaven les escoles públiques. El mètode, difós a tot Itàlia, tenia com a finalitat la difusió de l’italià fent servir els « dialectes », i fins i tot existien diccionaris ad hoc que els mestres feien servir. Un d’aquests mestres era Joan Palomba, que amb Ramon Clavellet i Joan Pais fou un dels protagonistes del moviment cultural que volia refer els lligams amb Catalunya. Llavors, si bé pràcticament tots coneixen el català, ningú ho sabia escriure correctament. Els algueresistes no l’havien après a l’escola, i de fet sovint en la correspondència amb catalanoparlants « continentals » (llavors, sobretot eren del Principat) els algueresos demanen gramàtiques, diccionaris i altres instruments per perfeccionar la mateixa llengua. La redacció d’una gramàtica del català de l’Alguer serà un factor que provocà divisions, i la seva publicació, l’any 1906 per part de Palomba, va generar una forta crisi dins dels intel·lectuals algueresos. La gramàtica, però, serví a poc perquè amb la instauració del règim feixista la política lingüística canvia, i des d’una tolerància instrumental dels primers anys del règim, es passa a la prohibició. Si abans podia ser un instrument per ensenyar l’italià, ara és una relíquia que cal eliminar. Però, la falta de finançament i la guerra mundial fan impossible realitzar aquest procés.

Per tornar a veure algú ensenyar els fonaments de la gramàtica catalana, hem d’esperar els anys cinquanta. Durant la postguerra, hi ha un moviment de recuperació de la llengua i dels lligams amb els territoris de parla catalana, que quasi tots viuen una situació de repressió, política i cultural. Gràcies a dues figures, Antoni Simon Mossa i Rafael Catardi, l’associació Centre d’Estudis Algueresos promou cursos de català, adreçats en gran part a població adulta. No es tracta d’ensenyar l’idioma, que és encara el més difós, sinó d’alfabetitzar. L’Alguer ha participat marginalment al procés de normalització del català, i la circulació de llibres era molt limitada: pocs sabien escriure, i ho sabien fer perquè autodidactes. Els cursos van prendre el nom d’escoleta del bon pescador, i eren els primers que es van organitzar regularment. Llavors no es pensava a fer arribar el català a l’escola pública, era un context completament diferent del d’avui.

Després del 1968, a tot Sardenya es pren consciència de la importància de protegir la identitat, i doncs la llengua, amenaçades pels canvis provocats pel procés de construcció nacional, i els canvis econòmics que afecten l’illa. Abans, la identitat sarda no estava en perill. En això, l’Alguer ha estat pioner a l’illa. En aquell moment l’Estat Itàlia no reconeix ni el sard ni el català com a llengües, simplement són dialectes, i els activistes sards van començar una batalla per obtenir aquest reconeixement. És el pas previ perquè les escoles públiques puguin ensenyar en sard i en català. Malauradament, els primers resultats arribaren només entre 1997 i 1999, quan primer la Regió Autònoma de Sardenya, i després l’Estat Italià, van aprovar una llei que reconegui les minories lingüístiques, entre les quals sards i algueresos. Finalment, per primer cop de forma oficial, els alumnes poden fer unes hores d’activitats didàctiques en català. Es tracta del projecte Palomba, començat l’any 1998, i que fins al 2011 ha estat l’única ocasió pels alumnes algueresos de rebre educació en català dins de la instrucció pública.

Quin impacte ha tingut aquesta experiència? No hi ha dades a disposició, però aquella generació d’ensenyants que, als seixanta, no van transmetre la llengua als seus fills, eren els mateixos que entre 1998-2011 van participar en el projecte. Com a mínim, hi va haver un canvi de mentalitat, i sobretot es va realitzar una important cooperació entre Municipi i Generalitat, base per a futures experiències. Des del punt de vista quantitatiu, però l’impacte deu haver estat mínim: eren només unes hores, i eren opcionals. Tancada aquella experiència, aprendre català a l’Alguer ha estat possible només fora de la instrucció pública, en gran part gràcies a l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu, fundada als anys vuitanta i que ha sigut fonamental per la difusió de la llengua. Doncs, per què ara es diu que estem davant d’un canvi tan rellevant?

L’any 2019 la Presidència del Govern sard és a les mans del Partit Sard d’Acció, que històricament ha representat el sardisme. El govern sardista, aliat amb la Lega de Matteo Salvini, vol donar nou impuls a la política lingüística i a la valorització de la cultura sarda, i per això es posa mà a la legislació que fins llavors existia. La idea és aquella de racionalitzar, i unificar en una llei, els proveïments en matèria lingüística que s’havien promulgat, de manera poc organitzada, en els anys anteriors. També es volen superar divisions, que han impedit aplicar la política lingüística en els anys precedents. La notícia, en àmbit català, ha estat presentada com la primera volta que la llengua era reconeguda oficialment, i podia ser ensenyada a les escoles. No era la primera volta, era un pas important perquè es racionalitzaven lleis ja existents, i es posaven uns recursos econòmics que abans, per falta de voluntat política, no s’havien mai posats.

En aquest context, les institucions municipals, amb la col·laboració d’aquelles sardes i la participació de la Generalitat i de l’Institut Ramon Llull, han començat a organitzar l’ensenyament en català a l’Alguer. El primer problema ha estat la selecció del personal docent, una qüestió complicada pel fet que a l’Alguer el català, com hem dit, no ha estat quasi mai matèria d’ensenyament a les escoles públiques, i només uns pocs han fet estudis de filologia o llengua catalana, a Sàsser o en alguna universitat catalana. Falten professors, i aquells que es van formar com a docents a Sardenya han fet tots els estudis en italià, per ensenyar en italià, i tècnicament no tenen el certificat de català. Un problema ben gran, com es pot entendre. Per trobar una solució, el setembre del 2021 es va convocar un examen per obtenir el certificat C1 de català, i així poder tenir l’habilitació a l’ensenyament. Un prova que, donat que el curs escolar comença als inicis de setembre, ha arribat tard. A desembre, es va obrir el termini per demanar l’ensenyament en i de català, a través d’un formulari en línia que els genitors han d’omplir, i a principis de febrer s’anuncia que unes 400 famílies ho van fer. Ara, és menester esperar que es programin les activitats didàctiques, i que se seleccionin els ensenyants capaços de portar-les a terme.

És una notícia important, però només és un pas en un recorregut gens fàcil. Primer de tot, és clar que la decisió arriba tard, ja que el curs escolar acaba en pocs mesos. Segon, el personal docent ha demostrat el coneixement de l’idioma, però no té experiència docent en català, com tampoc té formació. Aquest és un punt especialment crític, perquè quan es va plantejar la llei alguns van observar com la Generalitat podia proposar formació als futurs docents, o fins i tot algú va parlar de docents catalans enviats a les escoles sardes. Aquí, la negativa per part sarda ha estat rotunda: els ensenyants han de ser sards, i formats a Sardenya i amb experiència realitzada dins del sistema italià. És una decisió que, des d’un punt de vista insular, es pot entendre, que, però per la peculiaritat de l’Alguer exclous tots aquells que han emigrat, i s’han format i han fet experiència, en universitats catalanes. És un senyal que encara cal treballar per la cooperació transfronterera entre Sardenya i Catalunya, una cooperació que passa per l’Alguer. L’ensenyament és un terreny delicat, en què podem enfortir aquest lligam, o definitivament posar-lo en perill.

[Font: http://www.racocatala.cat]

El govern vol aconseguir que mig milió de persones sàpiguen gaèlic d’aquí a vint anys

Acte a favor de la llengua irlandesa a Stormont, a Belfast, el maig passat.

El govern autònom d’Irlanda del Nord ha fet públic un informe sobre el gaèlic irlandès que preveu aconseguir que mig milió coneguin la llengua d’aquí a vint anys i que el 10% dels estudiants estiguin escolaritzats en centres en aquest idioma, segons informa la BBC. L’executiu de Stormont es proposa també, en un altre document, promoure l’escocès de l’Ulster.

Les recomanacions elaborades per un comitè d’experts del Departament per a les Comunitats (DFC) del govern nord-irlandès arriben amb retard. L’exministra de Cultura nord-irlandesa Carál Ní Chuilín, del Sinn Féin, va posar en marxa l’any 2015 un pla per promoure la llengua irlandesa que l’executiu de Stormont no va arribar a aprovar a causa de disputes polítiques.

L’acord per restablir l’autogovern nord-irlandès del gener del 2020 preveia la posada en marxa d’una estratègia per a les llengües d’Irlanda del Nord i la responsable del Departament per a les Comunitats, Deirdre Hargey, va encarregar, a mitjans de l’any passat, els dos informes, un per a l’irlandès i l’altre per a l’escocès de l’Ulster.

El principal objectiu de l’informe sobre el gaèlic irlandès és fer augmentar el nombre de persones que “tenen coneixement” de la llengua a Irlanda del Nord dels 184.898 que calculava el cens del 2011 fins a 500.000 el 2042. També s’espera incrementar el nombre de nord-irlandesos que tenen el gaèlic com a llengua habitual.

L’eina principal per promoure el coneixement de la llengua és l’escolarització en irlandès. Segons el Departament d’Educació, el curs 2021-2022 hi havia més de 7.000 alumnes en aquestes escoles, un 2% de la població escolar. L’objectiu és multiplicar aquesta xifra per cinc d’aquí al 2042 per arribar a 35.000 estudiants, un 10% del total.

Tot plegat necessitarà un desplegament normatiu que reconegui el dret a rebre educació en irlandès, la formació de mestres i la promoció de la llengua a l’administració pública.

Pel que fa a l’escocès de l’Ulster, els experts creuen que està poc valorat i demanen esforços per revifar la llengua i la cultura, especialment en l’àmbit escolar i en la recerca universitària.

L’informe del Departament per a les Comunitats ha de ser aprovat encara pel govern nord-irlandès.

 

 

[Imatge: An Dream Dearg – font: http://www.diaridelallengua.cat]

Os Workshops Internacionais de Turismo Religioso em Fátima, nos quais o Paraguai foi país convidado, trouxeram Angie Duarte a Portugal. A ministra do Turismo falou de Aleixo Garcia e da rota guarani, do projeto em torno das antigas missões jesuítas, e deixou o convite para descobrir a natureza do país sul-americano.

Escrito por Leonídio Paulo Ferreira

Este ano assinalam-se os 500 anos da chegada do português Aleixo Garcia, o primeiro europeu no Paraguai. O trilho que o levou da costa brasileira via Paraguai até ao sopé dos Andes onde contactou com os incas, a Rota Guarani, também chamada de Tapé Avirú, é um possível trunfo turístico do Paraguai?

Aleixo Garcia é a figura mais antiga a unir o Paraguai e Portugal. E é uma figura que tem muito destaque no Paraguai. Existe até uma rua com o seu nome num bairro muito emblemático da capital, Assunção. E sem dúvida, que o Tapé Avirú é um novo produto turístico, uma rota que segue a rede de caminhos dos povos nativos, e estamos a trabalhar para posicionar o Paraguai dentro do que é o segmento das rotas. O Tapé Avirú é algo que nos une como povos. Por quê? Porque há 500 anos Aleixo Garcia foi o primeiro europeu a pisar a nossa terra. Contactou com os guaranis e tanto que até aprendeu a língua para poder relacionar-se com eles. Esse foi o ponto de partida para, seguindo vários trilhos ou percursos, poder contactar com outras etnias da região. Queremos lembrar esse português e esse encontro e transformar isso num produto turístico.

Também existe a Rota Jesuíta, porque o Paraguai foi um importante lugar de implantação das missões dos jesuítas, que chegaram a ser combatidas pelas coroas portuguesa e espanhola, que por fim no século XVIII decidiram repartir esse território. O que se pode visitar hoje?
O Caminho Jesuíta é um legado dos jesuítas quando estiveram no território, e não só paraguaio. Chamamos agora Rota Jesuíta e é um produto multidestino, do qual fazem parte as antigas cidades criadas pelos jesuítas. As missões jesuítas, que antes eram chamadas de ruínas, são as que estão mais bem preservadas, Temos as missões jesuítas de Jesús de Tavarangué e Trinidad de Paraná, que são património universal da UNESCO. Temos também San Cosme e San Damián e outras missões que estão em território paraguaio. Este é um produto multidestino que trabalhamos com a Argentina, com a Bolívia, com o Brasil, que também fazem parte deste produto turístico. E viemos oferecer esse produto aqui em Portugal, onde participámos nos Workshops de Turismo Religioso, realizados em Fátima. Além da Rota Jesuíta, temos também o Circuito Mariano e a Rota Franciscana. Temos muito a oferecer em termos de turismo religioso no Paraguai, por ser um país muito católico, pois ainda hoje a fé é uma das principais características dos paraguaios.

A natureza também é outra aposta do Paraguai em termos de turismo?
Completamente. As missões jesuítas, a sua rota, podem ser o fio condutor de tudo o mais que o Paraguai oferece em termos de turismo de natureza, turismo de aventura, turismo rural, turismo religioso, como dissemos, turismo histórico, cultural, gastronómico. O Paraguai é um país que não tem mar, então visamos outros nichos de mercado, como essas rotas que mencionei, mas também trabalhamos muito a natureza. Tudo é possível baseado na excelente infraestrutura hoteleira que o Paraguai possui em cada um de seus pontos mais emblemáticos e nas capitais provinciais.

A paisagem do Paraguai tem de ser diversificada, pois se o país é pequeno comparado com os vizinhos Brasil e Argentina não deixa de ser quatro vezes maior do que Portugal. Quais as diferenças que se sentem mais? Entre Norte e Sul? Oeste versus Leste?
Temos duas grandes regiões, e a maioria da população, somos um pouco mais de seis milhões, vive na zona ocidental. Assim, na região oriental temos grandes reservas e parques naturais. Temos observação de pássaros. Aliás, mesmo na capital, Assunção, temos mais de 300 espécies de aves migratórias. E somadas a tudo o que outras regiões oferecem, são 700 as variedades de espécies para os observadores de aves. Tudo isto se enquadra no eixo do turismo sustentável, pois estamos a tentar posicionar o Paraguai também como a capital verde da Ibero-América com base na quantidade de espaços verdes por metro quadrado por habitantes que possui e em toda a biodiversidade que oferece em termos de fauna e flora.

Falou de Assunção, a capital, uma cidade que tem quase cinco séculos. Outra atração turística?
Exatamente, a cidade completará em 2037 os seus 500 anos e é conhecida como a mãe das cidades, pois a partir dela fundaram-se outras cidades noutros países também. As expedições partiram de Assunção e por isso é conhecida como a mãe das cidades.

Para finalizar, imagine um português que está a visitar o Paraguai, está em Assunção e vai a um restaurante e quer ouvir música. O que vai comer e o que vai ouvir?
Vai ouvir muito a guarânia, a música típica do Paraguai, e a polca paraguaia que também é outro ritmo típico do nosso país. Isto enquanto desfruta da gastronomia, e a melhor carne do mundo é a carne paraguaia. Temos também a sopa paraguaia, que é a única sopa sólida do mundo, e o bori-bori, prato típico reconhecido recentemente como a melhor sopa do mundo. A certificação do Paraguai como capital ibero-americana da gastronomia guarani também foi recebida no âmbito sociocultural das missões jesuítas. O Paraguai é sem dúvida um destino a descobrir, é o segredo mais bem guardado da América do Sul e não queremos mais que seja segredo.

Começámos por falar de Aleixo Garcia que aprendeu guarani, língua que continua a ser falada no Paraguai meio milénio depois. Qual a importância da cultura indígena?
Os povos indígenas, sem dúvida, têm uma importância muito relevante dentro daquilo que é a nossa identidade como país, não só a língua guarani, mas tudo o que é cultura. O Paraguai é um país que possui oficialmente duas línguas, a língua castelhana ou espanhola e a língua guarani, que hoje faz parte do nosso legado, da nossa identidade cultural. e estamos muito orgulhosos disso.

[Fonte: http://www.dn.pt]

Hi ha un ampli consens a Catalunya a favor que es respectin els drets lingüístics i que s’asseguri l’aprenentatge de la llengua pròpia d’estudiants i immigrants

Cada dos per tres surten a la llum casos de discriminació lingüística contra els catalanoparlants arreu dels Països Catalans. Hi ha professionals que es neguen a atendre en català clients o usuaris de la sanitat o d’establiments comercials i, fins i tot, n’hi ha que els exigeixen que els parlin en castellà.

Aquestes actituds són rebutjades per la gran majoria dels catalans, segons es desprèn de la 3a onada de l’Òmnibus de 2023, publicada dimecres pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). En l’apartat de llengua d’aquest macrosondeig de la Generalitat de Catalunya, fet a 2.262 majors de setze anys entre el 29 de setembre i el 30 de novembre de l’any passat, un 70% dels enquestats es mostren molt d’acord (entre el 8 i el 10 en una escala del 0 al 10) amb el fet que tothom pugui ser atès en català i castellà, un percentatge que s’eleva fins al 80% si comptem el 10% que respon a aquesta pregunta amb una nota d’entre 6 i 7.

També és molt ampli el consens en la necessitat que es garanteixi que els infants dominin les dues llengües. Un 73% dels enquestats ho valoren entre el 8 i el 10 i un 10% més entre 6 i 7. Una mica més baix és el percentatge de catalans que creuen que cal reforçar l’ensenyament del català als immigrants (un 62% entre 8 i 10 i un 13% entre 6 i 7), però el desig és majoritari igualment.

Grau d’acord amb diverses polítiques lingüístiques del 0 al 10 (en percentatges) Centre d’Estudis d’Opinió

Aquests percentatges varien en funció de si els enquestats tenen el català o el castellà com a llengua pròpia. En el cas dels catalanoparlants, el percentatge de ciutadans que valoren entre un 8 i un 10 la necessitat de garantir que tothom pugui ser atès en català i en castellà és d’un 82%, mentre que entre els castellanoparlants és d’un 62%. Passa el mateix amb la pregunta sobre si s’ha de garantir que els nens dominin les dues llengües (87% i 64% respectivament en la franja d’entre 8 i 10) i encara hi ha més diferència entre els qui creuen que s’ha de reforçar l’ensenyament del català als immigrants (81% els catalanoparlants i 50% els castellanoparlants).

Per tendències polítiques, més del 85% dels simpatitzants de la CUP, Junts i ERC estan totalment d’acord amb aquestes mesures de política lingüística. Per contra, una part dels simpatitzants de Ciutadans, PP i VOX no estan gens d’acord amb aquestes mesures.

Demanats sobre la presència del català en el món digital, aproximadament la meitat dels enquestats considera que la presència de la llengua pròpia a les xarxes socials, a les aplicacions mòbils, a les sèries i pel·lícules de les plataformes és adequada. En canvi, en els videojocs les opinions estan dividides: un 46% considera que és insuficient i un altre 46% que és adequada. La percepció sobre la presència del català en aquest àmbit canvia molt en funció de la llengua pròpia dels enquestats. Els qui tenen el català com a llengua pròpia són els qui més consideren que la presència del català en el món digital és insuficient. Una majoria de catalanoparlants, superior als dos terços, percep la presència del català com a insuficient. En canvi, aquesta percepció és compartida per menys d’un terç dels castellanoparlants.

 

[Foto: la cabina del pòdcast de la Queta, a Sabadell / R. G. A. – font: http://www.diaridelallengua.cat]

‘Los Nin’, un grupo de jóvenes de la provincia andina de Imbabura recurre a su lengua materna para narra los temas que les tocan de cerca como migración o política

Daniel Proaño y Sumay Cachimuel, cantantes de la agrupación de rap kichwa Los Nin, en Cotacachi (Ecuador), el pasado 9 de noviembre.

Escrito por ANA CRISTINA BASANTES

La primera vez que su familia lo escuchó hablar en kichwa fue rapeando. Sumay Cachimuel tenía 14 años. Estaba con sus primos en su casa en Otavalo, en la provincia andina de Imbabura, y los jóvenes se plantaron frente a toda su familia y comenzaron a cantar. “Solo nos veían y, a veces, hasta se reían por las canciones o lo que decíamos”, cuenta Cachimuel, que ahora ya tiene 33 años. “Además de cantar este tipo de música, escuchaban rapear en kichwa a alguien a quien no le habían escuchado hablar en su lengua materna jamás”, reflexiona sentado en el estudio de Daniel Proaño, uno de los integrantes de Los Nin.

Casi diez años después de aquella escena, este grupo de rap en kichwa ha logrado fusionar este género con su lengua materna en un país en el que 3,5% de su población lo habla y donde el racismo es estructural. Los Nin son mezcla de culturas, instrumentos andinos y los beats del hip hop. A través del rap, narran temas que viven de cerca identidad, migración y política. Su nombre, Los Nin significa “Los que dicen” en kichwa. “Somos los que hablan, los que mencionan”, explican Cachimuel y Proaño.

Cachimuel está sentado en el estudio en Cotacachi, donde graba sus beats con Proaño y los otros cinco integrantes del grupo. Lleva pantalones anchos, una camiseta holgada blanca y unas zapatillas deportivas Nike. Como en sus videos, no falta la gorra de visera plana y un pañuelo rojo, que lo lleva atado a su muñeca; dos tatuajes en sus brazos: uno que dice Sumay, y otro de una persona con la máscara del aya huma (cabeza de espíritu). De la ciudad de Otavalo, Cachimuel es kichwa, una de las 14 nacionalidades indígenas del Ecuador. Es la más numerosa del país: tienen presencia en la Amazonia y Sierra ecuatoriana.

Daniel Proaño y Sumay Cachimuel, durante una entrevista con EL PAÍS.

La afición de Cachimuel por el rap empezó cuando era niño, con una tarea del colegio. Tenía que inventar un cuento y grabarse contándolo. Ya con 14 años, comenzó a practicar estilo libre con sus amigos del barrio. Recuerda que en una de esas competencias que hacían, subió a la tarima y se puso a improvisar: “Desde ahí me gustó y dije: ‘Voy a seguir haciéndolo”. Luego su hermano Tupac, otro de los integrantes del grupo, empezó a hacer beats, y su cuñado a improvisar en kichwa. “Me dijo: ‘Escribe tú también en kichwa’, y lo hice. Llegaba del colegio, escribía y practicaba”.

Para Cachimuel, el rap ha sido más que música. Se ha convertido en un puente: “Me ha ayudado porque antes no hablaba ni escribía en kichwa”. Solo lo entendía porque su familia lo hablaba todos los días. No aprendió porque no quisiera, sino porque sus hermanos mayores tuvieron problemas en la escuela para comprender las clases, que eran dictadas en español. “Mis hermanos no quisieron que pasemos por eso y dijeron que mejor teníamos que hablar español. Sufrían bastante porque ellos hablaban más kichwa”, narra.

El kichwa es la lengua indígena con mayor número de hablantes en Ecuador. Aunque la Constitución lo reconoce como idioma oficial, junto con el shuar y el castellano, cada vez menos personas lo hablan. Apenas el 3,5% (591.448) la usa, según datos del Censo de 2010. Este no es un problema exclusivo de Ecuador. La discriminación por hablar una lengua indígena ocurre y se refleja en los datos: en América Latina y el Caribe, uno de cada cinco pueblos indígenas ya ha perdido su idioma nativo, según información del Banco Mundial.

Discos producidos por la agrupación de rap kichwa Los Nin

La socióloga y profesora de la Universidad Católica del Ecuador Alejandra Delgado, explica que este desplazamiento, del kichwa al español, es comprensible y es una muestra de una sociedad que ha reaccionado con discriminación a la diversidad cultural. “En ese sentido, no es una decisión individual, sino un mecanismo que se ha generado desde hace décadas para enfrentar la discriminación y el racismo”, profundiza. Esto sucede, asegura, porque en Ecuador todo lo que está relacionado con la cosmovisión indígena, las expresiones culturales y sociales—que tienen que ver con su vestuario, lengua y música— ha significado un desprestigio.

“Los territorios donde vivimos, Cotacachi, Otavalo e Imbabura, son kichwas y sus tradiciones siempre han estado presentes desde que éramos niños”, dice Daniel Proaño, que se autoidentifica como mestizo de Cotacachi. Pero, admite que, a pesar de esa cercanía cultural, en la escuela nunca le enseñaron el idioma. De hecho, está fuera del radar de muchos colegios. Proaño se acercó al kichwa por la música: “Con el grupo me he dedicado a estudiar la lengua y a la cultura andina”.

El rap kichwa se ha convertido en una herramienta para reivindicar y salvar el idioma. “Las producciones artísticas en la lengua materna motivan a que los hablantes de dicho idioma continúen practicando y que quienes no lo son, se interesen en aprender”, explica el historiador kichwa, Arawi Ruiz. La socióloga Alejandra Delgado coincide en que estas son nuevas formas que se van encontrando para el fortalecimiento de las diferentes identidades, en una sociedad globalizada.

Algunos de los tatuajes de Sumay Cachimuel, cantante de la agrupación de rap Los Nin.

Ruiz, quien también es profesor e investigador en política, cultura y educación, resalta que esta reproducción lingüística no debe recaer solo en los jóvenes, tanto en los productores y consumidores del rap. “El Estado es el que debe generar y disponer de recursos económicos para financiar estos grupos, de lo contrario estas iniciativas se quedan en intenciones y esfuerzos, en los que el Estado no aporta con una mínima”, cuestiona.

Cachimuel y Proaño han recibido una letanía de críticas desde que comenzaron a hacer rap en kichwa: “Mezclar estos dos géneros, estas dos culturas, ha sido muy conflictivo para la gente”, dice Cachimuel. “Nos han dicho profanadores culturales, alienados, que si hacemos esto vamos a dejar la música kichwa, que los jóvenes tienen que seguir lo que los mayores han hecho”, enumera. Ruiz sostiene que hay que poner en debate la idea de que existen géneros tradicionales. “A las poblaciones indígenas se las ve estancadas en algún tiempo y esto no es así porque también viven el siglo XXI”, enfatiza. Además, dice que ahora hay varios grupos de diferentes géneros musicales como el rap, rock, reggaeton, pop e incluso trap.

“Antes solo nos veían como consumidores de la cultura de fuera”, resalta Proaño. Había jóvenes otavaleños con ropa de estilo hip hop y que escuchaban esa música. “Pero no había una producción en kichwa, hecha por gente de aquí. Cuando empezó esto de Los Nin se abrió otra puerta: era música propia, sobre nuestra realidad, pero con elementos de esta otra cultura”, cuenta. La socióloga Alejandra Delgado señala que es muy importante tomar en cuenta cómo este grupo, a través de este género musical, ha encontrado una estrategia de interlocución. “El reencuentro con el kichwa a través del rap es una de las manifestaciones más ilustrativas de cómo ese fortalecimiento cultural se puede dar”, zanja Delgado.

Los Nin durante una sesión en un estudio de grabación.

Son casi las 13.00 y una cuadrilla de jóvenes desfila por las calles del centro de Otavalo: están saliendo de sus clases. Unos llevan su uniforme del colegio y otros lucen sus pantalones y camisetas anchas. “Ahora es normal ver a los wambritos [jóvenes] vestidos así, con sus parlantes escuchando rap en kichwa”, dice Cahimuel. “Ahora tienen esa idea de yo también puedo escribir, quiero hacerlo. Es como un logro”, cuentan “los que dicen”.

[Fotos: KAREN TORO – fuente: http://www.elpais.com]

Captura del canal de video I Love Languages de YouTube  que presenta los lineamientos básicos del yidis.

Escrito por  Filip Noubel – traducido por Mariela Arnst

El yidis, que hablaban más de 11 millones de judíos en Europa Oriental y Central antes de la Segunda Guerra Mundial, lo utilizan actualmente un estimado de 600 000 personas, en comunidades religiosas judías tradicionales en las yeshivás jasídicas.

Global Voices entrevistó a Matthew Katzman, que vive en Canadá y es autor del nuevo libro ¡Oy VeyJerga Yiddish 101 (‘¡Oy vey!’ expresa exasperación en yidis), diccionario satírico que entrelaza historias personales de su familia con divertidas expresiones en yidis para ayudar a comprender la evolución del idioma y cómo personas de diferentes generaciones se relacionan con ese idioma.

Katzman nació y creció en Toronto, asistió a una escuela judía durante la mayor parte de su juventud y aprendió yidis gracias a sus abuelos. Se graduó en psicología en la Universidad Queen y actualmente está completando su maestría en periodismo en la Universidad Metropolitana de Toronto.

La entrevista fue por correo electrónico y se ha editado por razones de espacio y estilo.

Matthew Katzman

Filip Noubel (FN): ¿Puedes explicar cuál es la situación actual del yidis; dónde y quiénes lo hablan?

Matthew Katzman (MK): El yidis se habla en todo el mundo. Es una mezcla de idiomas fusionados, como el alemán, el hebreo, el francés, el italiano y algunos otros. Aún lo hablan muchas personas en todo el mundo, pero principalmente en Israel, Estados Unidos y algunos países de Europa del Este. Antes de la Segunda Guerra Mundial, lo hablaban muchos más judíos, pero con tantas vidas judías perdidas en el Holocausto, el idioma se desvaneció en gran medida.

En mi comunidad, todos conocen el idioma. Representa cosas muy diferentes para cada persona. Creo que la mejor forma de verlo es generacionalmente. Para mi zaidy y bubbie (abuela y abuelo en yidis), y para toda su generación, creo que se ve como un idioma formal. Muchos lo hablaban con sus padres, con sus hijos y entre ellos.

La generación de mi padre, en cambio, si lo consideraba un idioma, aunque no tan relevante o accesible. Especialmente porque, en ese entonces en Canadá, se crecía alrededor de judíos más laicos que no lo usaban tanto. Mis abuelos se lo enseñaron a mi padre y él todavía puede recordar bastante, pero creo que le resultaría difícil mantener una conversación completa.

Para mi generación, podría verse más como una tradición que como un idioma real. Al menos para mí, las palabras adquieren representaciones en lugar de significado. No necesariamente enlazaría un conjunto de palabras para hacer una oración, pero sí soltaría alguna palabra yidis hilarante, pegajosa o tonta en una conversación cotidiana.

FN: ¿El yidis es un idioma en peligro de extinción? ¿Cómo se transmite a la siguiente generación? ¿Está presente en línea?

MK: Se dice que el yidis es un idioma en vías de extinción, incluso la UNESCO lo ha catalogado como una lengua en peligro. Aunque en la actualidad son menos las personas que lo hablan, todavía se utiliza en todo el mundo.

El jardín de infantes lo hice en una escuela hebrea bastante conocida, que enseñaba yidis, y todavía lo enseña. En la comunidad en la que crecí, el yidis estaba presente. Ninguno de mis amigos judíos usa fluidamente el idioma, pero las palabras del dialecto todavía son parte de nuestra conversación diaria. Nos reiríamos y llamaríamos a un amigo un klutz si falla una atrapada fácil en un juego de softball. O diríamos que nos da naches ver a tu equipo de fútbol ganar un campeonato. Tal vez, después de que mis amigos y familiares lean este libro, encontrarán una manera de soltar un nochshlepper aquí o un eppes a nudnik allá.

En cuanto a la presencia en internet, nos conectamos con hablantes a través de comunidades yidis en línea. Mucha gente manifestó interés en comprar ¡Oy Vey! antes de su publicación. Todavía hay muchos grupos en Facebook y Reddit cuyo objetivo es discutir la cultura, leer historias y conectarse con el idioma. Sin embargo, no se habla al respecto en los medios convencionales, por eso siento gran compromiso con este proyecto. Quiero ayudar a las personas a conectarse con un idioma divertido y colorido que tiene un lugar muy importante en mi corazón.

En línea, el yidis se puede escuchar en la popular serie israelí Shtisel, que describe a una comunidad judía ortodoxa, como muestra este video de YouTube.

FN: ¿Cuál es tu experiencia con el yidis? ¿Se ha hablado en tu familia? Si no es así, ¿cómo lo aprendiste? ¿Qué es lo que más te asombra de este idioma?

MK: El yidis ha estado en mi familia durante generaciones. No estoy seguro desde cuándo, pero es muy probable que lo haya escuchado siendo bebé de boca de mis zaidy y bubbie.

Creo que el yidis funciona mejor como un recordatorio o una conexión con nuestro pasado. Escribir este libro me hizo sentir vinculado a mis antepasados judíos que venían de los shtetls, pueblos judíos pequeños y pobres que los albergaban en Europa del Este.

Siento un fuerte deseo de transmitir las tradiciones del judaísmo, como el idioma yidis. En ¡Oy Vey! bromeo diciendo que mi prioridad número uno al escribir el libro es lograr que mis abuelos estén orgullosos de mí. Supongo que de alguna manera siento la responsabilidad de transmitir los rituales que ellos lucharon tanto por conservar.

No diría que el idioma yidis fue una prioridad que se transmitió de generación en generación en mi familia. Sin embargo, en el libro abundan las anécdotas personales porque mi intención fue crear un ambiente simple y familiar.

FN: El yidis tiene gran cantidad de frases y dichos divertidos. ¿Todavía se utilizan entre los hablantes nativos, incluidas las comunidades conservadoras?

MK: Hay demasiados como para contarlos todos. Tengo muchas favoritos. Es más, hay un capítulo completo en ¡Oy Vey! dedicado a esto. Aquí tienes algunos de los mejores:

  • Es zol dir dunern in boykh, vestu meyen az s’iz a homon klaper: tu estómago rugirá tan fuerte que pensarás que es un ruidoso de Purim.
  • Zolst zeyn azoy reykh, az dayn almnhs man darf keynmol nisht arbetn a tog: que seas tan rico que el marido de tu viuda nunca tenga que trabajar.
  • Vaksn zolstu vi a tsibele mitn kop in dr’erd: que crezcas como una cebolla con la cabeza en la tierra.

Algunas de estas frases se utilizan todavía. «Que crezcas como una cebolla con la cabeza en la tierra» es probablemente la más común en la cultura popular, como se puede apreciar en el musical El violinista en el tejado.

Creo que el yidis tiene tantos dichos es porque los judíos tienden a ser pasivo-agresivas cuando están molestas. No es mi intención generalizar y hablar en nombre de toda una religión/cultura/nacionalidad, pero, en mi opinión, un judío preferiría darte pistas sobre cómo se siente en lugar de decirlo directamente.

Cuando esas pistas no funcionan, toda esa frustración podría quedar internalizada. En lugar de enfrentar a alguien y expresar lo que te está molestando, regresas a tu hogar en el shtetl y murmuras algunas de las maldiciones más devastadoras que conoces. Se siente catártico. Para ser claro, nunca he conocido a un judío que haya insultado a otra persona, pero me gusta imaginar que sucede de vez en cuando.

Para el libro, inventé un personaje llamado «Shlomi» que insulta en yidis a lo largo de la historia. Aunque tengo pocos enemigos, es como la culminación de todas las personas que me han perjudicado en el pasado. ¿Realmente insultaría a alguien que me hizo daño? Algo como: que se recuesten en la tierra y se cocinen como un panecillo. El jurado todavía está deliberando sobre eso.

[Fuente: http://www..globalvoices.org]

Con case 500 millóns de falantes, o 6,2 % da poboación mundial, é a segunda lingua materna tras o chinés mandarín. Tamén é a terceira lingua máis utilizada na web e a segunda máis utilizada en plataformas como YouTube, Facebook, Netflix, LinkedIn, Wikipedia ou Instagram

Luis García Montero, director do Instituto Cervantes, presentou en Madrid o anuario 2023 sobre a situación do español no mundo.

Escrito por MIGUEL LORENCI

O español continúa a súa saudable expansión global e dixital. Mantén unha presenza máis que respectable no mundo, pero con certa retardación. É o terceiro idioma na web e é demandado como lingua de estudo por máis de 23 millóns de persoas, aínda que perde estudantes e se estanca como lingua de ciencia. Así o constata o anuario 2023 do Instituto Cervantes, presentado este luns polo seu director, Luis García Montero, que se felicitou «sen compracencia» polos bos datos. Case 500 millóns de persoas (499.947.796) teñen o español como lingua materna, o 6,2 % da poboación mundial. O número de hispanofalantes -case 3,5 millóns máis que o ano anterior- crecerá nas próximas cinco décadas, pero o seu peso relativo diminuirá de xeito progresivo de aí a final de século, segundo as estimacións dos expertos.

A cifra total de usuarios potenciais de español roza os 600 millóns (599.405.122) se aos falantes maternos súmanse os de competencia limitada (76.422.128, case 800.000 máis que no 2022) e os aprendices como segunda lingua ou lingua estranxeira (23.035.198, cun baixada de máis de 700.000). Eses case 600 millóns equivalen ao 7,5 % da poboación mundial.

O español segue sendo a segunda lingua materna do mundo, tras o chinés mandarín, e o segundo idioma de comunicación internacional. É a cuarta lingua nun cómputo global de falantes, tras o inglés, o chinés mandarín e o hindi. O poder de compra da comunidade hispanofalante en todo o planeta se aproxima ao 9 % do PIB mundial. O número de usuarios potenciais de español aumentará ata o 2071, cando superará os 718 millóns de persoas con distinto grao de dominio. Será a cota máxima neste século. A partir de entón prever que o número de falantes redúzase aos poucos ata situarse nos 693 millóns ao acabar o século XXI. No 2100 o 6,4 % da poboación mundial poderá comunicarse en español.

Tras o inglés, o español é a segunda lingua na que máis documentos científicos se publican. Pero no 2022, só o 1,3 % dos artigos que figuraban na base de datos Web of Science foron redactados en español, mentres que o 94 % utilizaron o inglés. «Non abonda coa demografía ou o prestixio cultural de ser a lingua de Cervantes ou Santa Teresa de Jesús. Hai que ir á ciencia e favorecer que a investigación se faga en español», dixo Luis García Montero sobre este talón de Aquiles científico.

En contraste coa situación do español no ámbito científico, a súa presenza en Internet non deixa de ampliarse. É a terceira lingua máis utilizada na web tras o inglés e o chinés. O 7,9 % dos máis de 5.100 millóns de internautas comunícase en español. É ademais a segunda lingua máis utilizada en plataformas dixitais como YouTube, Facebook, Netflix, LinkedIn, Wikipedia ou Instagram, a gran distancia do portugués e do francés.

A cifra de hispanofalantes en Internet aumentou de forma considerable nas dúas primeiras décadas do século XXI; só en Iberoamérica e o Caribe foi do 2.858 %. Pero o seu potencial de crecemento aínda é moi alto debido ao limitado acceso á rede nalgúns países de fala española, onde a penetración media de Internet é do 70,4 % (na UE acada o 89,4 %, e en España, 91,8 %).

Menos estudantes

Máis de 23 millóns de alumnos estudaban español no 2023 como lingua estranxeira, 713.000 menos que no 2022. Unha caída xustificada tanto nos efectos da pandemia, como na eliminación no Brasil do español como lingua obrigatoria. Tamén no número considerable de alumnos non contabilizados, sobre todo en centros de ensino privado. O 80 % dos estudantes de español repártense entre Estados Unidos, Unión Europea e Brasil. Destaca o seu crecemento constante no Reino Unido tras o brexit e nalgúns países do África Subsahariana, en especial onde o francés é lingua oficial ou cooficial. Tras a paralizante crise do 2008, Cervantes chega xa a 100 cidades en 50 países do mundo.

Estados Unidos, hoxe con 62,5 millóns de hispanos, será no 2060 o segundo país hispanofalante do mundo, só superado por México, con 111 millóns. Isto supón que o 27,5 % da poboación estadounidense (un de cada tres residentes no país) será de orixe hispana dentro de catro décadas. Se a comunidade hispana dos Estados Unidos fose un país independente, a súa economía sería a quinta máis grande do mundo, por diante da británica, a india e a francesa.

Todos estes son algúns dos datos máis relevantes da vixésima cuarta edición do español no mundo do informe de 460 páxinas subtitulado O español: unha lingua viva, elaborado por David Fernández Aclamacións, investigador e profesor da Universidade de Alcalá (Madrid), e coordinado pola dirección académica do Instituto Cervantes.

A segunda sección céntrase nas Linguaxes para a inclusión, con seis autores que reflexionan nas súas 120 páxinas sobre a coexistencia das linguas de signos co español, a linguaxe e a igualdade entre homes e mulleres, a historia do braille, as probas de español para persoas con trastornos como a dislexia ou a linguaxe da Administración.

Estrela Montolío, catedrática de lingua española da Universidade de Barcelona lamentou a confusa linguaxe da Administración. Citou unha enquisa que sinala que o 61% dos interpelados abandonou algunha vez a cumplimentación dun documento administrativo en formato dixital. Aludiu a outros estudos que sinalan que as parlamentarias españolas falan menos tempo que os homes e son menos escoitadas que eles, o que adoita verse cando os parlamentarios e os estudos feitos por homes son máis citados que os encabezados por mulleres.

Máis presenza na UE

Ata 76 millóns de europeos son capaces de comunicarse en español na Unión Europea con distinto grao de competencia. Fóra de España, máis dun millón de cidadáns europeos falan español como lingua materna. O español ocupa o cuarto posto no ámbito institucional da UE, por detrás do inglés, o francés e o alemán. Tamén é a cuarta lingua comunitaria por número de falantes nativos, (despois do alemán, o italiano e o francés) e en número de persoas que a teñen como estranxeira (despois do inglés, o francés e o alemán).

A situación do español na UE está determinada polo seu status de lingua oficial, o seu elevado número de falantes nativos e a súa forte proxección como lingua de comunicación internacional fose da Unión.

O español é a lingua máis estudada na educación secundaria superior despois do inglés. En 19 dos 27 estados da UE é o idioma que máis lles gustaría aprender aos seus cidadáns como segunda lingua estranxeira. O brexit supuxo un incremento de peso relativo do español dentro da UE e estimulou a demanda do seu estudo no Reino Unido.

[Imaxe: Rodrigo Jiménez | Efe – fonte: http://www.lavozdegalicia.es]

 

Escrito por Enrique Dans

Cuando, a finales de noviembre del año pasado, muchos usuarios empezaron a utilizar ChatGPT para hacer traducciones de textos, la cosa empezó a estar clara: los resultados eran incomparablemente mejores que los que brindaban los traductores automáticos convencionales.

De hecho, podías incluso adaptarlos a tu forma de escribir: bastaba alimentar al algoritmo con cuatro o cinco textos escritos por ti o con algunas buenas traducciones de textos tuyos a un idioma determinado, para que ChatGPT tradujese «con tu estilo», algo completamente fuera del alcance de los traductores automáticos al uso.

A partir de ahí, han hecho únicamente falta unos pocos meses para que el escenario de las traducciones haya cambiado completamente. Un poco de integración, y en un momentito tenemos, por ejemplo, a Lex Fridman entrevistando a Mark Zuckerberg en el más correcto hindi, idioma que ninguno de los dos habla, y además, hablando no solo con lo que parecen sus voces, sino incluso moviendo los labios de forma perfectamente sincronizada.

¿Qué más queremos? Si el desarrollo de los idiomas fue, supuestamente, una maldición lanzada por los dioses para evitar que los humanos pudiésemos alcanzar su nivel, los seres humanos hemos conseguido superar el desafío, y ahora podemos entendernos perfectamente, independientemente del idioma que estemos hablando: olvídate de los subtítulos, bastan algunos algoritmos (uno para generar el idioma, otro para la voz con sus inflexiones, y otro para el movimiento de los labios), para que puedas ver cualquier vídeo en cualquier idioma en cualquier momento.

El desarrollo de Aloud y su incorporación a YouTube ha dejado las cosas más claras todavía: ahora, cualquier creador de contenidos puede, con un esfuerzo relativamente bajo, generar sus vídeos en cualquier idioma que quiera, y hacerlo además con una calidad muy elevada. Echa un ojo a este vídeo, y no dejes de utilizar la rueda dentada para cambiar el idioma entre español, indonesio, inglés, hindi o portugués cuando quieras.

¿Aprender idiomas? ¿Para qué? Si con la ayuda de algunos algoritmos sencillos puedes crear contenidos que pueden alcanzar a prácticamente toda la población mundial y entenderte con quien quieras… ¿quien quiere esforzarse años para ser capaz de hablar un idioma?

Obviamente, la respuesta no es tan simple. En primer lugar, porque la leyenda de la formación de los idiomas y de esa Torre de Babel destinada a alcanzar el cielo que se quedó a medias cuando, de repente, sus obreros dejaron de poder entenderse entre sí, es simplemente eso, una leyenda. Y en segundo, porque cada idioma posee una riqueza cultural vinculada a él enormemente rica, que es lo que un hablante intenta capturar cuando ha superado la fase de «simplemente poder entenderme» y bucea un poco más en su conocimiento. Una cosa es poder llegar y pedir comida en francés en un restaurante en París, otra muy distinta poder pensar en leer y disfrutar «Les Fleurs du mal«, de Baudelaire. O saber que los gatos franceses tienen nueve vidas y los españoles solo siete. ¿Por qué «ojos que no ven, corazón que no siente» se convierte en «out of sight, out of mind», o en «loin des yeux, loin du cœur»? ¿Similares? Sí, pero con sus delicados e inseparables matices…

Entrenar a un algoritmo con miles de textos en un idioma para lograr que traduzca sin generar la impresión de una traducción automática ya es algo que está a nuestro alcance. De ahí al traductor universal en todos los idiomas, es simplemente cuestión de trabajo y tiempo. Hablamos de herramientas con un nivel de calidad prácticamente desconocido hasta el momento: nada de traducciones palabra por palabra o fase a frase, que hemos ido conociendo a medida que avanzaba la tecnología, sino de auténticos repositorios ilimitados capaces de adaptarse a una temática, a un contexto o a un nivel determinado, y de ofrecer resultados que podrían haber sido pronunciados en tiempo real por un hablante nativo del idioma correspondiente, incluyendo matices e inflexiones de todo tipo.

Sin embargo, hay mucho más. El uso de este tipo de herramientas posiblemente pueda, además de dejar sin trabajo a traductores en medio mundo, permitir que muchos creadores de contenidos accedan a mercados que hasta ahora no podían ni soñar en plantearse, pero no pensemos que lo tenemos todo y que realmente hemos deconstruido la Torre de Babel. Hay más, mucho más en los idiomas y en las traducciones que lo que simplemente parece a primera vista, desde matices contextuales únicos hasta paralelismos, incorporaciones estilísticas y formas variadas de hacer llegar mejor el mensaje en función de circunstancias de todo tipo. Antes de la algoritmia generativa, una traducción automatizada era algo planteable para intentar entender algo, lleno de limitaciones, pero que no podíamos soñar en utilizar a partir de un cierto nivel de calidad. Ahora, esa barrera de calidad se ha superado y se puede plantear utilizar a la máquina para llegar razonablemente bien a hablantes en otros mercados, aunque una traducción llevada a cabo por un traductor experto siga siendo un lujo que proporciona mejores resultados.

Pero ya así como está y como simple ventaja a nivel funcional, posiblemente sea capaz de cambiar un buen montón de cosas.

 

[Fuente: http://www.enriquedans.com]

Els estudiants que facin estades a les universitats de parla catalana podran aprendre la llengua al web OLS

La Comissió Europea (CE) ha anunciat aquest divendres que el català formarà part de la plataforma OLS (Online Linguistic Support) del programa de mobilitat Erasmus+. L’OLS és una plataforma d’aprenentatge d’idiomes en línia adreçada a estudiants de mobilitat Erasmus que posa al seu abast els recursos lingüístics necessaris perquè puguin iniciar l’aprenentatge de la llengua del país que els acollirà abans d’arribar-hi.

Aquesta plataforma incloïa fins ara les llengües oficials de les institucions europees i d’altres llengües incloses en programes universitaris, però en deixava fora el català, juntament amb el basc i el gallec.

El conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal, s’ha congratulat per la decisió que “malgrat que arriba tard, posa fi a un greuge històric injustificable que no reconeixia el català com a llengua de mobilitat internacional tot i ser oficial a Catalunya i ser la llengua principal de docència en els graus de les universitats catalanes”. El Departament de Recerca i Universitats, en col·laboració amb la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i la Xarxa Vives d’Universitats, han treballat conjuntament per posar fi a una discriminació cap a les universitats dels territoris de llengua catalana que, malgrat que formen una de les regions lingüístiques amb major recepció d’estudiants de mobilitat de la Unió Europea, no veien reconeguda la seva llengua en la plataforma OLS.

La marginació del català en aquesta plataforma també suposava un greuge per als estudiants que feien l’Erasmus en universitats catalanes que, a diferència dels que triaven altres destinacions, no podien aprendre la llengua de la universitat d’acollida a través de l’OLS. En aquest sentit, la inclusió del català, així com la de les altres llengües oficials en diferents territoris de l’Estat, ha estat una reivindicació històrica. La incorporació del català a l’OLS era també un dels compromisos fixats en el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya impulsat pel Departament de Recerca i Universitats.

La plataforma OLS permet saber a un estudiant de mobilitat, mitjançant un test en línia, quin és el seu nivell de comprensió i coneixement de la llengua o llengües de la universitat que l’acollirà durant la seva estada acadèmica i ofereix formació, com a mínim de nivell A1, de les llengües pròpies de la universitat de destinació. A més, el fet de participar en l’OLS garanteix que l’estudiant pugui seguir cursos en línia de perfeccionament de la llengua de la universitat d’acollida durant la seva estada acadèmica.

Tot i que la plena integració del català a l’OLS amb els mateixos continguts i recursos que la resta de les llengües que en formen part no es produirà fins al 2027, quan hi ha prevista la nova licitació per a la plataforma, s’ha habilitat una pàgina web amb la mateixa estructura i tipus de contingut que ofereix la plataforma. Aquest web enllaça amb el portal de referència de cursos en línia Parla.cat.

Abans de la inclusió del català en la plataforma OLS, el Departament de Recerca i Universitats, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, ha organitzat cursos presencials de preacollida lingüística adreçats exclusivament a estudiants Erasmus a través de la xarxa d’estudis catalans de l’IRL a l’exterior. Aquests cursos estan recollits al web Estudia català abans d’arribar a Catalunya, on també hi ha altres recursos en línia per a l’autoaprenentatge de la llengua. En els propers anys es continuaran oferint aquests cursos de preacollida, en paral·lel als continguts de la plataforma OLS.

 

[Font: http://www.diaridelallengua.cat]

En raison de l’intérêt croissant et du succès impressionnant du programme d’études de langue et de culture yiddish, l’Université de Tel-Aviv va élargir cette année les possibilités d’étude et de recherche dans ce domaine. Dans ce cadre, elle ouvrira, en plus des anciens programmes de la Faculté des Lettres, également un nouveau projet de recherche à la Faculté des Arts, qui traitera de l’art et du théâtre yiddish tant sur le plan théorique que pratique. Ces dernières années, le yiddish a attiré l’attention de nombreux jeunes étudiants.es israéliens, ainsi que d’étudiants du monde entier qui s’inscrivent aux programmes d’études pour découvrir la richesse spirituelle et verbale de cette langue et de sa culture. L’UTA s’est donné pour but de faire revivre ce patrimoine et sa surprenante actualité dans la Tel-Aviv d’aujourd’hui.

Yair Lipshitz

Une statue a également été érigée sur le campus à la mémoire de l’écrivain yiddish Shalom Aleichem.

Chaque année, plus d’une centaine d’étudiants et d’étudiantes s’inscrivent à la Faculté des Lettres et Sciences humaines pour suivre divers cours de langue et de culture yiddish. Les cours sont organisés sous la direction de l’Institut pour la langue, la littérature et la culture yiddish Jona Goldrich de l’Université créé en 2005. Les filières d’études comprennent, entre autres, un master en études du yiddish dans le cadre du programme interuniversitaire, un cours en ligne grand public en littérature yiddish au nom de Jona Godrich, des bourses pour jeunes chercheurs, ainsi que des programmes d’été internationaux pour les études du yiddish au nom de Naomi Praver Kadar. Cet été, participent à ce programme 75 étudiants en provenance de 14 pays dans le monde, dont les États-Unis, le Portugal, l’Argentine et la France.

«Des voix jeunes, modernistes, radicales, sensuelles et avant-gardistes»

À présent, à la lumière du succès de ces programmes et de l’augmentation du nombre des étudiants inscrits, l’Université ouvre un groupe de recherche qui étudiera également la pratique artistique et théâtrale du yiddish. Ce groupe fonctionnera dans le cadre de  la Faculté des Arts, sous la direction des Dr. Ruti Ablowitz et Yair Lipshitz du Département des Arts du théâtre, et il invitera les étudiants à une immersion artistique théorique et pratique au cœur des trésors du théâtre yiddish.

Les études incluront à la fois une recherche historique et archivistique et une expérience scénique et théâtrale, qui répondra à la richesse créative du théâtre yiddish et des arts qui lui sont liés. Le groupe abordera la question de la signification et de la place de l’héritage du théâtre yiddish pour les jeunes créateurs et la culture contemporaine. L’initiative du groupe de recherche et de l’érection de la statue de Shalom Aleichem sur le campus, vient du Dr. Mark Zilberquit, écrivain et éditeur, président de la Fondation pour la préservation du patrimoine de la culture yiddish et ce, dans le cadre des efforts de préservation du patrimoine des communautés juives à travers le monde.

« En Israël, la langue yiddish est souvent perçue comme traditionnelle et nostalgique ou, dans le pire des cas, comme grotesque et démodée. Cependant, la culture yiddish inclut de nombreuses voix diverses qui, à leur époque, étaient des voix jeunes, modernistes, radicales, sensuelles et avant-gardistes. Nous souhaitons ramener ces voix dans la Tel-Aviv contemporaine et permettre à nos étudiants de découvrir et d’explorer la pertinence surprenante de la culture yiddish dans leur vie d’aujourd’hui », a déclaré le Dr. Yair Lipshitz, du Département des arts du théâtre, directeur du Centre du patrimoine juif Zimbalista.

 « Alors que les études du yiddish gagnent en popularité ces dernières années, je suis convaincu que le processus d’apprentissage de la langue yiddish ne peut être complet sans celui de la culture yiddish », a déclaré le Dr. Mark Zilberquit.

[Photo : le Dr. Yair Lipshitz devant la statue de l’écrivain Shalom Aleichem (crédit: Université de Tel-Aviv) – source : http://www.ami-universite-telaviv.com]

L’éducation immersive est le seul moyen de produire de nouveaux locuteurs de langues minoritaires

Capture d’écran de la chaîne YouTube de France 3 Occitanie montrant une école bilingue occitan-français.

Écrit par Filip Noubel – traduit par Marion Siciliano

La France, avec plus de 20 langues régionales, a toujours été un pays multilingue, mais son gouvernement centralisé reste réticent à reconnaître et à accepter pleinement une telle diversité. Dans un entretien accordé à Global Voices, le linguiste et militant Michel Feltin-Palas explique les raisons de cette réticence.

Michel Feltin-Palas est journaliste pour l’hebdomadaire français L’Express, dans lequel il publie une newsletter consacrée à la diversité linguistique en France. Il est également l’auteur de plusieurs ouvrages sur le sujet, dont son dernier livre, Sauvons les langues régionales, paru en 2022, dans lequel il analyse les raisons historiques et politiques avancées par le gouvernement français pour avoir limité la reconnaissance de ce qu’on appelle officiellement les « langues régionales ». Le livre fait référence à 20 langues qui ont été historiquement parlées dans ce qui est aujourd’hui la France métropolitaine.

Michel Feltin-Palas explique les origines de cette peur de la diversité linguistique de la part des institutions publiques françaises, notamment dans le domaine de la législation et de l’éducation :

La France est un pays qui pourrait ne pas exister. A priori, il n’y avait aucune raison pour qu’un Alsacien se retrouve un jour dans le même État qu’un Basque, un Corse et un Auvergnat. Le pouvoir central a donc toujours craint que ces cultures diverses ne débouchent sur des revendications séparatistes. En conséquence, il a cherché à imposer une langue unique, le français. Quant aux cultures locales, elles sont réduites à de simples folklores et bannies de l’école. « Uniformiser constitue un excellent moyen pour mieux diriger un pays aussi vaste et divers que la France », souligne l’historien Olivier Grenouilleau (Nos petites patries, Gallimard).

Pendant longtemps, la diffusion de la langue française dans des territoires où elle n’était pas parlée a été perçue comme une manière d’apporter la « civilisation ». De ce point de vue, en effet, un parallèle peut être établi avec la colonisation. Jules Ferry [premier ministre français, puis plus tard, ministre de l’Éducation] déclarait ainsi le 28 juillet 1885, devant les députés : « Il faut dire ouvertement qu’en effet les races supérieures ont un droit vis-à-vis des races inférieures […] parce qu’il y a un devoir pour elles. Elles ont un devoir de civiliser les races inférieures. » Il n’est pas abusif de considérer que la même vision a eu cours pour l’Hexagone, où Paris, incarnation de la « civilisation », s’est fixé pour « devoir » d’arracher le bas peuple à la médiocrité de ses « patois » à travers l’école publique.

Bon nombre de ces 20 langues ont une riche tradition littéraire, à la fois orale et écrite, mais ce patrimoine reste largement absent du paysage éducatif et même culturel. Michel Feltin-Palas affirme que :

L’explication est la même. L’État français, à travers l’école, a tenté d’imposer une vision simple : il y aurait en France une seule culture, la culture française, les autres n’étant que de simples folklores sans intérêt. Apprendre aux élèves qu’il existe d’autres littératures n’est pas compatible avec cette vision. Un éditeur scolaire a ainsi osé écrire dans un livre scolaire que Bernat de Ventadour, l’un des plus grands troubadours [poètes écrivant en occitan], écrivait en… « français du Sud » ! Et pourtant… Frédéric Mistral a reçu le prix Nobel de littérature [en 1904] pour une œuvre en provençal [l’une des variantes de la langue occitane]. Mais il n’est pas enseigné.

De nombreuses « langues régionales » contiennent différents dialectes et, dans certains cas, une orthographe différente, comme c’est le cas de l’occitan. Michel Feltin-Palas donne son avis sur ce débat souvent houleux :

La réponse est complexe. Il existe des points communs entre le provençal, le gascon, l’auvergnat, le languedocien, le limousin, le vivaro-alpin [noms donnés par les locuteurs aux six principales variantes de l’occitan]. Il existe aussi entre eux des différences. Dès lors, certains préfèrent insister sur ce qui les rassemble, d’autres sur ce qui les sépare. Concernant la graphie, il en existe deux grandes familles. La première, dite graphie « classique », se réfère à une période glorieuse de la langue occitane, celle des troubadours, et s’inspire de leurs habitudes d’écriture. Elle a l’avantage du prestige, elle a le défaut de la complexité, car depuis, la prononciation a beaucoup changé. Les locuteurs qui ne la connaissent pas ont donc du mal à retrouver leur langue en la lisant. Les non-locuteurs la prononcent très mal. La seconde, dite « mistralienne » ou « fébusienne », a été définie plus récemment. Elle a l’avantage d’être plus facile à maîtriser par un lecteur francophone. Elle a l’inconvénient d’être plus proche du français. Pour ma part, je préfère ne pas entrer dans ces deux querelles, aussi légitimes soient-elles. De mon point de vue, tous ceux qui défendent ces langues appartiennent au même camp, quel que soit le nom qu’ils leur donnent, et doivent rester unis face à ceux qui veulent les voir disparaître.

Compte tenu de l’importance de la dénomination, quels sont, selon vous, les termes les plus respectueux et adaptés pour parler de ce que l’État français appelle les « langues régionales » ?

Si je suivais mes convictions, je parlerais de langues « historiques », « autochtones », « minoritaires » ou « minorisées ». Mais tous les spécialistes d’Internet que j’ai interrogés sont formels : dans les moteurs de recherche, ces termes ne sont quasiment pas usités. Dès lors, je ne toucherais par mes articles que les personnes déjà convaincues, pour lesquelles j’ai évidemment le plus grand respect, mais tel n’est pas mon but. Ce que je tente de faire, à ma modeste mesure, c’est de sensibiliser un public plus large. Dès lors, j’ai dû faire un choix : rester sur ces appellations, plus justes linguistiquement, et être peu lu ; ou utiliser « langues régionales » et diffuser plus largement ces idées. À partir du moment où je cherche l’efficacité, j’ai opté pour la seconde option. Je ne prétends pas avoir raison, mais tel est l’état de mes réflexions.

Comment expliquez-vous le succès de l’euskara, ou langue basque, par rapport aux autres langues régionales de France ?

Le basque constitue une exception. Il s’agit en effet de la seule langue régionale de métropole à gagner des locuteurs, et ce grâce au développement massif de l’enseignement en langue basque, qui permet de « produire » des locuteurs suffisamment nombreux pour remplacer les plus anciens. Ce succès s’explique lui-même par la mobilisation de la société civile basque. Le développement d’une langue dépend en effet de trois facteurs principaux : la densité de locuteurs dont on dispose autour de soi, le sentiment de compétence linguistique et la motivation de chacun. Ce dernier élément, décisif, comprend lui-même deux dimensions. Un aspect utilitaire : une personne sera plus encline à apprendre une langue si celle-ci permet la réussite dans les études et l’obtention d’un emploi (ce pour quoi de nombreux Français cherchent à maîtriser l’anglais) ; et un aspect identitaire, lié au sentiment d’appartenance, à l’amour de son territoire, à l’attachement que l’on porte à sa culture. Côté espagnol [de la région bascophone], ces deux dimensions se cumulent. Côté français, c’est surtout l’aspect identitaire qui joue, même si l’aspect utilitaire est en progression.

Pensez-vous que « l’éducation immersive », dans laquelle les enfants apprennent toutes les matières dans leur langue régionale durant les premières années de leur éducation, est enfin reconnue par l’État comme le seul moyen de promouvoir efficacement ces langues ?

La réponse est complexe. D’un point de vue pédagogique, on sait qu’il s’agit de la meilleure méthode pour « produire » de bons locuteurs dans une société désormais francophone. On sait aussi que les élèves qui suivent ce cursus ne sont aucunement handicapés en français, au contraire : un rapport officiel du ministère de l’Éducation nationale à propos du réseau Diwan [écoles immersives en brezhoneg ou breton, une langue celtique] reconnaît que ses élèves obtiennent de meilleurs résultats en français que le reste du système scolaire !

L’enseignement immersif constitue donc le moyen idéal de combiner réussite scolaire et respect de la diversité culturelle. Hélas, il faut aussi compter avec l’idéologie… À Paris, de puissantes institutions – le ministère de l’Éducation nationale, le Conseil constitutionnel, le Conseil d’État – continuent de considérer que les langues dites régionales menacent l’unité de la nation et l’apprentissage du français. Espérons que les faits finissent par apaiser les esprits…

 

 

[Source : http://www.globalvoices.org]

El francés es un idioma que tiene una gran relevancia en el ámbito académico y profesional. Aprender francés no solo ofrece la oportunidad de sumergirse en una rica cultura, sino que también brinda ventajas en el mundo laboral. En este artículo, exploraremos la importancia de estudiar francés y cómo puede abrir puertas tanto en la educación como en el ámbito profesional.

 

Escrito por RAFA ARAGÓN

Estudiar en una academia de francés: el primer paso para dominar el idioma

Si estás considerando aprender francés, una de las mejores opciones es inscribirte en una academia especializada en la enseñanza de este idioma. Estudiar en una academia de francés te proporciona una estructura y guía adecuadas para aprender de manera efectiva. Los profesores capacitados y el entorno de aprendizaje colaborativo te permitirán desarrollar las habilidades necesarias para comunicarte en francés de manera fluida.

Amplía tus oportunidades académicas

El conocimiento del francés puede abrir muchas puertas en el ámbito académico. Numerosas universidades y programas educativos prestigiosos requieren o valoran el dominio del francés como un requisito adicional. Estudiar francés te brinda la oportunidad de acceder a becas, intercambios estudiantiles y programas de estudios internacionales en países francófonos. Además, te permite explorar la rica tradición literaria y filosófica en francés, accediendo a obras maestras de la literatura mundial en su idioma original.

Por si fuera poco, aprender francés es beneficioso para desarrollar habilidades cognitivas como la memoria, el pensamiento crítico y la resolución de problemas. Estas habilidades son transferibles a otras áreas de estudio y te brindan una ventaja en tu desarrollo académico en general.

Aprendiendo francés

Ventajas profesionales

En el ámbito profesional, el dominio del francés puede marcar la diferencia en tu carrera. Francia es uno de los países con una economía sólida y diversa, y aprender el idioma supone una ventaja competitiva en el mercado laboral global. Muchas empresas multinacionales valoran los conocimientos de francés debido a las relaciones comerciales con países francófonos, así como a la influencia cultural y política que ejercen en el mundo.

El francés es uno de los idiomas oficiales en organizaciones internacionales como la Unión Europea, las Naciones Unidas y la Cruz Roja. Esto significa que dominar el francés te brinda oportunidades de empleo en el ámbito diplomático, la cooperación internacional y otras áreas donde se requiere la comunicación con personas de diferentes países y culturas.

Conexiones interculturales

El francés es hablado por más de 275 millones de personas en todo el mundo. Además de Francia, el francés es el idioma oficial en países como Canadá, Bélgica, Suiza, Luxemburgo y varios países africanos. Por lo tanto, te permite sumergirte en una cultura vibrante y establecer conexiones interculturales significativas. La capacidad de comunicarte en este idioma te facilitará el establecimiento de relaciones personales y profesionales con hablantes nativos y te permitirá comprender y apreciar mejor su perspectiva cultural.

Se trata de un idioma que se habla en una amplia variedad de sectores y disciplinas, como la moda, la gastronomía, las artes, la literatura y la tecnología. Dominarlo te da la oportunidad de participar en conversaciones y colaboraciones en estas áreas, ampliando tus horizontes y construyendo una red de contactos internacionales.

Conclusión

En resumen, aprender francés tiene una gran importancia en el ámbito académico y profesional. Estudiar en una academia de francés te proporciona las herramientas necesarias para dominar el idioma y te brinda la oportunidad de ampliar tus horizontes académicos y profesionales. El francés te abre puertas en el ámbito educativo, te ofrece ventajas competitivas en el mundo laboral y te permite establecer conexiones interculturales significativas.

 

[Fuente: http://www.lapiedradesisifo.com]

A raíz da VII Enquisa Sociolingüística da CAV, publicáronse unha serie de artigos que confirman un incremento do coñecemento do éuscaro, que non se reflicte no seu uso habitual. É dicir, obxectivamente está mellor que nunca, pero subxectivamente a nosa lingua está nunha situación preocupante.

Porcentaxe de coñecemento do euskera en cada concello © Aztiker

Escrito por Nicolás Xamardo

Hoxe, o sistema autonómico permite a aprendizaxe, pero carece dunha política adecuada para promover o seu uso, que é o verdadeiro problema do éuscaro.

Fagamos algo de historia. Cando o éuscaro foi prohibido polo Estado franquista, amplos sectores populares rebeláronse contra esta opresión, nun ambiente de loita de liberación nacional e social, que deu os seus froitos: movemento pro ikastolas, música, bertsolarismo, prensa, libros, cine, teatro etc.

Tras a morte de Franco, o éuscaro foi introducido na escola pública transferida e combateuse contra a implantación dos modelos A e B, sobre todo en Araba. A loita vitoriosa de Tokieder (“Modelos fora, educación en éuscaro”) estivo motivada pola prohibición aos castelanfalantes de ter a posibilidade de converterse en vascofalantes.

Actualmente, con todo, os impedimentos para o seu uso son máis sutís. O traballo do Estado nesta situación non é evidente, pero é omnipresente. E, por iso, temos unha maior dificultade para desenmascaralo; dado que, en boa medida, témolo interiorizado. A aparente liberdade (“se quero, falo; se non quero, non a uso”) é falsa.

Ante este panorama, o primeiro que temos que visibilizar é que non estamos ante unha situación de bilingüismo, senón de diglosia: o castelán é a lingua oficial imposta polo Estado e o éuscaro non é a lingua doutro Estado, senón a dun país dominado.

En situacións de conflito (ou posible conflito), sempre temos a tendencia a poñernos do lado do opresor, falando a lingua dominante. Por exemplo, o medo a ser rexeitado socialmente (a ter problemas) por empregar o éuscaro non vén daqueles que din « síntoo, non sei éuscaro »; pero dos que nos din “háblame en español”, cunha clara actitude de dominio.

En definitiva, ao parecer, temos liberdade de elección. Pero isto non é tal porque escoller significa facelo entre elementos homoxéneos e iguais. E non entre dominante (castelán) e dominado (vasco) como ocorre en Euskal Herria.

Os únicos bilingües son os vascofalantes; de aí o conflito permanente cos monolingües que defenden o castelán.

Rachar con esta situación de diglosia e facer xustiza supón apostar con valentía e determinación polo uso da lingua dominada e enfrontarse (facer frente) á lingua do Estado: a lingua do sistema xudicial, da Administración, da Policía, do Exército, dos medios de comunicación de masas, etc.

Como reverter esta situación? Aínda que sempre existe unha responsabilidade individual, por tratarse dunha cuestión política e social como é a lingua, a verdadeira responsabilidade recae na Administración autonómica nos seguintes aspectos:

a. Facer ver ao conxunto da sociedade a grave situación na que se atopa o éuscaro, así como as súas causas e efectos.

b. Na mesma liña, incidir na mocidade que coñece a lingua pero non a utiliza e, sobre todo, no sistema educativo. Que o profesorado, a través dun diálogo permanente, investigue os motivos reais polos que o alumnado non se comunica en éuscaro e póñaos en situación de que tomen conciencia de que as resistencias e os medos ao uso do éuscaro se deben, fundamentalmente, ao medo a posibles situacións de conflito cos castelanfalantes monolingües.

c. Incidir, desde esta perspectiva, na euskaldunización dos adultos.

!function(){« use strict »;window.addEventListener(« message »,(function(e){if(void 0!==e.data[« datawrapper-height »]){var t=document.querySelectorAll(« iframe »);for(var a in e.data[« datawrapper-height »])for(var r=0;r<t.length;r++){if(t[r].contentWindow===e.source)t[r].style.height=e.data[« datawrapper-height »][a]+ »px »}}}))}();

 

[Fonte: http://www.praza.gal]

 

Natural de Baiona mais afincado en Zadar, Croacia, Alejandro Martínez é profesor de galego nese país e o autor da primeira tese en lingua galega presentada nese territorio de Europa. ‘Nós Diario’ conversa con el sobre a tese e o galego no estranxeiro.

Alejandro Martínez, autor dunha tese en lingua galega publicada en Zadar, Croacia.

Escrito por IAGO SUÁREZ
—Como chega un natural de Baiona a Zadar (Croacia) e consegue publicar unha tese en lingua galega?
No ano 2016 presenteime a unha praza de lector de lingua galega no estranxeiro en seis destinos. Finalmente escolléronme en Varsovia [Polonia] e Zadar [Croacia]. Decidín virme a Zadar e aquí estiven traballando tres anos de lector de galego.

É importante salientar que na universidade na cal estou hai alumnado que fai tres anos de lingua galega que poden ampliar en dous anos máis co mestrado e temos moitísimo alumnado interesado en estudar a nosa lingua. Ademais, teñen xa un nivel moi alto, un dos motivos polos que decidín escoller Zadar. No meu último ano de lector comecei a facer a tese até agora que a acabei. Foi unha oportunidade laboral que tiven fóra da Galiza pero na cal podía usar o galego e por iso decidín facela.

—Esta é a primeira tese publicada en galego en Croacia. De que trata?
Comecei a tese coa idea de mellorar a ensinanza do galego como lingua estranxeira en Croacia. Despois descubrín un tipo de fraseoloxismo que non se estaba tratando ben, entón ampliei a tese nese sentido. Ademais elaborei un dicionario trilingüe fraseolóxico de galego, español e croata.

—Ve posibilidades de levar o galego a outros sitios de Europa e do mundo a través das universidades?
Si. Eu mesmo conseguín varias bolsas para viaxar por diferentes países eslavos e dar unhas aulas de fraseoloxía nas cales incluín o galego. Estiven, por exemplo, na Universidade de Brno [República Checa], unha institución moi potente no ámbito das letras na cal teñen diferentes graos como Filoloxía catalá.

Agora estou en conversas con xente desa universidade para dar cursos intensivos de galego e eu percibín moito interese por parte do alumnado en coñecer a lingua galega e achegarse a ela. Por desgraza, nestes momentos hai posibilidade de estudar en Brno todas as linguas que teñen algún tipo de oficialidade no Estado español excepto o galego, xa que non teñen convenio coa Xunta da Galiza.

Tamén a situación dos lectorados en lingua galega é bastante mellorábel nestes momentos. De todas as formas hai esperanza porque xa tiven algunha alumna que xa presentou o Traballo de Fin de Mestrado (TFM) sobre o galego.

—Fala da situación dos lectorados. Precisan máis apoio por parte das institucións?
Hai cousas a mellorar. Na miña opinión en canto ao orzamento non hai problema, o que eu vexo peor é que cada vez baixa máis o número de candidatos a facer estes lectorados.

Digamos que os criterios de escolla dos candidatos non se corresponden coa situación actual, é preciso crear novos lectorados adaptados á realidade de hoxe en día. Moléstame bastante que houbo convocatorias ás que non se presentou ninguén e iso é un problema porque eu teño alumnado que leva cinco anos estudando galego, teñen un moi bo nivel e falan mellor que moitos políticos e persoeiros públicos galegos pero non poden presentarse ao lectorado porque teñen que ter o Celga 4, e a única maneira de sacalo é presencialmente na Galiza.

—Hai posibilidades nun futuro de que se publique algunha outra investigación en galego nesa parte de Europa?
Teño algún estudante interesado na lingüística galega, polo que é posíbel que poida facer algunha tese en lingua galega. Se houber algún estudante que quere e pode, non vai ter ningún impedimento aquí. O único problema que habería é que é necesario buscar un mentor e un tribunal que sexa especialista na materia, mais eu estou disposto a facelo e podo axudar. Quen queira facelo non vai ter problema.

[Fonte: http://www.nosdiario.gal]

O objetivo desta iniciativa é ampliar o projeto-piloto desenvolvido no curso 2021/22 com o programa Camões Júnior, no que participaram estudantes de secundária.

Arredor de 5.000 pessoas estudam português em etapas obrigatórias e pós-obrigatórias e nas escolas oficiais de idiomas, quatro vezes mais do que uma década atrás.

O conselheiro de Cultura, Educação, FP e Universidades, Román Rodríguez, anunciou na semana passada que a Xunta de Galiza estabelecerá uma colaboração com o Instituto Camões que possibilite a certificação do estudantado galego que estude língua portuguesa no sistema educativo galego.

O conselheiro de Cultura, Educação, FP e Universidades, Román Rodríguez, anunciou na semana passada que a Xunta de Galiza estabelecerá uma colaboração com o Instituto Camões que possibilite a certificação do estudantado galego que estude língua portuguesa no sistema educativo galego.

Em resposta a uma pergunta no Parlamento, explicou que, com esta iniciativa, o Governo galego quer ampliar o projeto-piloto desenvolvido no curso 2021/22 com o programa Camões Júnior, graças ao qual 83 estudantes de Secundária obtiveram o seu certificado de língua portuguesa em distintos níveis entre A1 e B1 após superar as probas em linha.

O titular do departamento educativo da Xunta de Galiza apontou que desde a aprovação da Lei 1/2014, para o aproveitamento da língua portuguesa e vínculos com a lusofonia, conhecida como Lei Paz Andrade, o português foi-se consolidando no ensino galego, “de facto multiplicamos por quatro o número de estudantado galego a estudar português na ESO e no Bacharelato e os estudantes de português em ensino obrigatório e pós-obrigatório e nas escolas oficiais de idiomas sumam mais de 5.000”.

Incorporação em FP

Nesse sentido, lembrou que a língua e a cultura portuguesa estão incluídas nos currículos educativos na Galiza, além de estar presente na secção bilíngue e como segunda língua estrangeira nos colégios e institutos. “Ademais, neste ano académico 2022-23, incorporamos por primeira vez a aprendizagem deste idioma nos ciclos de FP, com 198 alunos”, destacou. Outrossim, neste ano há 1.069 estudantes de português em oito escolas oficiais de idiomas.

“Trabalhamos e seguiremos a trabalhar para fomentar a aprendizagem do português e, com certeza, cumprindo o conjunto da Lei Paz Andrade”, disse.

 

[Fonte: http://www.pgl.gal]

La periodista biscaina Nerea Arostegi acaba de publicar Euskaratú (Debate), un llibre a través del qual ens demostra que sabíem més èuscar que no imaginàvem i que, per poc que ens hi posem, n’aprendrem més ràpidament. En acabar de llegir-lo, de fet, ja controlarem prop de 400 paraules.

Nerea Arostegi

 

Escrit per Víctor Maceda

Xalbadorren heriotzean” no és cap himne, tot i que ho sembla. No sols per la melodia encomanadissa i la lletra tan emotiva, que van servir de comiat al poeta Ferdinand Aire Etxar, àlies Xalbador, un pastor d’Iparralde mort en 1976. Aquest tema del cantautor Xabier Lete, que posa els pèls de punta, s’interpreta a cappella en els funerals i en la grada d’animació de San Mamés, l’estadi de l’Athletic Club. I Rozalén, la popular cantautora i compositora originària d’Albacete, fins i tot va incloure’n una versió pròpia en un dels seus discos.

Que ella s’atrevira a cantar en èuscar potser va trencar els esquemes de molts, però l’argument que va aportar per tal de justificar-ho va resultar encara més revolucionari: “L’èuscar és una joia que hem de preservar”.

En un estat en què molts dels seus ciutadans viuen d’esquena a la seua realitat idiomàtica, en què el fet de no expressar-se en castellà sovint és considerat una manca de respecte, el gest de Rozalén era una declaració d’amor a aquesta diversitat lingüística incompresa. “Demane perdó als bascos per la meua pronúncia”, va arribar a dir en presentar el tema.

No havia de fer-ho. De cap manera no havia de demanar disculpes. D’una banda, per la demostració d’estima en si, i de l’altra, perquè tots sabem més èuscar que no ens pensem. No és un idioma tan aliè, sinó que hi convivim de manera natural. N’hem adaptat algunes paraules seues, com ara esquerra o zulo, i un dels cognoms més estesos entre nosaltres, Garcia, té el seu origen en aquesta llengua d’origen incert. L’aparició recent de la mà d’Irulegi hi ha afegit més incertesa.

Que l’idioma dels bascos ha de resultar-nos familiar és, precisament, la tesi de la perodista Nerea Arostegi (Bilbao, 1991), que acaba de publicar Euskaratú a l’editorial Debate. Ha treballat a Radio Euskadi, a la cadena SER i ara presenta un espai televisiu al segon canal d’EiTB. Ella també sent una estima profunda per la llengua del seu país, encara que no és la dels seus pares.

“El meu aita i la meua ama són de família burgalesa i tenen més de 65 anys, o siga que van ser educats durant el franquisme i mai no van tenir l’oportunitat d’aprendre l’èuscar”, comenta Arostegi, “però sempre van tenir molt clar que jo havia d’aprendre’l i tant el meu germà com jo vam estudiar en una ikastola. Per tant, des de txiki, l’èuscar ha format part de la meua vida en el dia a dia”.

I ara, amb aquest llibre, pretén que tothom prenga consciència que l’èuscar també forma part, d’alguna manera, de les nostres vides. En aquest sentit, la lectura d’aquest llibre tan amè suposa una descoberta. “No és un idioma complicat!”, s’afanya a exclamar l’autora, “només depèn de les ganes que hi poses”.

De fet, en la primera part del llibre esbossa qüestions elementals com la inexistència de les grafies vc i q, l’absència de gènere ­—lagun és amic i amiga alhora— o l’ergatiu, és a dir, la distinció entre el subjecte intransitiu i el transitiu. Així, la frase l’Ane veu el gos seria Anek txakurra ikusten du, mentre que la frase El gos veu l’Ane es traduiria com Txakurrak Ane ikusten du.

Una formulació que remet al georgià, tot i que els lligams entre ambdós idiomes tampoc no estan confirmats. En el cas de l’èuscar, detectar-hi les arrels primigènies ja sembla missió impossible. Totes les teories acaben naufragant i no superen el terreny de l’especulació.

No debades, “com tots els idiomes, l’èuscar té els seus dialectes i els seus accents diferenciats”, assenyala Arostegi. “La condició de llengua oprimida va fer que anara buscant la manera de sobreviure”. La profusió de variants dialectals en un territori petit, enormement influenciat pel castellà i el francès, no evita que els bascos d’una punta i de l’altra puguen comunicar-se sense problemes.

“Jo soc biscaïna, però en el meu dia a dia parle amb gent de Guipúscoa, Àlaba, Navarra o Iparralde, i mai no hi he trobat impediments… En ocasions, les diferències es limiten a la síl·laba on recau l’accent”, explica l’autora del llibre.

El batua, l’èuscar normativitzat, ha influït notablement en la societat, fins al punt que avui, com es felicita Arostegi, “entre les noves generacions, que ja han estat educades en èuscar, l’ús de la llengua és molt superior que no entre les persones de 40 o 50 anys”. En canvi, i aquest és un matís substantiu en relació amb uns altres idiomes, “qui no ha pogut estudiar-lo i no sap parlar-lo, tampoc no serà capaç d’entendre’l, ni que faça molts anys que resideix a Euskal Herria”.

Com passa amb el català i el gallec, “l’arribada massiva de persones a les ciutats més grans, n’ha reduït la seua presència, però a les ciutats més menudes i els pobles ha estat més senzill de conservar-lo”. De vegades, en les èpoques més convulses, gràcies a les “classes clandestines a les cases”.

A les notícies i la publicitat

Amb tot, l’èuscar s’escola en la nostra vida quotidiana. A la televisió, per exemple, és usual trobar expressions en aquest idioma tant a les notícies com en els talls publicitaris.

L’oli de la marca Koipe significa greix, la margarina Artua vol dir dacsa, el principal ingredient amb què està feta, i els productes lactis Kaiku manlleven el nom del recipient de fusta amb què es recull la llet. De la mateixa manera, la marca de roba Loreak Mendian té un nom tan bucòlic com les flors del camp, i Kukuxumusu és el resultat de fusionar els mots kukuxo (‘puça’) i musu (‘petó’), o siga, el petó de la puça.

En els noticiaris, afortunadament, ja no sentim a parlar de la kale borroka, la lluita de carrer, ni d’ETA, les sigles d’Euskadi eta Askatasuna, és a dir, ‘Euskadi i llibertat’… Bé, d’ETA encara parla i molt la dreta espanyola en general, encara que ja va quedar dissolta. De vegades amb formes com ara filoetarra.

Sí que és d’ús comú Ertzaintza, producte de la fusió de dos termes: herri, que és ‘poble’, i zain, que significa ‘cuidar’. Els qui cuiden el poble. Els abertzales, d’altra banda, són la síntesi d’aberri, que és ‘pàtria’, i zale, que es tradueix com a ‘amant de’. En aquesta mateixa línia, l’Alberri Eguna és el Dia de la Pàtria Basca i l’Alderdi Eguna és el Dia del Partit.

En concret, del Partit Nacionalista Basc (PNB), que en èuscar s’anomena Eusko Alderdi Jeltzale (EAJ). Els seus afiliats i simpatitzants són els jeltzales, que no vol dir exactament ‘nacionalistes’, sinó que respon a l’expressió ‘els del JEL’, les sigles de la frase Jun-goikoa Eta Lagi Zarra, traduïble com ‘Déu i llei vella’.

La sumptuosa seu del PNB, ubicada en el centre de Bilbao, és coneguda popularment com a Sabin Etxea perquè està aixecada tot just on va nàixer Sabino Arana, el fundador de la formació.

En el cas d’EH Bildu, l’altra gran força abertzale del país, EH són les sigles d’Euskal Herria, i Bildu significa ‘reunió’, producte, com és, de la unió de diversos partits polítics.

Una llengua poètica

És tan poètic com sembla, l’èuscar? Nerea Arostegi no ho té tan clar. Segons ella, és més pràctic que poètic. “Com que en desconeixem l’origen, és probable que en el seu moment fora més pràctic que no poètic: un objecte de fusta acostuma a incorporar l’arrel d’aquesta paraula”.

Un mot que podria semblar molt poètic, però que també feia prevaldre la practicitat és cor, “que es diu bihotz pels dos sorolls que emet aquest òrgan vital”. Igualment, els noms dels dotze mesos tenen a veure amb els elements més característics de cada època, “i, així, febrer és otsaila, el mes dels llops”. La toponímia dels pobles també sol guardar relació amb l’entorn físic.

El llibre efectua una repassada per paraules que ens resulten habituals. N’inclou prop de 400, algunes de les quals són presents en el nostre dia a dia i algunes altres que podem aprendre ara. L’eguzkilore, ‘la flor’ (lore) ‘del sol’ (eguzki) que decora l’exterior de moltes llars del nord de Navarra, el lehendakari, que ve a ser ‘el primer’, o els batzoki, els centres de reunió del PNB, que són una mescla de batza, ‘reunió’, i toki, ‘lloc’.

La seua lectura també ens sorprèn quan de sobte ens assabentem que el nom propi de Zigor significa ‘assot’, que Ibai vol dir ‘riu’ i que Haritz és ‘roure’… “No és tan estrany!”, proclama Arostegi, “en català hi ha gent que es diu Lluna i Ona, i en castellà, persones que es diuen Lluvia o Sol; de vegades, la tria dels noms no respon al seu significat estricte com a la seua fonètica, perquè ens agrada escoltar-los”.

“Fins ara, la meua paraula predilecta de l’èuscar era sorgiña, que ve a ser ‘bruixa’, per bé que la traducció literal és ‘creadora’”, continua l’autora. “És una paraula que perviu en la lluita feminista quan es diu allò de ‘som les netes de les bruixes que no poguéreu matar’, i que la RAE ha adaptat d’una manera tan estranya, jurguina, que fa mal als ulls… En canvi, sí que recullen sandwich amb la grafia anglesa”.

A ella li encantaria que el coneixement de l’èuscar fora més accessible més enllà de l’àrea que delimita les seues isoglosses. I  fa extensiu aquest desideràtum, és clar, a la resta de llengües que conviuen a l’Estat: “Sempre he sentit afecte pel català perquè tinc família allà”, diu. “M’hauria agradat estudiar-lo, quan era txiki, en la meua ikastola”. Al capdavall, afegeix tot seguit, “no deixa de ser una llengua cooficial del territori en què vivim, com a mínim se’ns hauria d’oferir la possibilitat d’estudiar-la de manera optativa, igual com l’èuscar hauria de poder estudiar-se a la resta de l’Estat”. “Jo hauria preferit aprendre el català o el gallec en comptes del grec o del llatí”, sentencia.

I és que el seu llibre és, en efecte, un cant d’amor a una llengua que no és paterna ni materna, però que s’estima molt. Un idioma bellíssim, que es remunta al fons del temps, que ha estat capaç de superar totes les adversitats i que no sols sobreviu, sinó que ha inoculat, també, la nostra parla.

 

[Font: http://www.eltemps.cat]

Mario Vargas Llosa, agora membro da Academia Francesa

Escrito por Pedro Correia

«Quando aprendi francês e a ler literatura francesa compreendi que, no fundo, ambicionava ser escritor francês. Estava convencido de que era impossível ser escritor no Peru, país sem editoras, com poucas livrarias, onde os únicos escritores que conhecia eram advogados que redigiam poemas aos domingos. Eu queria ser escritor. Por isso sonhava com França, com Paris.»

«A literatura francesa foi e continua a ser a melhor. O que significa ser a melhor? A mais audaz, a mais livre, a que é capaz de edificar mundos a partir de escombros humanos, a que põe ordem e clareza na vida das palavras, a que rompe com os valores existentes, a que desobedece à actualidade, a que regula os sonhos dos seres humanos.»

«A literatura francesa fez o mundo inteiro sonhar um mundo melhor. A literatura francesa permitiu que sejam hoje realidade muitas democracias, preservando a razão contra pesadelos e revoluções, após tantos fracassos e mortos.»

«Nenhum outro país como a França viveu a liberdade de maneira permanente, autorizando-nos todos os excessos literários e de outra natureza. Antes de qualquer outra nação, incorporou esses valores na literatura e na própria vida. (…) Daí que a França tenha visto nascer todas as correntes da vida e da literatura que exploravam as luzes e sombras, os redutos mais rebeldes da personalidade, como o dadaísmo, o freudismo, o surrealismo, com as suas diversas escolas e tendências.»

Mario Vargas Llosa, a 9 de fevereiro, no discurso de ingresso na Academia Francesa, onde se tornou o primeiro escritor de língua não francesa convidado a ter ali assento.

[Fonte: delitodeopiniao.blogs.sapo.pt]

El tractat de Barcelona parla de de « fomentar l’aprenentatge de la llengua del veí en els espais transfronterers »

El president de França, Emmanuel Macron, a la cimera francoespanyola, el 19 de gener del 2023.

El president francès, Emmanuel Macron, ha esquivat pronunciar-se sobre l’oficialitat del català a les institucions europees, una de les peticions que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va demanar a Pedro Sánchez que s’abordés a la cimera francoespanyola. « Tots tenim la nostra història, amb especificitats culturals i lingüístiques, França també ho té, en alguns territoris. I la millor manera d’abordar aquest tema és amb una política de reconeixement i respecte, en el marc estricte de les constitucions adoptades democràticament », ha dit Macron en roda de premsa conjunta amb Sánchez. Macron s’ha disculpat per « no comentar la política interior dels amics », però ha ironitzat dient que és la millor manera per « viure feliç ».

De fet, el tractat de Barcelona no inclou cap referència implícita a la llengua catalana –que es parla tant a l’Estat espanyol com el francès-, però sí una referència genèrica als idiomes que es parlen als punts transfronterers entre els dos estats.

Així, el document assenyala que totes dues parts es comprometen a « fomentar l’aprenentatge de la llengua del veí i el seu ús en la vida quotidiana en els espais transfronterers ».

En el mateix apartat, també es reconeix « el paper » de les autoritats locals i regionals « en el marc de les seves competències », i es proposa impulsar la cooperació i els intercanvis en diversos àmbits, inclosos l’educatiu i el cultural.

 

[Foto: Jordi Borràs – font: http://www.racocatala.cat]